Resultats per: Bar de l'Ateneu Barcelonès

Saliva

Saliva de Jaume Plensa.

Saliva de Jaume Plensa.

L’obra de Jaume Plensa (Barcelona, 1955), artista polifacètic i, actualment, amb ressò i presència internacionals, és plena d’incògnites i de sorpreses, a més de poder-la veure plasmada en tota mena de suports i materials.

Saliva, per la seva disposició, tant pot ser un anagrama com un mot de ple sentit; el nom hi és plasmat mitjançant gofratge o enganxat i és present amb lletres de pal separades i distribuïdes en línies de tres lletres a les parts alta i baixa del suport, paper manual de gruix i amb barbes, de color o pintat amb un vermell de matís entre sagnant i rosa, suport bàsic i espai plàstic de l’obra.

L’obra presenta una forma ortogonal rectangular al bell mig de la qual hi ha un encolatge a manera de finestra rodona o ull de bou de 8 cm de diàmetre. Al seu interior apareix una mena de fotografia panoràmica d’un espai o paisatge que cal endevinar seguint el conjunt d’altres indicacions. Sobre una estructura de barrots metàl·lics, hi són enganxats o plantats tres cartells d’avís en els quals, amb caràcters hebreus, llatins (text en anglès) i àrabs, ultra la utilització del símbol universal de perill (la calavera sobre el suport de la creu d’aspa dels ossos), s’hi poden llegir un seguit d’advertiments que ens fan saber que som en zona de perill i que passar per allà o ser-hi suposa assumir un risc. Tot plegat pot suggerir que és un dels advertiments que es troben en tants indrets de les zones limítrofes entre israelians i palestins i, en aquest cas concret, a la mar Morta.

Plensa és un artista complex i en aquesta obra trobem integrats alguns dels elements dels quals se serveix habitualment en el seu treball. La composició i la configuració plàstiques amb lletres hi és molt freqüent; lletres que són al·lusives a records o vivències del mot que fonèticament les pugui generar però que, altres vegades, són emprades per la seva singular plasticitat.

Plensa també se serveix del collage per aconseguir efectes plàstics més contundents, però l’utilitza molt sovint amb relació a l’evocació o l’impacte perceptiu anímic associat que pugui produir aquell recurs creatiu, com ara l’efecte d’espitllera o espiador que ofereix en aquesta obra en relació amb el context que mostra. Amb mitjans estrictament plàstics i recursos extrets d’elements concrets l’artista aconsegueix inquietar l’esperit de l’observador i fer-lo rumiar sobre el perquè de tot plegat. Aquest qüestionament és un dels elements propis de tot l’art contemporani, que no solament és o pot ser descriptiu sinó, bàsicament, provocatiu i suggeridor, sigui de les qüestions estrictament plàstiques o d’aquelles altres que se’n deriven, com la inquietud pel que passa al nostre entorn.

Puig, Arnau, 1926-

El netejavidres

El netejavidres d'Antoni Bernad.

El netejavidres d'Antoni Bernad.

Atret per la pintura, la música, el teatre, la dansa, el cinema, la literatura i l’arquitectura, Antoni Bernad i Margarit (Barcelona, 1944) decidí finalment, als 16 anys, dedicar-se professionalment al dibuix. Com a dibuixant treballà en diverses agències de publicitat, fet que li permeté posar-se en contacte amb les grans figures de la fotografia i el grafisme internacional. Així, amb tan sols 20 anys, i de manera autodidacta, fa el salt definitiu a la fotografia i s’especialitza en l’apartat de moda, ja que hi veu una forma expressiva que li permet treballar amb total llibertat.

Instal·lat a París l’any 1967, començà a treballar per a conegudes revistes del món de la moda, amb les quals continuà en contacte ja des del seu estudi de Barcelona; a més, col·laborà amb les millors publicacions a escala mundial. A banda d’aquesta faceta, també cal destacar el seu vessant com a retratista, en què mostra una especial capacitat per descobrir la psicologia de l’individu.

El netejavidres és sens dubte un magnífic exemple de la seva vàlua artística, en què a més es pot comprovar aquesta doble faceta de fotògraf de moda i retratista. Perfeccionista infatigable, Antoni Bernard aconsegueix recrear atmosferes i situacions que són més a prop del cinema que no pas de la fotografia de moda convencional. Aquest fet es deu al seu minuciós tractament de la llum –a partir d’una bona combinació de clars i ombres– i de la composició de les figures, que no solament es relacionen entre elles, sinó que també en fan partícip l’espectador. Amb tot plegat, aconsegueix que els seus models adquireixin una personalitat pròpia que els allunya dels estereotips i la frivolitat que domina la fotografia de moda tradicional.

Triadó, Xavier

Retrat de Josep Maria de Sagarra

Retrat de Josep Maria de Sagarra de Martí Llauradó.

Retrat de Josep Maria de Sagarra de Martí Llauradó.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 1894-1961), figura molt vinculada a l’Ateneu –el seu pare Ferran de Sagarra i de Siscar en va ser president (1930-1932)–, és un dels escriptors més complets de tota la literatura catalana, que, a més, aconseguí una popularitat inigualable, com a poeta i com a dramaturg, novel·lista o periodista. Amb l’extraordinària riquesa del seu vocabulari aconseguí fer del català una llengua literària esplendorosa i viva, gens artificiosa, que abans d’ell sens dubte era més limitada.

Aquest bust li va fer Martí Llauradó i Mariscot (Barcelona, 1903-1957), escultor destacat del Noucentisme tardà, deixeble eclèctic de Joan Rebull i membre del Grup d’Artistes Independents [1]. Retratista entre altres del president Macià, de Joan Alavedra o de Josep Pous i Pagès a questa peça és sens dubte una de les imatges més sovint reproduïdes del gran escriptor, i a la semblança evident que té hi ajunta un especial toc expressiu que li ve donat per la característica sinuositat del llavi superior i per la lleu inclinació de la testa cap a l’esquerra [2], que fan que aquest retrat sigui especialment viu i que s’aparti del convencionalisme típic de tants altres busts. L’obra no està datada, però per l’edat del retratat i per l’estil que hi mostra l’escultor ha de ser ja de la postguerra.

Aquest retrat havia estat dipositat per Joan de Sagarra, fill de l’escriptor, al Teatre Romea, però, en ser retirat d’un àmbit públic, el recuperà per donar-lo a l’Ateneu el març del 2007.[3]

Notes

[1] Escultures: Martí Llauradó (textos de Josep Porter i Moix). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1993. Aquesta obra hi apareix catalogada amb el número 57 i reproduïda a la pàgina 40.
[2] Ja féu notar aquesta circumstància Lluís Permanyer a “El busto de Sagarra, antes del Ateneu”. La Vanguardia (17 de març de 2007), Vivir, p. 7, tot i que hi atribuïa el bust a Enric Casanovas.
[3] Joan de Sagarra. “Del Ikea al Ateneu”. La Vanguardia (28 de gener de 2007), Vivir, p. 7.

Fontbona, Francesc, 1948-