Resultats per: Arxiu

Barcelonne, capital de Catalogne

Barcelonne, capital de Catalogne de Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu, i Adam Perèlle.

Barcelonne, capital de Catalogne de Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu, i Adam Perèlle.

“Barcino, que vulgarment s’anomena Barcelona, és la ciutat més cèlebre d’Espanya...” Amb aquestes paraules comença la descripció de la primera vista impresa de la ciutat, editada per Braun i Hogenberg a Civitates Orbis Terrarum (Colònia, 1572), el primer recull sistemàtic de ciutats del món. A partir d’aquesta referència seran múltiples els gravats que s’ocuparan de representar la capital de Catalunya des de dues de les seves principals perspectives: des de la muntanya de Montjuïc i des de la mar Mediterrània.

Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu (1612-1674), reial cartògraf, enginyer militar i dibuixant de la cort de Lluís XIV de França, i el gravador Adam Perèlle (1638-1695) són els autors del primer sky line de la ciutat presentat des del mar. Publicat a Plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne (c. 1660); posteriorment ha estat objecte de nombroses estampacions amb lleugeres variants, totes elles acuradament ressenyades al documentat Atles de Barcelona, de Ramon Soley (1998).

Aquest gravat calcogràfic titulat Barcelonne, capital de Catalogne (París, c. 1676) és una d’aquestes variants, alhora que una veritable joia cartogràfica. Ens mostra el perfil de la ciutat amb una precisa senyalització dels seus indrets i edificis més notables. Sens dubte, la visió des del mar estigué potenciada per l’interès que havia generat a tot Europa l’activitat del port de Barcelona, alhora que per la bellesa urbanística de la ciutat, tantes vegades descrita i divulgada pels viatgers. Es tracta d’un veritable testimoni gràfic del panorama que es podia apreciar des de la coberta de qualsevol vaixell que entrés a port. Cal destacar, però, un detall curiós: la representació a primer terme de les misterioses muntanyes de Montserrat, ocupant l’espai que correspondria al Tibidabo. Una clara evidència d’idealització cartogràfica en benefici dels símbols que millor podien inspirar als artífexs del moment.

Lògicament, la primera edició d’aquest gravat degué correspondre a la voluntat de transmetre coneixements fidedignes, fins i tot a possibles interessos militars. Amb tot, l’esmentada representació montserratina, i el fet que fins a distàncies cronològiques de gairebé un segle es mantingués aquesta imatge com a model i s’anés transmetent inalterable a través de diferents tallers de gravat, ens la situa dins una apreciació ornamental o commemorativa.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-

Vista panoràmica de Barcelona y de las escuadras reunidas, tomada con motivo de la Exposición Universal de 1888

Vista panorámica de Barcelona y de las escuadras reunidas, tomada con motivo de la Exposición Universal de 1888

Vista panorámica de Barcelona y de las escuadras reunidas, tomada con motivo de
la Exposición Universal de 1888

La vista de la façana marítima de Barcelona feta amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 que podem veure a l’Ateneu Barcelonès és obra d’Antonio de Caula Concejo –nascut a La Corunya l’any 1847, pintor i conservador del Museo Naval, que es va dedicar a la pintura de vistes de ports amb l’esquadra espanyola– i del litògraf M. Ramírez, amb estampació a càrrec de José M. Mateu.

A la part inferior del document hi ha una relació dels edificis de l’Exposició i el nom dels vaixells dels diferents països participants, amb les corresponents banderes. La projecció internacional i cosmopolita de la ciutat de Barcelona va tenir lloc principalment a través del seu port, on es van reunir les esquadres dels estats que participaren a l’Exposició. Al costat dret d’aquesta façana marítima, símbol de la força de la ciutat, veiem l’espai destinat a l’Exposició Universal, la Ciutadella, zona que havia estat espai militar i que es convertia en imatge de la indústria, les arts i l’oci. El gran Palau de la Indústria que veiem representat a la part dreta de la imatge, semicircular i avui desaparegut, era la part central de l’exposició.

