Resultats per: Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès

Bust de Jacint Verdaguer

Bust de Jacint Verdaguer de Manuel Fuxà.

Bust de Jacint Verdaguer de Manuel Fuxà.

L’11 de juny de l’any 1902, l’endemà del traspàs de Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), la Junta de l’Ateneu Barcelonès, presidida per l’escriptor Ramón Picó i Campamar, dugué a terme una reunió extraordinària i acordà encarregar un bust de l’autor de L’Atlàntida a l’escultor Josep Llimona. Cinc mesos després, atenent l’elevat cost que havia pressupostat Llimona, la mateixa Junta decidí encarregar l’obra a l’escultor Fuxà.

Manuel Fuxà i Leal (Barcelona, 1850-1927) fou un dels escultors més prolífics de l’època de la Restauració borbònica. Autor de nombrosos mausoleus, monuments commemoratius i retrats, i d’escultura aplicada a l’arquitectura, inicià la seva formació a l’Escola de la Llotja de Barcelona i als tallers de Joan Roig i Solé i de Rossend Nobas, i la va completar a París. Va ser professor de la Llotja, escola que també dirigí del 1911 al 1920, i president de la Junta de Museus i Exposicions de Barcelona.

El retrat pòstum de mossèn Cinto que es conserva a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès és un sobri bust de factura realista que testimonia un nivell tècnic destacadíssim del seu autor. Esculpit en marbre blanc de textura homogènia i datat el 1903, el model en guix del mateix bust s’exhibeix a la Casa Museu Verdaguer de la Vil·la Joana, a Vallvidrera (Barcelona). El poeta sacerdot és representat amb el cap cofat per un birret, vestit amb capa i sotana cordada amb botons i tancada al voltant de l’alçacoll per un cordó acabat amb dues borles.

L’aparença de mossèn Cinto Verdaguer ens és coneguda gràcies a diverses fotografies, gravats, dibuixos, pintures, escultures i medalles, ja que des de la seva joventut va ser retratat per artistes plàstics coetanis i posteriors. En el terreny escultòric, a més del bust que hem comentat, sobresurten l’estàtua de bronze de cos sencer i dempeus, esculpida per Joan Borrell Nicolau –que corona el monument commemoratiu inaugurat a Barcelona l’any 1924– i la figura realitzada per Josep Llimona –que forma part del conjunt monumental que la mateixa ciutat va dedicar al doctor Bartomeu Robert.

Subirachs, Judit, 1959-

Bust de Marià Aguiló

Retrat de Marià Aguiló d'Eusebi Arnau.

Retrat de Marià Aguiló d'Eusebi Arnau.

El retrat de l’escriptor Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) va ser encarregat per l’Ateneu a l’escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1864-1934), per ser col·locat a la Biblioteca. Concretament, a proposta d’un membre de la Junta Directiva, Roca, s’havia pres l’acord, en la sessió del 4 d’octubre de 1897, d’honorar la memòria del literat dedicant-li una vetllada necrològica.

El bust de marbre es va mostrar al Saló Central de la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, que va tenir lloc a Barcelona l’any 1898. Tenia el número 929 del catàleg, en el qual s’especificava que havia estat encarregat per l’Ateneu. Eusebi Arnau el va presentar juntament amb Bes de mare, obra molt emblemàtica. Bonaventura Bassegoda va comentar a La Renaixença del 26 de maig: “Tampoch se necessita ésser molt entés pera deduhir del exámen de las obras, que las del Eussebi Arnau son las que s`aguantan més de totes. Duas n`hi té, un grupo «Bes de Mare» y`l retrato del malaguanyat patriarca de nostra literatura en Marian Aguiló, busto en marbre destinat á la Biblioteca del Ateneu Barcelonés. Aquest es d`una semblansa exactíssima, es una verdadera evocació del difunt, ahont á traves del marbre hi batega la vida. Es un enmotllat de l`ánima de don Marian, si aixís podem dirho. En quant á factura prou y massa coneguda és la trassa de l`Arnau pera que`ns sorprenga...”

