Resultats per: Vestíbul de la 2a planta

Papers d’Abril núm. 13

Papers d'abril núm. 13 d'Albert Ràfols i Casamada

Papers d'abril núm. 13 d'Albert Ràfols i Casamada

Pintor, gravador, poeta, assagista, pedagog, Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923-2009) fou una de les personalitats artístiques més rellevants de l’anomenada segona avantguarda catalana. El seu debut artístic tingué lloc l’any 1946 a la galeria Pictòria, a l’exposició del grup Els Vuit, del qual Ràfols Casamada era membre integrant juntament amb Jordi Sarsanedas, Miquel Gusils, Joan Comellas, Joan Palà, Ricardo Lorenzo, Vicenç Rossell i la seva dona mateix, la pintora Maria Girona. En una decisiva estada a París conegué de primera mà l’obra dels seus referents dins la figuració d’avantguarda internacional –com Matisse i Braque–, i també s’interessà, per primera vegada, en l’abstracció informalista –en pintors com Nicolas de Staël o Alfred Manessier–. De retorn a Barcelona, inicià el seu període de maduresa, que es caracteritzà per la recerca d’una pintura evocativa i sintètica, entre l’abstracció lírica i la figuració poètica, atent a la tradició pictòrica però també obert a les noves tendències d’art experimental, sense perdre mai com a referència el seu eix nuclear d’inspiració: el món quotidià –els objectes domèstics, els horitzons mediterranis, les terrasses, els llibres–, entorn del qual intentava copsar, en paraules de Baudelaire, “l’eternitat d’allò fugisser”. La seva labor com a pedagog a les escoles Elisava i Eina, la seva qualitat com a poeta i assagista, i el seu tarannà cosmopolita i compromès amb la societat, li reportaren importants encàrrecs murals –Ajuntament de Barcelona i Palau Sant Jordi–, així com destacats reconeixements –el Premio Nacional de Artes Plásticas, el 1982; la Creu de Sant Jordi, el 1982, i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, el 2008.

L’obra que ens convoca forma part d’una sèrie de treballs sobre paper de 1999, que l’artista intitulà Papers d’abril, i que exposà íntegrament a la Fundació privada Espai Guinovart d’Agramunt. Donada per l’editor Joan de Muga –amb qui elaborà importants sèries de gravats, l’obra agrupa tot un seguit d’elements visuals estimats per l’artista: la vela llatina mediterrània, el setrill, la tassa de cafè, elements que l’artista aïlla i descompon estructuralment, però que entrellaça magistralment entre ells, amb l’ajut d’evocatives franges de color i suggeridores línies de composició que suren sobre un fons límpid i impol·lut.

Mercadé, Albert

En l’empremta deixada

Em l'empremta deixada de Manel Esclusa

En l'empremta deixada de Manel Esclusa.

Actualment, la fotografia ha superat l’obligació de verisme documental per construir un retrat d’allò que no existeix i esdevenir una creació subjectiva de l’artista. Conceptes de difícil representació troben en aquest llenguatge un suport adequat a la fragilitat icònica i al potencial simbòlic.

Fotògraf de la claredat i l’obscuritat, les imatges de Manel Esclusa (Vic, 1952) són paisatges interiors transcrits a través del silenci i la soledat, de la màgia i el misteri que treballen la introspecció i les experiències emocionals. Per a ell, els conceptes contraris, els pols oposats, constitueixen dues cares de la mateixa moneda, que empra per obtenir resultats suggerents i poètics de múltiples lectures. Com un alquimista, parteix de la mateixa realitat per canviar l’aparença de l’entorn, afegint-hi una particular dimensió surrealista. “La fotografia és un autoretrat del fotògraf, però també de l’espectador”, diu referint-se a la versatilitat del seu quefer.