L’Exposició Universal de Barcelona va ser la primera d’Espanya. L’esforç de la ciutat va ser enorme: es van aixecar edificis, obrir vies, engrandir passeigs, improvisar jardins i parcs, enderrocar edificis, urbanitzar barris sencers. Alguns dels edificis i monuments construïts per a l’ocasió encara avui es mantenen, com per exemple l’Arc de Triomf. Revisem la història d’aquest espai destinat a l’Exposició Universal: la Ciutadella va ser construïda el 1715 quan Felip V, després de la Guerra de Successió, va voler imposar la victòria i exercir un control polític i militar sobre la ciutat i així creà una fortalesa amb la supressió d’edificis existents i de cases veïnals. Es tardà tres anys per edificar-la. Barcelona mantingué durant 150 anys la silueta de la Ciutadella en el seu teixit urbà. El 1869 els terrenys van ser cedits a l’Ajuntament i, atenent la necessitat de crear espais verds a la ciutat, es va construir el Parc. La idea de celebrar l’Exposició Universal a Barcelona va néixer el 1885, en una època de desenvolupament industrial i comercial, d’impacte urbanístic i social i de noves aportacions en els camps tècnic, científic i artístic. Hi concorregueren 19 països, 12.000 expositors i 2.240.000 visitants, que durant vuit mesos van generar una gran activitat.

Isern, Concepció

Cartell de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2006

Cartell de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2006 de Miguel Olivares

Cartell de la Setmana de la Poesia
de Barcelona 2006 de Miguel Olivares.

Pintor i gravador, Miguel Olivares (Barcelona, 1967) es llicencià a la Facultat de Belles Arts i el seu treball ha estat exposat i aplaudit en nombroses mostres individuals i col·lectives dutes a terme en diverses sales de Barcelona –hi destaca la Galeria Jordi Barnades– i Madrid.

Artista inquiet per tot allò que l’envolta, l’obra de Miguel Olivares acostuma a traslladar l’espectador a les ciutats i els països, majoritàriament del Tercer Món, on ha viatjat. Hi mostra coloristes places, estacions o mercats amb exòtics personatges observats per turistes occidentals.

Per mitjà del collage, du a terme un treball figuratiu de concepte modern, proper en certes ocasions a l’abstracció, en el qual, per sobre de tot, es valora la construcció formal del dibuix. L’artista també fa ús d’aquest estil personal en interessants sèries de retrats de coneguts i amics, en què, un cop més, ens demostra un ús encertat de l’art del collage sobre una magnífica base d’esbós.

Recentment, l’artista ha fet un sentit homenatge a la seva ciutat natal, Barcelona, i al barri que li és més proper, el Raval. Seguint amb el collage, el mestissatge esdevé la temàtica predominant, amb una atractiva barreja de gent molt diferent: estudiants, gent gran, immigrants i visitants, enmig d’una arquitectura canviant, en una zona en plena transformació.

En aquesta mateixa línia cal incloure el cartell de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2006, una peça única feta expressament per a l’Ajuntament de la ciutat catalana. El domini del dibuix de Miguel Olivares, amb una frescor inigualable, dóna vida i moviment als protagonistes d’aquest anar amunt i avall, aquests anònims que li fan de model.

Triadó, Xavier

Pla estratègic de Barcelona 2000

Pla estratègic Barcelona 2000 de Romà Panadès

Pla estratègic Barcelona 2000 de Romà Panadès.

Romà Panadès (Barcelona, 1956) cursà els estudis a la Facultat de Belles Arts i a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i inicià la seva activitat professional cap al 1979, any en què obtingué el primer premi de pintura jove de la Sala Parés. A partir del 1982, la seva obra ha estat exposada en nombroses mostres individuals i col·lectives a Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, Londres, Chicago o Düsseldorf, entre altres ciutats. Hi destaca la seva assiduïtat a la Sala Parés i, a partir del 1995, a la Galeria Jordi Barnadas de Barcelona. A més a més, ha col·laborat amb diferents diaris com El Periódico de Catalunya o El País –per al qual ha dissenyat portades de diferents publicacions–, i amb l’Ajuntament barceloní: va crear el cartell de la Festa de la Mercè (1993) i el cartell del Pla estratègic de Barcelona 2000, del qual hi ha tres versions (1990, 1992 i 1995).

La seva obra, tant pictòrica com gràfica, està dominada figurativament pel segell temàtic i el clima barceloní i de la Mediterrània, i hi adquireixen un especial protagonisme la tauromàquia, els mariners, els somnis, l’esforç dels nedadors, els instruments musicals i el paisatge, gènere que sobretot cultiva a partir de l’aquarel·la. En tots destaca el seu gust pel lliure exercici de l’arabesc lineal, que el portà a un domini de la corba sobre la recta, i el gust per un cromatisme harmònic, sense estridències.