El bust va ser posat sobre una columna adornada amb fistons de llorer i col·locat a la biblioteca de l’Ateneu el dia 6 de juny de 1898, en un acte de gran solemnitat en el qual es va fer la lectura d’un estudi biogràfic a càrrec de mossèn Jaume Collell –mestre en Gai Saber– i de poesies de mossèn Costa i Llobera i del consoci Riera i Bertran.

Seguint la pauta d’inaugurar petits monuments de personatges literaris al Parc de la Ciutadella, iniciada el 1908, el 9 de maig de 1909 es va retre homenatge a Marià Aguiló. Prèviament es va obrir una llista de subscripció, encapçalada pels mestres en Gai Saber i continuada per altres personalitats de les lletres catalanes. En la llista inicial figuraven Jaume Collell, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Narcís Oller, Teodor Llorente, Torras i Bages... Així doncs, i per iniciativa del Consistori dels Jocs Florals, s’hi va col·locar el bust retrat de Marià Aguiló, segons el model –lleugerament modificat a la base– que Arnau havia fet el 1897 per encàrrec de l'Ateneu.

Marín Silvestre, Maria Isabel, 1955-

Retrat de Miquel dels Sants Oliver

Retrat de Miquel dels Sants Oliver de Fèlix Mestres.

Retrat de Miquel dels Sants Oliver de Fèlix Mestres.

Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (Campanet, 1864 – Barcelona, 1920) es llicencià en dret a Barcelona l’any 1892. Féu els primers plantejaments polítics de la Renaixença a Mallorca, on treballà en diferents diaris, almanacs i revistes. Col·laborà al diari La Almudaina, del qual va arribar a ser-ne director. L’any 1904 decidí instal·lar-se a Barcelona, com a director del Diario de Barcelona, des d’on féu conèixer la seva visió del problema nacional català i popularitzà la figura d’Antoni Maura. Partidari de la Solidaritat Catalana, dimití del Diario de Barcelona, antisolidari, i entrà a La Vanguardia, que també arribà a dirigir. Fou membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1917 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

Perfectament il·luminada, la figura del retratat és intensa i l’acurat acabat determina la qualitat tàctil, el color i el sentit formal de cada element. El rostre vigorós del personatge, de forta estructura, domina netament i apareix reflectit amb extrema precisió de matisos, tant en la qualitat de la carnació com en els reflexos lumínics.

Pel que fa a la llum, Fèlix Mestres i Bonell deixa a l’ombra la zona inferior de la part visible de la figura per donar més valor a la zona superior. Juntament amb la voluntat realista, el pintor no es descuidà de remarcar la psicologia del personatge. Tot un potent rerefons expressiu s’amaga rere un rostre, i aflora a la pell i als ulls ullerosos, que mostren una mirada perduda, factors que ens permeten suposar que Mestres volgué representar el seu retratat en un dels molts moments difícils de la seva trajectòria vital. La mà d’Oliver, tancada en puny i recolzada amb força sobre la taula, confirma l’estat anímic del retratat, que amb l’altra mà agafa un llibre amb elegància i suavitat.

Fèlix Mestres va voler triar un embolcall que estigués determinat pels costums del model. Cal recordar que Miquel dels Sants Oliver conreà la narrativa, l’assaig, la poesia i la història, i que els seus articles periodístics i d’assaig es van recollir en diversos llibres. Per tant, els volums que s’hi representen no hi són per raons purament estètiques, sinó perquè són manifestacions visibles del personatge a qui envolten.

A totes aquestes particularitats cal afegir l’interès que aquest quadre ofereix tant per la correcta harmonia cromàtica com per la refinada plasmació de qualitats, un conjunt d’aspectes que fan del quadre un retrat d’un gran valor artístic i documental.

