Resultats per: Pati de carruatges

Atenea

Atenea de Lluís Montané i Mollfulleda.

Atenea de Lluís Montané i Mollfulleda.

L’escultura que representa Atenea i que ens rep des de fa temps al pati d’accés de l’Ateneu no respon a l’estereotip de representació de la deessa grega, normalment rígida, forta, gairebé masculina, plena d’autoritat i posseïdora de la seguretat i el poder que li confereixen les seves armes. L’Atenea de Lluís Montané i Mollfulleda (Sant Celoni, 1905 – Barcelona, 1997), tot i que armada d’una llança, un casc i un escut, es mou rítmicament, balla, dansa... A l’escultor li agradava fer dansar les seves escultures femenines, dotant-les no solament de ritme i d’harmonia, sinó també de moviment i de gràcia, condicions que va aprendre en els seus anys de formació i de joventut en l’atmosfera creada pel Noucentisme, principis clàssics que ell va mantenir tota la vida, però als quals va dotar de dinamisme, especialment visible en el tractament del seu tema preferit: la dansa.

Tota l’opció escultòrica de Lluís Montané fou la figura femenina i la seva condició més poètica. En l’escultura, la ballarina suposava el repte de dotar la matèria de lleugeresa i de subtilesa, de transposició del moviment real, trencant la resistència o el pes de la pedra i el bronze mitjançant ritme i harmonia.

Lluís Montané, home cultivat, lector i admirador del món grec, coneixedor de les escultures originals i de les còpies romanes conservades als museus italians, va fer de l’estatuària clàssica un element de partida de la pròpia obra, i part de la seva producció escultòrica respon a la temàtica clàssica. Tanmateix, fidel a si mateix hi introdueix quelcom que els clàssics no van preveure: el dinamisme. Aquest dinamisme és fill de l’observació del moviment de la dansa, la captació del gest fugaç i irrepetible, l’encís i la lleugeresa dels vestits agitats pel moviment. Solia dir: ”La dansa és el sentiment plàstic més antic de l’home, respon al desig de moure’s i d’expressar-se. La dansa és l’expressió dels sentiments humans d’una manera rítmica. Arribar a concretar això és el màxim a què pot aspirar un escultor”.

La relació de Lluís Montané amb l’Ateneu fou doble, com a membre i com a docent, i es produí amb forta dedicació a partir del 1969. Les lliçons de dibuix al natural, pintura i escultura que des d’aleshores va promoure i impartir als socis que ho desitjaven el van ajudar a omplir el buit i la solitud derivats de la pèrdua de l’esposa. El 1972 va ser elegit ponent de la secció de Belles Arts i reelegit anualment fins al 1981. La culminació d’aquesta llarga i intensa relació va ser l’encàrrec de l’escultura Atenea, símbol de l’entitat, que des del 1975 dóna la benvinguda als socis i amics de l’Ateneu.

Camps i Miró, Teresa

Faristol

Faristol de Josep Maria Jujol

Faristol de Josep Maria Jujol.

La participació de Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 1879 – Barcelona, 1949) a l’Ateneu Barcelonès pertany als seus anys de joventut i es va fer sota les ordres de Josep Font i Gumà, entre el 1904 i el 1906, quan encara era estudiant a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. És prou coneguda la seva col·laboració amb Gaudí, tot i la polèmica que sovint ha suscitat aquesta mitificada relació, basada, per altra banda, en una amistat cordial i indestructible que tindrà uns resultats d’altíssim nivell creatiu (com exemplifiquen les intervencions de Jujol a la casa Milà, el Park Güell i la catedral de Mallorca, entre altres), que justament té l’avantsala a l’Ateneu Barcelonès. L’Ateneu va ser el nexe d’unió d’aquestes dues personalitats indòmites, atès que fou el doctor Pere Santaló i Castellví, amic de Gaudí i soci de l’entitat, qui els va posar en relació. Jujol treballava aleshores com a arquitecte auxiliar en les obres de reforma del palau del baró de Savassona amb l’esmentat Font i Gumà, i també amb Antoni Maria Gallissà, i gràcies a tots dos es va familiaritzar amb el món dels reviscolats bells oficis, els ferros, la ceràmica, els esgrafiats, els motius heràldics, etc.

La seva intervenció es concreta en les escales d’accés a les plantes, l’ascensor, alguns detalls decoratius i, sobretot, els treballs de vidrieres per a la Biblioteca, amb una tribuna volant que permet utilitzar tota la paret fins al sostre amb una barana de ferro de formes airoses i esveltes a la manera de cintes voleiant. J. F. Ràfols atribueix a Jujol quasi per complet les obres de reforma de l’Ateneu en detriment de Font i Gumà, cosa gens estranya si tenim en compte que aleshores aquest darrer estava abocat a l’estudi i al col·leccionisme de la ceràmica catalana. Un dels espais clau d’aquesta reforma és la Biblioteca, on l’aportació de Jujol cohabita amb gran dignitat amb la barrija-barreja d’elements de signe neoclàssic amb afegits posteriors, estil pel qual Jujol, més procliu al gòtic o al barroc popular, no sentia un fervorós entusiasme. Els grotescs, putti rabassuts, garlandes i corns de l’abundància, sense oblidar les pintures mitològiques de Francesc Pla, El Vigatà, i també els mobles, les cadires i els llums procedents de la seu antiga de l’Ateneu i que es van reutilitzar per a l’ocasió no emmascaren les senzilles i enginyoses propostes plàstiques de Jujol, que, com serà habitual en la seva futura manera de treballar, transforma un espai i en sap treure un gran partit. Entre els objectes conservats a l’Ateneu hi ha un faristol de ferro que respon als estilemes de l’art nouveau, tot i que no ens podem pronunciar rotundament sobre la paternitat de Jujol.

Fondevila, Mariàngels