En aquest llibre obert a l’univers com a referència a la cultura global, Esclusa planteja les dualitats llum/ombra, buit/ple, corpori/eteri, visible/invisible, reconeixible/desconegut, i també la desmaterialització de les formes, per incidir en la visió subjectiva. L’austeritat i el dramatisme del blanc i el negre permeten capbussar-se en la penombra del somni, materialitzat en un viatge pel resplendor i la foscor, en un encreuament existencial de mirades i visions que ens traslladen a un espai abismal. L’atmosfera inquietant i pertorbadora es nodreix de l’enigmàtica presència d’un volum suspès a l’espai, revelat com una aparició; una percepció a través del moviment en el temps, de formes il·luminades i descobertes en espais secrets. L’autor exerceix una observació silenciosa per conèixer i reconèixer la presència de l’home, la petja que resta de la seva existència. Li interessa registrar el que és intangible, ingràvid i atemporal, i per això s’endinsa en la fluïdesa del medi aeri, que convida a imaginar i fugir més que a explorar o identificar.

Oliver, Conxita

Exterior edifici

Exterior edifici de Margarita Andreu

Exterior edifici de Margarita Andreu.

La fotògrafa catalana Margarita Andreu (Cercs, 1953-2013) és una artista incombustible i versàtil que ha participat des de la dècada del 1980 en prop d’un centenar d’exposicions col·lectives i individuals, tant nacionals com internacionals. El seu treball es fonamenta en la investigació de l’espai, a partir d’una obsessiva recerca fotogràfica que porta l’artista a capturar amb la seva càmera imatges del seu entorn més immediat, experiències urbanes que, per diversos motius, li criden l’atenció. Així, exteriors d’edificis, construccions, estructures temporals de suport publicitari, portes automàtiques, museus, oficines, aeroports o escenaris urbans amb ordenacions significatives són immortalitzats amb el seu objectiu fotogràfic. Tot plegat, imatges que adquireixen una nova dimensió una vegada han estat processades i transformades a partir de la mirada personal de l’artista que, emprant una càmera tradicional no digital i abstenint-se sempre de fer cap muntatge previ ni cap manipulació posterior, mostra a l'espectador un senzill moment de contacte vivencial.

Les relacions entre la llum i l’espai, el buit i el ple, el color i la transparència són alguns dels principals eixos d’investigació del treball de Margarita Andreu, als quals recentment també ha incorporat la fascinació pels materials, tal com es pot apreciar en la fotografia propietat de l’Ateneu –en la qual retrata les obres per a l’ampliació del Museu Reina Sofía de Madrid– i en la sèrie dedicada a les piscines, el seu descobriment arquitectònic més recent.

Igualment, també és interessant assenyalar que, tot i retratar entorns sovint molt freqüentats, les seves fotografies gairebé mai no inclouen la figura humana. No obstant això, a vegades utilitza, com és cas de l’obra Exterior edifici, un subtil joc de reflexos a partir de vidres o superfícies reflectants que comuniquen l’element retratat amb l’espai circumdant.

Triadó, Xavier

Pa d’or

Pa d'or de Perejaume

Pa d'or de Perejaume.

Pintor, artista experimental i poeta català, Pere Jaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar, 1957), més conegut com a Perejaume, inicià la seva trajectòria artística a mitjan dècada dels setanta. En aquest període començà a exposar un tipus d’obra vinculat tant al surrealisme d’arrel màgica com als fenòmens ultralocals de la cultura catalana, i prestà especial atenció al paisatge. La seva primera exposició individual –al museu local del seu poble, l’any 1974– fou l’inici d’un reconeixement no solament local sinó també internacional, que es féu evident a partir de la dècada dels vuitanta, quan la seva obra fou acollida per la galeria Joan Prats de Barcelona i exposada a la Fira Internacional de Basilea (1981). Aquest fou l’inici d’una llista innumerable d’exposicions individuals i col·lectives, i de merescuts guardons, entre els quals destaquen el Premi Nacional d’Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya (2005) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura espanyol (2006).