Coll i Mirabent, Isabel

Retrat de Bartomeu Robert

Retrat de Bartomeu Robert d'Arcadi Mas.

Retrat de Bartomeu Robert d'Arcadi Mas.

Tot i que Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, 1842 − Barcelona, 1902) va néixer a Mèxic, passà tota la seva infantesa i adolescència a Sitges. Va ser en aquest poble on realitzà els estudis primaris i el batxillerat, grau que li obrí les portes per assolir el seu ideal: ser metge, tal com ho havien estat el seu pare i el seu avi. La carrera de medicina l’estudià a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1864. Al cap de pocs anys, aquesta mateixa Universitat el nomenà catedràtic de Patologia Interna, càrrec que no el féu renunciar mai a la seva vocació de sofert metge de capçalera.

A aquest interès científic aviat s’hi afegí l’interès per la reivindicació dels drets catalans i el féu participar, de manera activa, en els afers polítics de Catalunya. L’any 1884 va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i, l’any 1899, batlle de la ciutat. La gran acceptació i la popularitat que arribà a assolir en els diferents camps en què participà, juntament amb la capacitat demostrada en cada un d’ells, fa que cap dels vessants assenyalats com a propis de la personalitat del metge polític pugui deixar-se de banda.

El 10 d’abril de 1902 moria Bartomeu Robert. Amb el sentir ben viu que havia deixat la seva mort imprevista, diferents associacions barcelonines volgueren retre-li homenatges. Dos dies després de la mort de Robert, el Círculo Mercantil suggeria la idea d’obrir una subscripció pública per erigir un monument a la seva memòria. Seria, però, la Lliga Regionalista qui, amb força i empenta, faria seva l’organització per aconseguir erigir un monument a la memòria de qui havia estat el seu president. L’Ajuntament de Barcelona, pocs dies després de la mort del Dr. Robert, buscava també la manera d’honorar-lo. Es decidí que el seu retrat es col·loqués a la Galeria de Catalans Il·lustres, a la vegada que se sol·licitava que a un dels carrers de Barcelona se li posés el nom de Bartomeu Robert. El retrat s’encarregà al pintor Fèlix Mestres, mentre que la biografia de l’il·lustre metge seria escrita per Enric Prat de la Riba.

Entre altres mostres d’afecte trobem la de l’Ateneu Barcelonès, institució de la qual Robert havia presidit dues juntes diferents, la del 1881-1882 i la del 1900-1901. No és estrany, doncs, que al cap de dos dies de la mort de Robert, l’Ateneu Barcelonès anunciés que es col·locaria un retrat seu a la Galeria de Socis Il·lustres de l’Ateneu. El 20 d’abril de 1902 es donava la notícia que l’Ateneu havia encarregat el retrat a Arcadi Mas i Fontdevila (Barcelona, 1852 − Sitges, 1934), pintor nascut a Gràcia però que estava estretament relacionat amb Sitges.

Arcadi Mas arribà a Sitges l’any 1883. La població l’entusiasmà, des del primer moment, es va sentir atret per la seva llum i va desitjar captar-la continuant la lluita per anar avançant en les directrius de les tendències més modernes de la pintura. Seria aleshores quan Arcadi Mas i Fontdevila, juntament amb Joan Roig i Soler, conformarien el binomi fundador de l’Escola Luminista. Però més enllà del vessant artístic, a Sitges Mas i Fontdevila conegué la que seria la seva muller. Ens referim a Eulàlia Carreras i Robert, que era cosina de Bartomeu Robert i Yarzábal; no és estrany, doncs, que s’encarreguessin a Arcadi Mas diversos retrats de l’il·lustre metge i polític.

