Resultats per: Sala de juntes

Verge de la cadira

Verge de la cadira d'Elvira Llagostera

Verge de la cadira d'Elvira Llagostera.

Aquesta còpia de la Verge de la cadira (1514) de Rafael Sanzio (1483-1520), l’original de la qual es troba a la Galeria Pitti de Florència, havia estat atribuïda recentment per la crítica a algun dels coneguts copistes de Rafael del segle xix: Claudi Lorenzale (1816-1889), Antonio Caba (1838-1907) o Arcadi Mas i Fontdevila (1852-1934). Tanmateix, en l’inventari previ a l’elaboració d’aquest catàleg figura la inscripció a mà “E. Ll. Copia 1885” en la part posterior del llenç. Més endavant, repassant la documentació de les actes de les juntes de l’Ateneu, es trobaren diverses referències a una donació de 15 quadres feta l’any 1914 per la senyora Emília Llagostera i Surís, mitjançant la mediació de Don Daniel Girona. Les obres havien estat pintades per la seva germana, Elvira Llagostera, artista amateur que al llarg de la vida s’havia dedicat a la còpia de quadres famosos per diferents museus d’Espanya i Europa. A aquesta mateixa donació es refereix Joan Sacs en l’article “L’impossible artstic”, a propòsit de les còpies de Rafael a Espanya: “Les còpies de Rafael són doncs abundants a Espanya, i ho deuen ésser també en altres nacions. Fa ja alguns anys que les germanes Emília i Elvira Llagostera i Surís, una de les quals era molt bona pintora copista, i precisament copista de les obres de cavallet del pintor de les Stanze, llegaren a l’Ateneu Barcelonès una col·lecció de belles còpies d’aquelles obres rafaelesques, còpies que decoren molt bé algunes de les dependències del docte casal del carrer Canuda”.[1]

Confirmada l’autoria, tan sols queda esmentar que l’atribució errònia de l’obra a destacats pintors decimonònics és prova de la vàlua artística d’aquesta copista catalana, ja que, salvant les distàncies amb el geni florentí, Elvira Llagostera aconsegueix mantenir la delicadesa i la gràcia que caracteritzaren l’art de Rafael.

Notes

[1] El Mirador: setmanari de literatura, art i política, 19 de setembre de 1935, p. 7.

Triadó, Xavier

Dones amb catàleg

Dones amb catàleg d'Alexandre de Riquer.

Dones amb catàleg d'Alexandre de Riquer.

El número 596 (29 de maig de 1893) de La ilustración artística dedicà un article a l’exposició col·lectiva de l’Ateneu Barcelonès anomenada Manifestación artística, en el qual es diu que hi va dominar el corrent pictòric realista. Unes pàgines més endavant, publicava reproduccions dels quadres que hi van presentar L. Labarta, R. Ribera, J. M. Marqués i M. Cusí. En el número següent, el 597 (5 de juny), reproduí una tela d’Alexandre de Riquer i Inglada (Calaf, 1856 – Palma de Mallorca, 1920) amb el qualificatiu de “panneau decorativo”. A la coberta de l’Álbum catálogo trobem la mateixa composició en el tondo central, però ara sota la forma d’una litografia. Atès que entre les quatre obres presentades per Riquer a l’exposició no hi figura Dones amb catàleg, podem pensar que aquest panneau sobre fusta va ésser fet expressament per a l’exposició i seria l’original a partir del qual es va fer la litografia per a la coberta de l’àlbum catàleg. Es tractaria, doncs, d’un encàrrec de l’Ateneu.

Un aspecte formal molt interessant de l’obra és el format tan elegant en forma de tondo de la part pintada, que destaca sobre el rectangle marró de la fusta que l’emmarca, amb tècniques típiques de la il·lustració dels anys 1880 i primers anys 1890, com el fet que la imatge surti del marc rodó. La decoració floral en el cantó inferior dret també és característica de la il·lustració decorativa de Riquer d’aquells anys.

L’any 1893 és un moment de transició dins la pintura d’Alexandre de Riquer. Aquell mateix any va ser un dels fundadors del Cercle de Sant Lluc, i això accentuà el procés d’idealització de la seva obra cap a una pintura de caire bucolicomístic, com la va definir R. Casellas. Nogensmenys, els anys 1892 i 1893 va pintar alguns quadres que reflectien el món femení, una temàtica molt de moda aleshores, un realisme de bon gust i afalagador que ja havien practicat Francesc Miralles i Romà Ribera i en el qual es feu cèlebre, més tard, Carles Vázquez. Conec dues pintures d’aquest tipus a l’obra d’Alexandre de Riquer, i daten d’aquesta època: una la va presentar a l’exposició amb el títol Gacetilla de la “Moda Elegante”, i també hi veiem dues noies; l’altra, la més reeixida, segons el meu parer, és Dones amb catàleg, amb uns bonics perfils que accentuen el misteri de les dues noies, la composició en diagonal que dinamitza l’escena i el formós contrast cromàtic entre el vestit negre de l’una i el rosa de l’altra, contrast que també és lumínic, ja que la llum es focalitza sobre el rosa i el blanc dels vestits de la noia que està dempeus.

Trenc Ballester, Eliseu

Platja de Sitges

Platja de Sitges de Joan Roig Soler

Platja de Sitges de Joan Roig Soler.

