Resultats per: Sala Borralleras

L’or del Rin i/o la plaça de toros de Vinaròs

L’or del Rin i/o la plaça de toros de Vinaròs de Jordi Benito.

L’or del Rin i/o la plaça de toros de Vinaròs de Jordi Benito.

Jordi Benito i Verdaguer (Granollers, 1951-2008) va desenvolupar la seva obra majoritàriament dins l’anomenat accionisme plàstic, que significa que la seva creació consistia sobretot en instal·lacions, en accions corporals o en un tipus d’activitat que impliqui uns materials aliens. L’artista entén que ha d’interpretar els aspectes de la vida quotidiana que la societat considera ja classificats i inamovibles, i donar la seva versió del que ell creu que s’ha de conèixer d’aquests aspectes. Tot plegat dins l’espectacularitat teatral que implica el fet de jugar amb objectes, llums i persones, fins a assolir la situació d’impacte insòlit que, al mateix temps, vol ser indicativa i provocadora de catarsi –reacció íntima revulsiva per a qui l’experimenta davant d’una obra aliena–, que comporti no solament l’assistència a l’espectacle sinó que hi impliqui la sensibilitat i el pensament de l’observador.

En aquesta obra, tanmateix, l’artista va plasmar una escenografia –similar a la que pot oferir el convencional quadre de paret– on té lloc una història que cal anar descobrint en recórrer l’espai de petit baix relleu que serveix de suport a l’exposició i expressió de les intencions íntimes i estètiques de l’artista. Aquest tipus de treball també és habitual en la seva obra.

L’obra es titula –tot té un paper en el concepte plàstic de Jordi Benito– L’or del Rin i/o la plaça de toros de Vinaròs. En un espai pictòric molt texturat pels diferents gruixos dels colors que hi són estampats –sigui en formes circulars o de simple extensió amorfa, negres, blancs, carbasses, vermells–, hi destaca l’impacte, al costat d’una post horitzontal de fusta, d’una successió de nombres suggeridora, potser, d’unes irracionals relacions geomètriques o matemàtiques, impossibles de fixar però reals entre els elements de la naturalesa, nombres que llueixen imperativament, presents sota forma de llum de neó tubular de color carbassa. Una certa part del quadre, irregular i com si s’emplacés a l’entrada d’un antre desconegut, mostra alguna esqueixada volada sobre el mateix espai plàstic. Tot desborda arreu i en aquest vessament potser hi ha el motiu de plantejar-se el per què del tot.

Puig, Arnau, 1926-

Retrat de Quim Borralleras

Bust de Quim Borralleras d'Enric Casanovas

Bust de Quim Borralleras d'Enric Casanovas.

El retrat en bronze que l’escultor Enric Casanovas i Roy (Poblenou, 1882 – Barcelona, 1948) va fer de Quim Borralleras (Barcelona, 1880-1947) no és només un retrat, és també una mostra d’amistat i un reconeixement, la perpetuació del rostre d’aquest metge que no ho fou.

Quim Borralleras va dedicar la seva capacitat i energia a l’activisme cultural des d’un organisme singular: la tertúlia. En va presidir com a mínim tres: la del taller del Guayaba, la del cafè Lyon d’Or i la potent penya de l’Ateneu, que fins i tot va dur el seu nom. D’ell, excel·lent persona, el seu bon amic i company de tertúlia, Josep Maria de Sagarra, va dir que “sentia la transcendència del fet literari, que fou el més agut i entès gustador dels valors musicals, posseïa una de les retines més doctes per apreciar la qualitat de les arts plàstiques i en les converses enraonava d’una manera clara, precisa, viva i eloqüent”.

La relació de Casanovas amb Borralleras era de llarga amistat i de complicitat, d’interessos comuns, bàsicament artístics i ideològics. Segons el testimoni de Josep Pla, Casanovas mai no va fallar a les convocatòries de les tertúlies de Borralleras, la més cèlebre i consolidada de les quals era la penya de l’Ateneu. Cal dir que el retrat és fidel, però impregna de serenitat el rostre de Borralleras, segons la visió de l’escultura que tenia Casanovas. En el moment de fer-lo, Enric Casanovas ja era un escultor format i segur, convençut seguidor de les idees pròximes a Eugeni d’Ors, qui ben aviat el proclamà noucentista i situà les seves escultures en l’entorn de la Ben Plantada.

El cap de bronze el va fer cap al 1914, al cap de poc temps del retorn definitiu de Casanovas a Barcelona, després de la seva profitosa estada a París (1904-1913). L’any 1923 Enric Casanovas, que ja havia estat membre de la tertúlia que conduïa Quim Borralleras al Lyon d’Or i que es va traslladar a l’Ateneu l’any 1914, un cop establert definitivament a Barcelona fou admès com a soci resident a la secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès, presentat per Quim Borralleras, Alexandre Plana i Josep Barbey.

La composició heterogènia de la penya aplegava escriptors, poetes, advocats, metges, músics i personatges singulars. De la importància de la penya en dóna fe el fet que era diària, sempre comandada per Borralleras. Era incisiva i decisiva en la vida cultural de la ciutat, mai no va ser deserta, va ser longeva i va rebre visites importants, com García Lorca, Dalí, Valle Inclán, Pío Baroja, Ramiro de Maeztu i Igor Stravinsky, entre altres.

Camps i Miró, Teresa