Resultats per: Passadís de la 4a planta

Carta portolana de la Mediterrània de 1339

Carta portolana de la  Mediterrània de 1339 d'Angelino Dulcert.

Carta portolana de la Mediterrània de 1339 d'Angelino Dulcert.

La tradició cartogràfica mediterrània a la baixa edat mitjana tingué el seu màxim exponent en la confecció de les anomenades cartes portolanes. Es tracta de mapes manuscrits damunt d’una superfície de pell que dibuixen la línia de costa sobre una trama de rumbs, amb els topònims en disposició perpendicular seguint-ne el perfil. Van sorgir de tallers artesanals de ciutats portuàries, bàsicament de la Mediterrània occidental, i una de les més productives fou la de Mallorca.

Les primeres cartes, que sobten per la precisió mai vista fins aquell moment del dibuix de la costa, es feien servir com a eines de navegació. Ben aviat, però, van esdevenir objectes de luxe. L’austeritat dels primers exemplars –el més antic conservat és de finals del segle xiii– va donar pas a unes cartes cada vegada més ornamentades amb banderoles, dibuixos de ciutats o representacions de llegendes.

De les cartes portolanes del segle xiv, una de les més espectaculars és, sens dubte, la que trobem reproduïda a l’Ateneu Barcelonès. Malgrat que en aquesta còpia, feta segurament al segle xix, és pràcticament il·legible la informació textual que hi ha al mapa, l’original permet llegir-ne perfectament el nom de l’autor i la data. En una inscripció en el marge oriental, just sota la representació del rei Usbech, hi diu: “Hoc opus fecit Angelino Dulcert ano MCCCXXXVIIII de mense Augusti in civitate maiorichorum”. Sabem, doncs, que Angelino Dulcert l’enllestí a la ciutat de Mallorca, l’any 1339. És l’exemplar datat més antic que s’ha conservat i es guarda a la Biblioteca Nacional de França.

La carta de Dulcert conté bona part dels elements descriptius que caracteritzen les cartes portolanes, com el dibuix de la serralada de l’Atles africà en forma de pota de gall o la mar Roja il·luminada amb aquest color, i també moltes descripcions geogràfiques que no trobem en cartes anteriors. És un exemple magnífic del període culminant de la confecció d’aquest tipus de cartografia.

Aquesta carta fou inclosa en una pretesa escola cartogràfica catalana i els treballs en aquest sentit publicats per l’erudit finès Nordenskiold van fer fortuna i van contribuir a difondre l’adjectiu català en l’àmbit de la història de la cartografia a escala internacional. Amb aquest reconeixement, els intel·lectuals de Catalunya van trobar en les cartes portolanes el testimoni d’un passat medieval tan espectacular com el que podien oferir l’arquitectura o la pintura.

Montaner, Maria Carme, 1958-

Carta Catalana de 1375

Carta catalana de 1375 d'Abraham Cresques.

Carta catalana de 1375 d'Abraham Cresques.

Del taller mallorquí dels Cresques –Abraham (Palma de Mallorca, 1325-1387) i Jafudà (Palma de Mallorca, 1350? - Barcelona?, 1410), pare i fill– sorgí a la segona meitat del segle xiv una carta portolana no destinada a servir d’eina de navegació per la Mediterrània, sinó a ser usada com a descripció del món. Bo i utilitzant les tècniques de dibuix dels portolans, els Cresques hi representen des dels territoris més coneguts fins als més allunyats, dels quals se’n tenen poques referències. Així, la representació clàssica de tota la ribera mediterrània, amb el dibuix detallat de la costa, les illes i els principals ports marítims, s’allarga cap a l’est amb una representació imaginària dels territoris de l’Orient Llunyà, prenent com a font d’informació els relats de viatgers, entre els quals el del famós italià Marco Polo. Aquesta representació imaginària es reforça amb petits textos que descriuen, sovint, relats fantasiosos.

Aquest mapa, conegut com a Atles Català, va ser elaborat cap al 1375 i és considerada l’obra culminant de la cartografia medieval. Consta de dotze fragments manuscrits i il·luminats, enganxats damunt uns suports de fusta. El contingut queda distribuït en dues primeres taules (quatre fragments) que no contenen pròpiament el mapa, sinó informació cosmogràfica i de navegació, amb textos que parlen d’astronomia, del calendari o dels signes del zodíac, seguint la tradició cartogràfica medieval. Els altres vuit fragments agrupats en quatre taules contenen el mapa pròpiament dit: els quatre primers representen la Mediterrània, amb les illes Britàniques i Escandinàvia al nord i fins al desert del Sàhara pel sud. Les dues darreres taules són una representació del Pròxim Orient i de l’Orient Llunyà, dibuixat a partir de les informacions, llegendàries i reals, conegudes a mitjan segle xiv. La datació de l’atles està treta del registre d’entrada del manuscrit a la Biblioteca Reial, més tard Biblioteca Nacional de França, d’on no s’ha mogut mai.

Als inicis de la cartografia com a disciplina d’estudi, al segle xix, l’Atles Català va ser de seguida un dels mapes més valorats i a la segona meitat del segle xix ja se’n van fer diversos facsímils. Aquest fet no va passar per alt als intel·lectuals catalans, que van veure com l’adjectiu català era reconegut internacionalment per definir un dels mapes del món més antic i més espectacular que es coneix. Els textos de l’atles són en català i sorprèn llegir les descripcions que s’hi fan, sobretot dels territoris llunyans.

L’exemplar que hi ha a l’Ateneu és una còpia facsimilar en blanc i negre heliogravada per Dujardin i impresa a París, cap al 1872, per la Impremta Eudes.

Montaner, Maria Carme, 1958-