Des de la primera meitat dels anys vuitanta, Perejaume ha dut a terme un treball d’investigació centrat bàsicament en la representació del paisatge, gràcies a la utilització de la metàfora com a recurs i a la manipulació d’imatges, com la tècnica del collage. Així, progressivament, la seva obra ha anat avançant cap a un camp més conceptual, i cada vegada més allunyat del paisatge, que exigeix de l’espectador una participació molt més directa. En aquest sentit, la seva obra es pot considerar hereva dels poemes objecte de Joan Brossa, ja que és a mig camí entre la poesia i la plàstica. En aquest trajecte es troba l’obra propietat de l’Ateneu, perfecte exemple d’aquesta evolució artística en què es barregen pràctiques literàries i visuals: utilitzant una tècnica similar a les cartografies marines, desgrana qualitats estètiques del pa d’or, ocultes a simple vista. Una redefinició del paisatgisme, que sorgeix no com a resultat d’una acumulació fortuïta o simplement voluntària, sinó com a fruit de la reflexió i d’una creativa combinació d’atzar i de necessitat.

Triadó, Xavier

Origen d’un enigma

Origen d'un enigma d'Antoni Peyrí

Origen d'un enigma d'Antoni Peyrí.

La trajectòria artística d’Antoni Peyrí i Macià (Barcelona, 1924) està marcada pels esdeveniments que ha viscut i per les cultures i els països que ha conegut. El fet de pertànyer a una família directament implicada amb la Generalitat republicana (és nét del president Macià) l’obligà a exiliar-se amb l’arribada de Franco al poder. Després d’haver estudiat a l’Escola Blanquerna i a l’Institut Escola va anar a parar primer a França, després a Veneçuela i finalment a Mèxic, on arribà el 1941 i on residí fins al 1990, quan decidí tornar a Barcelona. Estudià arquitectura a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, institució a la qual va continuar vinculat com a professor, activitat que compartia amb la pràctica de l’arquitectura (del seu estudi és el Palau d’Esports dels Jocs Olímpics de Mèxic del 1968). No obstant això, sempre ha conreat la pintura, que ha entès com el seu llenguatge natural d’expressió.

Peyrí és essencialment un pintor, un pintor que degusta la pintura, de la qual sap treure registres subtils. I per bé que dóna prou referències figurals, ambientals o cromàtiques perquè es puguin intuir els territoris físics i psíquics pels quals transita, la primera impressió que es té davant qualsevol dels seus olis és que la seva obra és críptica i està dotada d’un misteri inquietant. Realment, la seva pintura no és una representació o transcripció literal de les coses, sinó que més aviat és el mitjà que li permet establir un diàleg amb el món dels enigmes, tant els d’arrel humana com còsmica, un diàleg que transporta a la tela amb una gamma de colors fosquejants, que capten la llum de la nit, la dels astres i la lluna, amb una tendència manifesta a la malenconia, potser perquè les seves obres són l’expressió d’una vivència interior, que s’inicià el 1980 a la llacuna d’Hueyapan, a l’interior de les selves de Mèxic. I l’obra Origen d’un enigma és una mostra palesa d’aquest entendre la pintura i d’aquesta manera de fer.

Giralt-Miracle, Daniel, 1944-

Roig i negre 2

Roig i negre 2 d'Antoni Tàpies

Roig i negre 2 d'Antoni Tàpies.

Antoni Tàpies i Puig (Barcelona, 1923) ha creat una obra matèrica, amb gruixos terrosos, de marbre, d’objectes, de tèxtils, que l’han dimensionada amb una càrrega de sorpresa inicial i una invitació a l’especulació sobre el seu significat.

Emplaçat dins d’un concepte de l’acció plàstica creativa que demana l’actitud interrogadora i inquisitiva de l’observador, les seves obres exigeixen que siguin qüestionades perquè el que les ha motivat pot ser molt sovint una simple vivència. Tanmateix, aquest punt de relació entre home i naturalesa o societat no pot ser viscut com un no ser, un imponderable i intangible valor temporal, sinó que s’ha de relacionar amb una dimensió profunda i desconeguda de la vida.