Juntament amb el paisatge, el retrat fou un altre dels gèneres que tractaren alguns pintors luministes. Entre tots ells destaca especialment el grup de retrats pintats per Arcadi Mas. Entre altres, va rebre encàrrecs d’institucions, com el que li féu l’Ajuntament de Barcelona de pintar el retrat de Frederic Soler, Pitarra (1895), o el retrat d’Antoni Caba que, anys més tard, li encarregà l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. L’Ajuntament de Sitges, l’any 1899, li demanà que fes el retrat del Dr. Robert, obra que presidiria el Saló de Sessions del consistori. Tres anys més tard, pintaria el retrat del Dr. Robert per a l’Ateneu Barcelonès. Ambdues representacions poden qualificar-se com a retrats més o menys oficials, finalitat que comporta que a la realitat física del model s’hagi d’unir el missatge que s’ha de transmetre. No és estrany, doncs, que per a aquest tipus de retrats es preferís un format que permetés recollir millor les característiques físiques del retratat, alhora que possibilités afegir detalls que complementéssin la idea. Per al retrat destinat al Saló Consistorial de Sitges, Mas i Fontdevila retratà al Dr. Robert de mig cos i a peu dret, darrere d’una taula sobre la qual hi havia un llibre, suposem de medicina. Una mà se situa suaument sobre el llibre, mentre que l’altra, amb el puny tancat, dóna la idea d’una actitud segura, mà de bon polític… Així resumia Arcadi Mas en un retrat les tres facetes característiques del personatge: el polític, el científic i el metge sacrificat, sempre a punt d’ajudar qui el necessités. Aquest retrat serviria de pauta per al que, l’any 1902, li encarregaria l’Ateneu Barcelonès, si bé en aquest segon retrat, a diferència del primer, Arcadi Mas va deixar de banda els complements d’home públic per a preocupar-se especialment per mostrar la persona.

En aquest retrat, tot i ser un tipus d’obra que demana donar al model una certa aparença, Mas i Fontdevila no deixa de saber trobar el gest significatiu o l’actitud familiar del personatge. És a la vegada una representació que està a mig camí entre la intimitat i el tractament respectuós, solució que s’aconseguí gràcies al coneixement personal del model, i que concreta tant la imatge com el caràcter del retratat. Per assolir els seus propòsits, Mas i Fontdevila treballà, una vegada més, demostrant la seva capacitat com a dibuixant. Amb un traç segur i infal·lible dibuixa amb precisió la silueta, que queda retallada sobre un fons neutre. El pintor estudià meticulosament l’actitud distingida del personatge i, alhora, va saber individualitzar les mans, amb marcades venes, com tenia Robert, així com l’anell amb un diamant del dit petit, que devia ser també característic. A la seguretat de la línia s’unia el sentit d’equilibri compositiu i la facilitat per captar el gest, verídic i ben observat. Com s’acostuma a fer en aquest tipus de retrats, el rostre del model apareix pintat amb precisió, un nivell d’acabat que també es fa palès a les mans. Del rostre destaca la força de la mirada, de la qual el pintor aconseguí desprendre una sensació de vida que queda augmentada per la bona solució donada al volum del cos. El rostre queda suggerit per pinzellades de gran força lumínica, que conformen un joc altern de zones de llum i ombra mínimament contrastades. Com el rostre, els cabells i les mans mostren reflexos lumínics que, units a la qualitat tàctil, esdevenen zones d’un estricte verisme.

Amb la seva execució, Mas i Fontdevila demostrava una viva admiració pel retratat. No és estrany, doncs, que Arcadi Mas excel·lís a plasmar en el rostre del model una certa melangia fruit de la càrrega de la seva tasca política, en uns moments difícils als quals havia d’afegir la seva dedicació com a metge. En va fer un retrat que, tot i els condicionaments que imposen els retrats d’encàrrec, no deixava de captar l’home en la seva complexitat.

L’obra es penjà en una de les parets de l’Ateneu a començaments de maig de l’any 1903.

Coll i Mirabent, Isabel

Retrat de Josep Coroleu i Inglada

Retrat de Josep Coroleu i Inglada de Manuel Cosí.

Retrat de Josep Coroleu i Inglada de Manuel Cosí.