Joan Roig Soler (Barcelona, 1852-1909) pintà aquesta platja de Sitges cap al 1885. Instal·lat en aquesta vila a finals dels anys setanta, hi fundaria, amb Mas i Fontdevila, l’Escola Luminista. La seva obra captà amb constància la vibració lumínica del paisatge, interès plàstic que el portà a viatjar per tot Catalunya. La primera producció, però, se centrà en els entorns més propers de la Blanca Subur: les seves platges i els seus carrers.

Entre el 1881 i el 1908, Roig registrà gran part de les vendes de quadres en una llibreta de comptes.[1] Gràcies a la informació que proporciona, ha estat possible identificar algunes de les obres del pintor, com ara aquesta ribera que va comprar l’Ateneu Barcelonès a la Primera Exposición de Acuarelas, Dibujos, Pinturas al Óleo y Esculturas, organitzada pel Centro de Acuarelistas de Barcelona. La mostra s’inaugurà a mitjan 1885 al Museu Martorell i el pintor hi aportà, a més d’aquesta Platja de Sitges, una Sortida de port i un Carrer Major. L’Ateneu pagà al pintor 600 pessetes, de les quals, restades les 30 de comissió per a l’entitat promotora i les 77 del marc, li suposaren un ingrés de 493 pessetes.

Tot i viure uns quants anys a Sitges, l’artista no es desvinculà mai de Barcelona. La inquietud cultural que posseïa i la selecta clientela que comprava obres d’art l’instaren a relacionar-se amb els nuclis intel·lectuals i artístics de la ciutat. Així, fou soci transeünt de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès, en el registre del qual consta la seva baixa l’abril del 1883. També fou membre del Centro de Acuarelistas –nom adoptat pel Cercle Artístic entre el 1882 i el 1887– i formà part de la comissió organitzadora de l’exposició on vengué el quadre que ara ens ocupa.

El paisatge retratat mostra la riba marítima de Sitges, si bé en una situació geogràfica inversa a la real, que s’evidencia per la falsa ubicació de l’església. Aquesta llicència, batejada en argot artístic com a caprici, fou un recurs plàstic recurrent en l’obra de Roig. L’extensió de sorra a primer pla i l’aguda incidència de la llum en les cases caracteritzen aquesta assolellada escena mediterrània.

Notes

[1] Vegeu Sala Tubert, L. "Joan Roig i Soler: libreta de comptes 1881-1908". Butlletí XV. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2001, p. 169-225. El manuscrit original es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Sala i Tubert, Lluïsa

Marina amb barques

Marina amb barques de Modest Urgell

Marina amb barques de Modest Urgell.

Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839-1919) inicià els seus estudis artístics a la Llotja sota el mestratge de Ramon Martí i Alsina, coincidint-hi amb altres importants pintors de la seva generació com els germans Vayreda, els germans Masriera, Benet Mercadé o Marià Fortuny, entre altres. Els seus viatges a París a partir del 1872, on va fer amistat amb Gustave Courbet, i les seves visites a l’escola olotina de paisatge formada al voltant del seu bon amic Joaquim Vayreda, completaren la seva formació. Des del 1867 i fins un any abans de la seva mort, Modest Urgell participà en nombroses exposicions col·lectives tant a Barcelona –essencialment a la Sala Parés– com a la resta de l’Estat espanyol
–condecorat en diverses ocasions en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid– i l’estranger, i sempre va obtenir un gran ressò i reconeixement.

Tot i ser un dels artistes més destacats i prolífics de la pintura catalana de tombant del segle xix al xx, la seva obra sempre ha estat imprecisament coneguda per la crítica, a causa en bona part de la manca de documentació directa i de la gran dificultat d’establir una cronologia en la seva producció, gairebé mai datada, i molt semblant al llarg dels anys quant a temàtica. El mateix pintor distingia les seves teles bàsicament sota tres epítets: Cementiri, Marina o simplement, Paisatge. Gairebé mai especificava la localització i gairebé sempre les feia sota la llum d’una posta de sol. Algunes vegades, fins i tot havia titulat les seves creacions com El de sempre, demostrant que poc li importaven les crítiques que, tot i reconèixer la seva vàlua, el titllaven de monòton i repetitiu.

Les dificultats cronològiques i de localització també s’estableixen en aquesta Marina amb barques propietat de l’Ateneu. Per qüestions d’estil i de signatura, la seva datació es podria establir vers la dècada de 1890, i seguint l’acurat mapa de localitzacions realitzat per Francesc Fontbona podria ser l’Empordà. Artísticament, el quadre recull els tres punts fonamentals de la seva obra: format apaïsat, amb el qual facilita la sensació de llunyania col·locant a un nivell molt baix la interacció entre els dos plans, cel i terra; la pinzellada àgil i vigorosa, a voltes empastada, amb què realça l’energia de la matèria, i l’ús d’una gamma tonal restringida, però summament detallada en la creació d’efectes lumínics que permeten la construcció de celatges matisats i inquietants. Amb tot això, el pintor català aconsegueix captar l’intens ambient melancòlic que ha caracteritzat la seva obra, sostinguda sempre per la subjectivitat. “Jo no trec fotografies, ni retrato, ni copio del natural; interpreto suggestionat per la primera impressió”.[1]

Notes

[1] Romagosa, Gemma. "Quan 'el de sempre' esdevé extraordinari". En: Modest Urgell 1839-1919. Barcelona: Centre Cultural de la Fundació "La Caixa", 1991, p. 33.

Triadó, Xavier