Resultats per: Escales entre la 2a i 3a planta

Entorno azulado

Entorno azulado de Soledad Sevilla

Entorno azulado de Soledad Sevilla.

Soledad Sevilla (València, 1944), amb estudis de Belles Arts a Barcelona, d’antuvi s’orientà vers una expressió i representació plàstiques estrictament cromàtiques i de trets geomètrics, a la manera de les diferents tendències minimalistes americanes dels anys seixanta i setanta.

Entorno azulado (2006) s’ofereix com un espai paral·lelepipèdic aparentment pintat gestualment per la traça trencada de les línies verticals suggerides; en realitat es tracta d’un pseudorealisme que pot tenir la seva gènesi en la insatisfacció d’un tipus de representació d’estricte càlcul o excessivament mecànic, com les pràctiques que assajà poc després d’acabar els estudis acadèmics.

El mateix fet de la pintura, goig que també és palès en aquesta tela, provocà una deriva en l’orientació de la seva obra vers els efectes complementaris afegits a tot art de dibuix o pintura. Entorno azulado n’és un excel·lent exemple.

Una mirada crítica analítica ens permet establir que d’antuvi produeix la impressió d’un entramat d’incertes línies perpendiculars, tant pel color amb què s’ofereixen a la percepció com pel dibuix vacil·lant, aspecte que produeix una confusió perceptiva que provoca la incertesa de la percepció visual, i fa que l’observador gairebé no sigui capaç de distingir si es tracta d’un efecte pictòric o si el que es mostra és una planxa de fusta gairebé verge.

El color és a la tela com si es tractés d’un encreuament de pigments entramats, en els quals la pinzellada és més al·lusiva que descriptiva, morosa pel perill de la incomprensió, recursos plàstics que motiven que també s’hi percebi una mena d’abstracció atmosfèrica que emplaça l’obra als límits entre una representació figurativa i una composició abstracta geomètrica.

Això és provocat pel detallisme sobtat i trencat de la taca pictòrica, de pinzellada gairebé puntillista que, en conjunt, associa la realització plàstica a l’impacte figuratiu ja esmentat. En realitat es podria dir que som davant d’un tipus d’obra que s’ofereix com una endevinalla òptica.

D’aquí pot provenir el fet que l’obra, malgrat la seva abstracció i el seu figurativisme simultanis, resulti altament atractiva com a element decoratiu que atrau la mirada de qui l’observa i l’entreté, tot gaudint d’un excel·lent exercici de pintura sense compromís.

Puig, Arnau, 1926-

Ciutat

Ciutat de Narcís Comadira

Ciutat de Narcís Comadira.

Més conegut com a poeta que com a artista, Narcís Comadira i Moragriega (Girona, 1942) sempre ha practicat la pintura, que va mostrar al públic per primera vegada l’any 1959 a la Casa Carles de Girona. De fet, ell mateix reconeix que l’activitat que exerceix amb més regularitat i plaer és la pintura, una pintura de remota arrel figurativa, articulada per espais i volums i elaborada amb cura, superposant capes cromàtiques i potenciant la pinzellada espontània per sobre de l’acabat perfeccionista, perquè, com ha escrit amb encert Antoni Marí, “la pintura de Narcís Comadira és intensament corpòria, física, densa, fins i tot quan els cossos són lleugers i semblen ocupar només l’espai que la ment els atorga”.

L’interès de Comadira per l’arquitectura –va estudiar uns cursos d’aquesta carrera i ha col·laborat en treballs de restauració del patrimoni arquitectònic– es manifesta en la seva creació plàstica, perquè, tot i que també ha pintat paisatges, objectes i natures mortes, les sèries dedicades a l’arquitectura són les que predominen en la seva producció, en un intent d’anar més enllà de la pura representació de les coses físiques. Així, tot i valdre’s d’elements procedents del nostre paisatge, en aquestes obres, com Ciutat, Comadira aprofundeix en l’espai i els volums i desenvolupa temes arquitectònics basats en perspectives impossibles i falses ombres que ens parlen d’una realitat imaginada, més que d’una realitat vista. Són uns exercicis pictòrics que l’autor denomina “paisatges interiors”, i és que, en efecte, són paisatges, arquitectures o objectes treballats intel·lectualment, són obres que tant plàsticament com argumentalment idealitzen la realitat perquè el que en el fons preocupa i atrau Comadira és la pintura com a acte plàstic autònom, una via no llunyana de la pintura metafísica de De Chirico, Carrà i Morandi, perquè, finalment, és més un constructor de quadres que un pintor de quadres.

Giralt-Miracle, Daniel, 1944-