Josep Coroleu i Inglada (Barcelona, 1839-1895), historiador i polític, estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1864 es traslladà a París, on fou corresponsal d’El Telégrafo. Tornà a Barcelona i es llicencià en Dret l’any 1872. Edità diferents documents històrics, com les cròniques de Desclot, Muntaner i Pere III. Milità en el catalanisme i, fidel als seus principis federalistes, fou un dels fundadors del Centre Català (1881) i redactor de la ponència sobre municipis de les Bases de Manresa. També va escriure molts llibres d’història i són moltes les col·laboracions que va fer a la premsa barcelonina. L’any 1888 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

Un dels seus treballs històrics, el llibre Història de Vilanova i la Geltrú, potser va condicionar la tria del pintor que li havia de fer el retrat, Manuel Cusí i Ferret (Vilanova i la Geltrú, 1859 – Barcelona, 1922). L’artista representà Coroleu fins una mica més avall dels genolls, assegut en una cadira, amb un vestit fosc i camisa blanca. El més destacat d’aquesta obra és la forma com s’ha plantejat el retrat. El rostre apareix reflectit buscant la precisió de matisos, tant de la qualitat de la carnació com dels reflexos lumínics. D’altra banda, la resta del cos es planteja amb una gran taca fosca de la qual únicament destaca el blanc del coll i dels punys de la camisa. La il·luminació del quadre s’assoleix mitjançant dos focus lumínics, un que va al rostre i l’altre a les mans, elements que prenen un protagonisme total.

En aquest quadre, Cusí eliminà qualsevol accessori que completés la personalitat del retratat. Com a detalls, únicament es preocupà per destacar la brillantor de la fusta envernissada i la tapisseria amb claus daurats de la cadira.

Malgrat l’aparent sobrietat, situà com a fons un cortinatge recollit a l’extrem dret, punt del quadre on el pintor utilitza un fons vermellós que recorda les solucions de Léon Bonnat, el pintor francès que Cusí havia tingut com a mestre a París, un fons que va ser a bastament utilitzat pels dos artistes.

L’especial habilitat que Manuel Cusí posa de manifest en pintar retrats no s’acaba de mostrar en aquest quadre, que falla en alguns punts com les mans, especialment l’esquerra, tant en el dibuix com en el modelatge. Probablement el quadre ha estat restaurat.

Coll i Mirabent, Isabel

Retrat de Josep Yxart i de Moragas

Retrat de Josep Yxart i de Moragas de Luís Graner.

Retrat de Josep Yxart i de Moragas de Luís Graner.

Josep Yxart i de Moragas (Tarragona, 1852 – Barcelona, 1895) presidí l’Ateneu Barcelonès durant el curs 1892-1893. Home de lletres, va treballar en els àmbits literari i artístic, i va esdevenir un dels crítics més prestigiosos de l’època premodernista. L’any 1886, Yxart, referint-se a l’Ateneu, manifestava que era “el reflex d’un veritable vici romàntic per crear societats literàries i científiques”.[1] Pocs anys després, la seva presidència contribuiria activament al creixement que havia de convertir l’entitat en un poderós nucli cultural i polític. El maig del 1895 moria prematurament i el 13 d’agost del mateix any, la Junta de l’Ateneu encarregava a Lluís Graner –que seria soci de la Secció de Belles Arts entre el 1898 i el 1900– l’execució d’aquest magnífic retrat. El 30 de desembre de 1897, se li dedicava un cerimoniós homenatge amb motiu de la col·locació del retrat a la Galeria de Socis Il·lustres. En la vetllada, Joaquim Cabot i Rovira llegia el recordatori escrit pel també desaparegut Joan Sardà.[2]

El fet d’encarregar el retrat a Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 1863-1929) es deu al prestigi que aquest havia assolit com a retratista. En aquest cas, executà una composició acadèmica no exempta de certa teatralitat. Amb distinció, un Yxart a peu dret subjecta el que probablement és un dels seus manuscrits i dirigeix una mirada resoluda a l’espectador. L’aparença física és notable, i també la plasmació dels trets psicològics d’un home que destacà per la seva rigorositat. A costat i costat, dos canelobres donen rellevància a l’escena, potser recordant que es tracta d’un retrat d’homenatge a títol pòstum.

