Resultats per: Presidència

Reflex de taronges

Reflex de taronges de Rosa Feliu

Reflex de taronges de Rosa Feliu.

Llicenciada en Història Contemporània l’any 1976, Rosa Feliu inicià la pràctica especialitzada de la fotografia als tallers de fotografia del Churchill College de la Cambridge University l’any 1977, i va obrir el seu propi estudi professional un any més tard al barceloní barri de Sarrià. Des de 1983 col·labora en revistes d’arquitectura i interiorisme –com ara Quaderns d’arquitectura, Lanus, Arquitecturas bis, UR, El Croquis, ON, Nuevo Estilo, El Mueble o Casa Viva– i diaris –com El País o La Vanguardia. Entre el 1983 i el 1989 treballà intensament per al món de la moda, i des del 1991 fins al 1996, per a l’Arxiu Fotogràfic dels Museus de Barcelona. Igualment, en el seu currículum cal incloure-hi treballs fotogràfics de gran format per a exposicions d’art i arquitectura, i col·laboracions en diferents llibres vinculats també al món artístic.

Tot i la varietat de facetes i temàtiques que la seva càmera ha abordat al llarg dels anys, Rosa Feliu sempre ha intentat trobar en el joc dels blancs i les ombres, els reflexos i la geometria dels colors, el gust de la seva feina com a fotògrafa. Aquesta recerca no és aliena tampoc a l’obra Reflex de taronges, fotografia que cal incloure en els seus darrers treballs personals, dins d’una col·lecció de fotografies en què mostra la interpretació plàstica d’uns models vegetals organitzats amb artificialitat domèstica: verdures, fruita, flors i fulles, recollides i agrupades en fràgils contenidors. Amb una altíssima tècnica, l’autora aconsegueix un realisme absolut, gairebé tangible, i alhora psicològic, gràcies a l’ús coincident de la llum i els seus reflexos, superant així la senzilla descripció objectiva. En aquest sentit, l’obra de Rosa Feliu pot arribar a ser comparada, com molt bé apunta Oriol Bohigas [1], amb clàssics nord-americans com Avedon o Penn, o retratistes catalans com Miserachs o Bernad.

Notes

[1] Article “Retrats de verdura”. Avui (21 de novembre de 2004).

Triadó, Xavier

Museu Bagdad

Museu Bagdad de Josep Guinovart.

Museu Bagdad de Josep Guinovart.

Josep Guinovart i Bertran (Barcelona, 1927-2007) és una de les figures més destacades dels corrents avantguardistes a Catalunya, com justament se li va reconèixer concedint-li les més altes distincions del país. La seva trajectòria s’inicià a finals de la dècada dels cinquanta, amb una obra d’arrel figurativa i primitiva que, amb el pas del temps, es va anar identificant amb un informalisme de rica matèria que incorporava a la pintura terres, rostolls, fulles, troncs, fibrociments i els més diversos objectes trobats, que li atorgaven un dramatisme manifest.

La seva creació era producte d’una reflexió intel·lectual i social que l’enriquia temàticament i plàsticament, perquè si, d’una banda, molts dels seus treballs s’inspiraven en l’obra de reconeguts poetes –des de García Lorca fins a Salvat-Papasseit–, de l’altra, els grans esdeveniments polítics nacionals i internacionals també es van fer presents en la seva producció, perquè Guinovart sempre va fer una anàlisi crítica del seu entorn politicosocial. Així, la Guerra Civil espanyola, la lluita antifranquista, la revolució cubana, el Xile de Pinochet, la guerra del Vietnam, els genocidis de Kosovo, l’Afganistan... són assumptes sobre els quals va opinar plàsticament, desemmascarant dictadures militars i oligopolis econòmics. En aquest context s’emmarca l’extensa sèrie dedicada a l’Iraq que va fer indignat per les conseqüències socials, morals i artístiques de la guerra que el 2003 els EUA i els seus aliats van declarar a aquest país amb l’objectiu d’enderrocar el règim de Saddam Hussein. En tots els quadres d’aquesta temàtica hi ha referències remotes i parcials a la iconografia del Gernika, ulls que vessen llàgrimes fossilitzades i fragments d’objectes destruïts i calcinats, incorporats en les composicions, a la manera de collage, per remarcar la idea d’aniquilació d’un país i d’una cultura mil·lenaris. Com també va fer en aquest Museu Bagdad, una peça emblemàtica de la sèrie que Guinovart realitzà entre el 2005 i el 2006.

Giralt-Miracle, Daniel, 1944-

Paisatge

Paisatge de Maria Girona

Paisatge de Maria Girona.

L’art de Maria Girona i Benet (Barcelona, 1923-2015) ha recorregut amb la seva simplicitat i senzillesa tota la segona meitat del segle xx. Apareix com a artista activa ja el 1946 amb el grup Els Vuit i, des d’aleshores, el motiu que impulsa la seva acció pictòrica és la realitat quotidiana que evidencia mitjançant la presentació d’un interior familiar, d’un racó de casa, d’un carrer, i també del paisatge i, algunes vegades, d’una marina. L’immediat senzill és la deu de la seva obra.

