Resultats per: Vestíbul de la sala d'actes Oriol Bohigas

17 de novembre de 2010

10 de novembre de 2010 d'Alfons Borrell

10 de novembre de 2010 d'Alfons Borrell

Etiquetar l’obra 17 de novembre de 2010 com a mural només fa referència a la seva integració física en els murs. En realitat són dos quadres de grans dimensions (3,20 x 5,90 m i 3,20 x 3,20 m) pintats sobre tela i col·locats posteriorment conformant el mateix pla amb les parets. Malgrat ser concebuts per anar col·locats en la disposició convencional de mural, l’obra s’executa com a dos quadres, un díptic formant un angle de 90º. En ambdós supòsits, suport i tipus de pintura, treballant a terra en horitzontal sobre tela o pintant sobre paret damunt una bastida, són diferències òbvies i rellevants que condicionen la manera de pintar i l’obra resultant. El mural, com a element solidari a la paret, passa a formar part de l’immoble que el conté; per a la seva execució l’artista utilitza les tècniques apropiades per aconseguir la sòlid-aritat material entre fàbrica d’obra i obra d’art. Però tant en un cas com en l’altre, el resultat no deixa de constituir una obra arquitectònica: tots dos sistemes d’execució acaben conformant i qualificant l’espai.

A tota l’obra d’Alfons Borrell hi ha una oposició radical a la idea consubstancial que s’atribueix al mural, l’eloqüència o almenys l’evocació. Per contra, la seva pintura és emoció, intuïció i color, com la vida; la idea, si hi és, sempre serà molt feble, subordinada als altres elements de l’obra. El color i la forma constitueixen els components exclusius del seu llenguatge significant, concentren el caminar de la vida, les hores, els dies, les estacions. Redueix el llenguatge significant substituint els títols per la data i ensems expandeix el color eliminant els marcs. Darrere dels seus colors, disposats com tels, hi ha alegria, esperança, pessimisme..., però sempre una obertura, una finestra, una escletxa, o una insuficiència de color que permeten sortir –o entrar– als seus antònims, insinuar allò que és visible de l’invisible.

Sigui el color que colonitza la paret des de l’escala del quadre o sigui el color que la mateixa paret emet des de l’escala del mural, la pintura de Borrell, moble o immoble, defineix i qualifica l’espai interpel·lant-nos més enllà de la paret nua, de l’opacitat del buit. Els tels esquinçats d’Alfons Borrell són finestres que, a diferència de les arquitectòniques, que foraden els murs, menen estoicament sobre l’inconscient.

Somoza, Manel