Pel que fa als aspectes plàstics de l’escena, cal destacar la importància que Graner atorga als efectes lumínics. De fet, aquest és un dels aspectes que caracteritzaren la seva obra. Amant de la música, el teatre i el cinema, l’any 1904 abandonava els pinzells per gestionar la Sala Mercè i els Espectacles i Audicions Graner. Com Yxart, fou un home obert i modern, potser un visionari. Arruïnat i decebut, reprendria la tasca pictòrica i, a finals del 1909, marxaria cap a Amèrica, on se’l reconegué, a més de com a paisatgista, també com a reputat retratista.

Notes

[1] Casassas, Jordi. L'Ateneu Barcelonès: dels seus orígens als nostres dies. Barcelona: La Magrana; Institut Municipal d'Història, 1986, p. 15.

[2] Sardà, J. José Yxart, estudio necrológico. Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1898. En l'edició d'aquest estudi apareix reproduït el retrat.

Sala i Tubert, Lluïsa

Retrat de Manuel Milà i Fontanals

Retrat de Manuel Milà i Fontanals de Joan Planella.

Retrat de Manuel Milà i Fontanals de Joan Planella.

El filòleg i crític literari Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818 – Barcelona, 1884), fill del Romanticisme, catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona –des d’on va exercir un magisteri fonamental–, va ser un dels primers estudiosos de la literatura catalana medieval i figura clau de la Renaixença. Va ser bibliotecari de Junta de l’Ateneu Barcelonès i el seu germà Pau, influent teòric de l’art, n’havia estat el segon president (1861), quan encara era l’Ateneu Català. A la seva mort, l’entitat n’encarregà el retrat per posar-lo a la seva galeria de socis il·lustres.

Joan Planella i Rodríguez (Barcelona, 1850-1910), l’autor de la pintura, lògicament pòstuma, que s’hagué de basar en un dels retrats més coneguts de Milà –que també serví de base tres anys després al retrat que hi ha a la Galeria de Catalans Il·lustres, obra de Josep Lluís Pellicer– és un pintor destacat del corrent realista vuitcentista. Malgrat que la seva obra va tenir un notable ressò al seu temps, fins i tot internacional, mai assolí el nivell de fama d’altres pintors contemporanis catalans.

Planella, soci resident de l’Ateneu des de l’abril del 1885, fou l’autor de la que potser sigui la pintura més emblemàtica de la societat catalana del segle xix, la famosa La nena obrera, del 1882 (Sant Feliu de Codines, col·lecció Trinxet), que representa amb freda objectivitat l’explotació infantil a les fàbriques tèxtils del país. El retrat de Manuel Milà i Fontanals, però, només pretén ser un encàrrec –del març del 1885– pintat amb dignitat, i enfocat sense cap pompa, amb el retratat vestit de carrer, sense medalles ni togues. El va fer en la seva millor època, entremig de les seves dues obres més destacades: l’esmentada La nena obrera del 1882 i l’enorme pintura d’història Sortida dels comuners de Valladolid (reserves del Museo del Prado, Madrid) del 1887.

Fontbona, Francesc, 1948-

Retrat de Simó Gómez i Polo

Retrat de Simó Gómez i Polo de Francesc Gómez i Soler.

Retrat de Simó Gómez i Polo de Francesc Gómez i Soler.