Per a l’artista l’art és l’expressió i la manifestació d’una transcendència. Expressió i transcendència queden plasmades en les matèries sorgides de la realitat mateixa i de l’esperit que viu aquesta realitat. En aquest sentit, l’art és quelcom de viu i actuant, semblantment a com s’haurien d’entendre, si hom s’hi apropés degudament, els fetitxes dels pobles primaris i animistes.

Davant les obres de l’artista, el discurs literari sempre serà conceptuós i imprecís, perquè cap mot pot atrapar el que en una matèria ella mateixa, per la seva pròpia presència, n’és la realització i ensems el seu signe d’identificació.

L’obra que ens ocupa, titulada Roig i negre 2 (1985), és un gravat que ofereix una presència visual texturada. Tot hi és present, perquè cada element crida l’atenció per ell mateix, ja sigui per una cal·ligrafia maldestra, per un gruix de línies que en primer terme mostren la seva gestualitat executiva o per alguna possible al·lusió simbòlica que cada observador ha de percebre molt personalment, fet que l’artista sempre té en compte en l’execució de les seves obres, perquè, per a ell, aquestes construccions plàstiques tenen el sentit, indicat, de referent, de fetitxe, d’alguna cosa. L’obra, que té una percepció tan aparentment closa i oculta, tanmateix vol ser expressiva i representativa d’un món real, concret i simple.

Puig, Arnau, 1926-

Bust d’Alexandre Plana

Bust d'Alexandre Plana de Josep Dunyach

Bust d'Alexandre Plana de Josep Dunyach.

Després de viure més de vint anys a París (1905-1927), l’escultor Josep Dunyach i Sala (Barcelona, 1886-1957), que havia estat alumne de l’Escola de la Llotja de Barcelona i deixeble d’Eusebi Arnau, entroncà plenament amb l’estètica noucentista i va ser un dels membres fundadors de l’Associació d’Escultors, que presentà la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona l’any 1927. També formà part de l’associació Les Arts i els Artistes. Féu diverses exposicions a les Galeries Laietanes, a la galeria Syra i a La Pinacoteca i participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid, on obtingué la medalla de bronze el 1924 i la de plata el 1929. També féu diversos encàrrecs monumentals amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Excel·lí com a retratista amb una sèrie de bustos de personatges contemporanis, entre els quals destaquen els de Claudi López Bru, Joan Estelrich, Pere Coromines, Pompeu Fabra, Pere Ynglada, Xavier Nogués, Ricard Canals, Eduard Toda i Josep Pla.

L’obra que ens ocupa és un retrat de l’escriptor Alexandre Plana i Santaló (Lleida, 1889 – Banyuls de la Marenda, 1940), llicenciat en Dret a Barcelona i autor, entre altres obres, de Les idees polítiques d’en Valentí Almirall (1915), A l’ombra de Santa Maria del Mar (1923) i d’un dels primers llibres catalans en prosa poètica: El mirall imaginari (1925). També exercí com a crític d’art a la Revista de Catalunya, El poble català i, des del 1929, a La vanguardia. Publicà les monografies L’obra d’Isidre Nonell (1917), Joaquim Sunyer (1920) i Jaume Mercadé (1928). Alexandre Plana formà part de l’anomenada penya Borralleras de l’Ateneu Barcelonès i fou mentor d’escriptors joves com Josep M. de Sagarra i Josep Pla, al qual introduí al grup de la penya esmentada. L’any 1937 s’exilià i visqué a París i al Rosselló, on va morir quan tenia 51 anys.

L’escultor concentrà l’expressió en un rostre sobri i serè i defugí els detalls superflus per cenyir-se a una tradició de classicisme acadèmic amb tocs realistes que transmeten amb naturalitat i harmonia la personalitat del retratat.

Un altre exemplar, també de bronze, del retrat d’Alexandre Plana esculpit per Josep Dunyach fou donat al Museu nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’any 1948 per Concepció Santaló, mare de l’escriptor. L’obra surt reproduïda al número 1 de La vova revista, publicada el gener del 1927.

Subirachs, Judit, 1959-