Tot és donat directament, arrencat de la realitat però traduït per una línia que acaba dissolta i diluïda en el color, que normalment són els simples de la paleta –el groc, el verd, el blau, el blanc o el negre, i amb menys freqüència el vermell– o aquells que demanen molt poca cuina, com els diferents tons del siena. Amb tota aquesta gamma construeix les formes de les persones, dels ambients i de les coses i poc li preocupen les qüestions de la perspectiva i de la regularitat i coherència interior de l’espai plàstic, atès que el que és important per a ella és que la figuració –sempre present i activa en la seva obra– reflecteixi situacions anímiques sense complexitat: les directes, les pròpies, de la vida quotidiana i normal. Fou una artista activa que actuà i va ser present en les diferents etapes de l’art català contemporani: els Salons d’Octubre, des del 1948, els de Tardor i totes les activitats que han donat to i sabor a l’art contemporani català. Durant molts anys la seva simplicitat fou una bona línia per ensenyar, des de l’Escola EINA, a les noves generacions, principalment de dissenyadors, que perceberen en el seu art simple, estricte i sintètic, els principis bàsics perquè l’art digui el que ha de dir i no pretengui expressar l’inexpressable. És el que es pot apreciar en aquest paisatge llaurat, on són presents els ingredients amb línies i colors, estrictament necessaris perquè tothom pugui dir: em plau aquesta resposta plàstica de la realitat.

Puig, Arnau, 1926-

Allò que d’indicible té cada cosa (dues diagonals)

Allò que d’indicible té cada cosa (dues diagonals) d'Antoni Llena

Allò que d’indicible té cada cosa (dues diagonals) d'Antoni Llena.

Antoni Llena (Barcelona, 1942) d’antuvi comença ja per entendre l’art com una actitud minimalista i de recuperació dels elements que ens envolten i que porten incorporats vivències personals.

Aquesta manera de procedir ha fet que la seva obra ofereixi uns trets insòlits de pobresa conceptual –equilibri plàstic entre elements proporcionats per l’atzar o bé recollits d’entre les deixalles de la cultura contemporània– que la distancien de les d’aquells artistes que entenen que una obra, més que qualsevol altra cosa, consisteix en un projecte, mentre que Llena prefereix trobar, dins de les mínimes expressions materials de les coses, els seus continguts emocionals.

Trossos de paper esquinçats, estripats, moltes vegades bruts, altres vegades absolutament nets i polits, són disposats en un espai que es converteix en el suport del que s’ofereix a la captació mental obscura d’allò que objectivament gairebé es troba al nivell del sense sentit.

Aquest tipus de muntatges els ha portat a terme successivament amb elements bàsics molt més heterogenis que els simples bocins de paper inicial, arrugat o no: en moltes de les noves produccions hi fa intervenir deixalles de productes procedents de clíniques o de diferents fases de la higiene personal, però també de cintes magnètiques gravades i abandonades, amb tot el que això pressuposa de testimoni personal individualitzat. Aquests elements acaben organitzant, per la intervenció d’un emmarcat propi de les estructures de mercat establertes, uns espais que, en ser presentats com a productes d’art, assoleixen un valor òptic i plàstic que, dins dels criteris de noves estètiques, cal entendre com a tals i, socialment, així ser acceptats.

No es pot dir que hi hagi una filosofia transcendent darrere d’aquestes propostes artístiques, però el que sí que cal acceptar és que responen a inquietuds estètiques contemporànies de sensibilitat especial, i així mateix són acceptades i socialment exhibides. La peça de la col·lecció de l’Ateneu Barcelonès n’és un bon exemple.

Puig, Arnau, 1926-

Retrat d’Agustí Esclasans

Retrat d'Agustí Esclasans de Rafael Solanic

Retrat d'Agustí Esclasans de Rafael Solanic.

El poeta Agustí Esclasans i Folch (Barcelona, 1895-1967) va omplir l’època del Noucentisme tardà amb abundoses composicions que anomenava “ritmes”, i va tenir una molt àmplia continuïtat en la postguerra.

Deixeble fidel d’Esteve Monegal, l’escultor Rafael Solanic i Bàlius (Barcelona, 1895–1990) es mantingué sempre dins una línia d’un discret classicisme ortodoxament noucentista, es posà al servei de qualsevol aplicació escultòrica que accentués plàsticament tota mena de realitzacions i no se centrà, doncs, només en l’escultura d’exposició o de col·leccionisme.

Aquest bust d’Esclasans correspon a una època, l’any 1927 [1], en què l’escriptor encara no havia publicat cap de les seves obres més importants i l’escultor estabilitzava la seva carrera instal·lant el seu taller entre Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat, a la seu de Ceràmica Serra, empresa propietat del seu sogre, el destacat ceramista Antoni Serra Fiter, amb la qual Solanic col·laborà molt sovint.

A part d’aquest exemplar, passat a pedra per Lluís Cera i donat a l’Ateneu per Roser Solanic, filla de l’artista, hi ha l’original en terra cuita, donat també per la filla a la Biblioteca de Catalunya el 2006, que va aparèixer reproduït en un llibre de poemes de l’autor.

Notes

[1] Es data a Rafael Solanic, escultor. Barcelona: Ajuntament de l’Hospitalet – Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1995. Aquesta obra hi apareix catalogada amb el número 50 i reproduïda a la pàgina 35. A part d’aquesta publicació, sobre l’artista també hi ha les següents: Rafael Solanic, exposició homenatge. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura – Foment de les Arts Decoratives, 1984, i Centenari Rafael Solanic (1895-1995). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1995 (totes dues amb textos de J. Corredor-Matheos).

Fontbona, Francesc, 1948-