Simó Gómez i Polo (Barcelona, 1845-1880) va ser, juntament amb Ramon Martí i Alsina, una de les principals figures de la pintura realista a Catalunya, malgrat que la seva carrera artística fou molt curta, ja que va morir prematurament als trenta-cinc anys. Tot i que es va formar al costat del postromàntic Josep Serra i Porson i després a París amb els pompiers de l’École Imperiale, Simó Gómez desenvolupà més endavant una pintura molt sòbria i antiretòrica, inspirada directament en la vida quotidiana. Va ser un extraordinari retratista i també va fer algunes obres de temàtica religiosa, però pintà, amb predilecció, temes populars en els quals acostumava a integrar grups de figures en situacions quotidianes i en escenes compositivament senzilles, però d’una gran naturalitat. Exercí la docència artística (entre els seus deixebles figuren els pintors Brull i Cusachs, els arquitectes Vilaseca i Sagnier o els dibuixants Xumetra, Pascó o Passos, entre altres) i aglutinà al seu taller una famosa tertúlia en la qual participaren escriptors com Verdaguer, Francesc Matheu, Peius Gener, Pitarra o el pianista Vidiella.

L’autor del present retrat fou Francesc Gómez i Soler, un altre dels alumnes més brillants de Simó Gómez, que deixà constància de la seva relació amb el mestre amb la dedicatòria que es llegeix al marge superior esquerre de la tela: “A Simón Gómez / pintor - su discípulo / F. Gómez Soler / 1881”. Gómez Soler es dedicà principalment al dibuix i a la il·lustració. Molt dotat des del punt de vista tècnic, va treballar per a diverses revistes de l’època (Arte y Letras, La Ilustración, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, entre altres). Havia treballat també al taller del dibuixant Apel·les Mestres i per al fotògraf Napoleón, fets tots dos que segurament van condicionar el seu estil hàbil i espontani, d’una banda i d’un realisme convencional que s’apropava sovint al verisme de la fotografia, de l’altra. Gómez Soler demostra amb obres com aquesta també notabilíssimes qualitats com a pintor. Representà Simó Gómez al costat d’un esbós de la seva obra El penediment de Judes, amb la qual va opositar l’any 1874 a una càtedra de Color i Composició de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i que, finalment, fou atorgada al pintor Antoni Caba, fet que va generar una gran polèmica.

Escala i Romeu, Glòria

Retrat de Francesc Martorell i Peña

Retrat de Francesc Martorell i Peña de Ramon Martí i Alsina.

Retrat de Francesc Martorell i Peña de Ramon Martí i Alsina.

El personatge retratat, Francesc Martorell i Peña (Barcelona, 1822-1878), naturalista i arqueòleg, va fer donació a la ciutat de Barcelona de col·leccions diverses de ciències naturals, amb les quals es fundà, l’any 1878, el Museu Martorell, primer museu públic de la ciutat. El fet d’encarregar els retrats no solament dels presidents de l’Ateneu, sinó també dels socis que es distingiren per mèrits diversos, va fer possible una sèrie de retrats dels qui foren promotors d’actuacions en una àmplia gamma de disciplines culturals i científiques, que donaren a Barcelona el paper de capitalitat catalana com a reflex de les iniciatives empresarials i culturals del nostre país al segle xix.

Ramon Martí i Alsina (Barcelona, 1826-1894) estigué vinculat a l’Ateneu des de la seva creació el 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, i hi va pronunciar un dels seus primers discursos, “El pintor y la sociedad”, que inicià amb aquestes paraules: “Es un placer, señores, hallarse en el seno de esta numerosa asociación que con el título de Ateneo Catalán reúne individuos de tantas categorías en el saber humano, poniendo cara a cara al maestro y al discípulo, al hombre afamado y al hombre oscuro, al jefe y al subordinado para, olvidando los unos la toga, los otros su título, alternen los altos con los humildes, fraternicen intercambiando sus ideas y den así muestra de que vamos andando en el camino de ser hombres, aprendiendo todos a respetar la probidad, el talento y el saber”.

El pintor posarà el seu talent al servei de les exposicions d’art, sempre amb la intenció de fer conèixer l’art a sectors amplis de la societat. El 1872 es fusionaren el Casino Mercantil i l’Ateneo Catalán i es fundà l’actual Ateneu Barcelonès, que patrocinarà moltes de les mostres artístiques organitzades per Martí i Alsina com a soci i membre de la secció de Belles Arts.

Quan el pintor torna de París, rep l’encàrrec de fer diversos retrats de socis difunts de l’Ateneu. Però el fet de retratar una persona coneguda de memòria no és problema, ja que ja ha efectuat diversos retrats sense les típiques sessions de posa.

Com acostumava a fer, representa el retratat amb els atributs propis de la seva especialitat: una lent a la mà dreta i un petit insecte a la mà esquerra. El fons de la tela és fosc i tota la composició contrasta amb el blanc de la camisa i el rostre emmarcat amb els cabells, el bigoti i la barba blanca, la qual cosa permet al pintor fer gala del virtuosisme amb les textures i les tonalitats del mateix color blanc, que només un gran artista com ell podia aconseguir.

Guasch Canals, M. Teresa

Retrat de Josep Anselm Clavé

Retrat de Josep Anselm Clavé de Ramon Martí i Alsina.

Retrat de Josep Anselm Clavé de Ramon Martí i Alsina.

Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona 1824-1874), músic i polític, donà nom als Cors de Clavé. En realitat fou fundador i director de la societat coral La Fraternitat, amb la qual inicià i impulsà el moviment coral a Catalunya. Es proposà apropar la música i la cultura a la classe treballadora i creà la Societat Coral Euterpe, el nom de la qual estava inspirat en uns jardins de Barcelona on feien audicions; eren al capdamunt del passeig de Gràcia i se’ls coneixia també com els jardins de la Nimfa. També fundà la revista El Eco de Euterpe, mitjançant la qual es difonien les activitats i l’ideari.

La seva trajectòria vital fou presidida per la seva decidida actuació en defensa de les idees progressistes i socialistes. Entre el 1868 i el 1874, com a conseqüència de la Revolució de Setembre i la instauració de la Primera República, exercí diversos càrrecs públics: fou president de la Diputació de Barcelona el 1871, governador civil de Castelló i delegat del govern a Tarragona el 1873.

Posà la seva feina, la seva formació i les seves aptituds al servei de la classe obrera, com també ho feren els seus amics Ildefons Cerdà, Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina (Barcelona, 1826-1894), pintor d’aquest retrat, amb el qual es coneixien des de petits, ja que tots dos havien nascut al barri de la Ribera de Barcelona. Tots quatre defensaren les idees progressistes i s’ha especulat que formaren part de la francmaçoneria; de fet, el lema dels Cors de Clavé era “Progrés, virtut i amor”, ben adient als postulats maçònics.

Aquest retrat, fet el 1880, sis anys més tard de la mort de Clavé, no podia ser encarregat a cap retratista millor que al seu propi amic Ramon Martí i Alsina, el qual dos anys abans també havia fet el retrat pòstum d’Ildefons Cerdà. Els anys que van del 1872 al 1878 van ser uns anys durs per a l’artista, perquè perdé dos grans amics, dos fills i l’esposa.

El pintor ens presenta el retrat d’en Clavé a l’aire lliure, amb fons de paisatge, muntanyes a l’esquerra i una vall amb un riu a la dreta. Hi ha una petita figura amb barretina per indicar-nos una nota popular. El cel, un dels típics cels de Martí i Alsina, dóna claredat a l’ambient i converteix la pintura en una obra gens acadèmica. Clavé seu directament sobre la roca, signada pel pintor, va vestit elegant i sobri, abrigat amb capa. A la mà dreta porta un llapis i, a l’esquerra, una partitura, atributs de la seva activitat professional. El seu rostre seriós, fins i tot adust, ens transmet quelcom de la preocupació i el desencís del personatge, un posat de permanent alerta d’un home jove i valerós.

Guasch Canals, M. Teresa