En aquesta línia també es mou l’obra propietat de l’Ateneu, un exemplar de la segona edició del cartell del Pla estratègic Barcelona 2000. Seguint el model del primer cartell, l’artista presenta en una perspectiva il·lusòria les dues muntanyes que marquen els límits de la ciutat (Montjuïc i el Tibidabo), i situa en primer pla un perfil força reconeixible dels edificis més destacats de Barcelona. Hi afegeix, respecte a la versió del 1990, els símbols més visibles del canvi urbanístic de la ciutat olímpica: la ronda del Litoral, la torre de Telefónica de Santiago Calatrava, la torre de comunicacions de Norman Foster i les torres de la Vila Olímpica.

Triadó, Xavier

Iris

Iris de Josep Maria Subirachs

Iris de Josep Maria Subirachs.

L’escultor Josep M. Subirachs i Sitjar (Barcelona, 1927) s’ha lliurat també a la pintura, el dibuix i el gravat, pràctiques artístiques que ha treballat indistintament i amb les quals ha desenvolupat temes comuns al llarg de la seva trajectòria. Format als tallers dels escultors noucentistes Enric Monjo i Enric Casanovas, i a l’Escola de Belles Arts –a la qual assistia com a alumne lliure–, el 1948 es va donar a conèixer públicament a la Casa del Llibre, on va presentar una exposició d’obres figuratives d’esperit mediterrani, una línia que abandonà als primers anys cinquanta quan es vinculà al renovador grup Postectura i especialment en instal·lar-se a París, becat per l’Institut Francès de Barcelona, ja que a la capital francesa va tenir un coneixement directe dels moviments cubistes i surrealistes, que incidiren en la seva figuració. Amb tot, la seva obra no es va tornar més tensa i dramàtica ni adquirí el marcat accent expressionista que la caracteritza fins després d’una estada a Bèlgica. Des d’aleshores, i sense renunciar a aquesta manera de fer, la seva producció ha anat evolucionant, des d’una abstracció geometritzada fins a les construccions apòcrifes i arcaïtzants dels últims anys del segle xx, amb combinacions d’escultura, pintura i dibuix dins d’un realisme d’arrel metafísica, en el qual també podem inscriure uns paisatges imaginaris que basteix a partir de remembrances arqueològiques, d’estructures llegendàries, d’arquitectures renaixentistes i d’elements procedents de la realitat.

En aquest món de ficcions apareix sovint la idea dels espais oberts, del camí, del laberint, de la solitud, concepte que també tracta en el gravat Iris, que Subirachs divideix en dos hemisferis, el tel·lúric i el còsmic. A la part baixa, la terra i, en ella, els caminals intricats d’un laberint, la sortida del qual condueix cap a la part celestial, com buscant la infinitud, que expressa a través de l’arc de Sant Martí, una idea que continuà desenrotllant posteriorment, com va fer a Laberint, l’escultura de fusta pintada que féu el 1993, o a Dèdal, l’acrílic sobre fusta del 2004.

Giralt-Miracle, Daniel, 1944-

Retrat del Sr. Bea, mestre d’esgrima

Retrat del Sr. Bea, mestre d’esgrima de Josep Cuchy.

Retrat del Sr. Bea, mestre d’esgrima de Josep Cuchy.

Mercè Rodoreda ens ha consignat, dins la producció narrativa, a més de pàgines i pàgines excel·lents per la qualitat d’estil i el contingut, algunes microhistòries plenes de detalls inefables i tal vegada misteriosos. La lliçó familiar rebuda ens permet creure que hagués sentit anomenar, en alguna ocasió, l’avi matern, un professor d’esgrima: el mestre Bea. Però potser és més factible que la tot just iniciada escriptora i periodista, entre els anys 1932 i 1934, hagués descobert l’existència d’aquell personatge, quan a l’Ateneu Barcelonès cercava escriptors i artistes per a entrevistar, per a les seves col·laboracions a la premsa.

Val a dir que l’edifici de l’Ateneu, i en concret el seu jardí amb palmeres, ja l’havia fet sortir en la seva segona novel·la (Del que hom no pot fugir, 1932) i també a la quarta (Crim, 1936), però el que cal recordar és com a l’incipient autora li era permès de consultar la biblioteca de l’entitat, gràcies al carnet de lectora. És en aquestes anades i vingudes al Palau Savassona on podia haver vist un quadre que representa un home de cos quasi sencer, abillat amb una jaqueta d’uniforme fins a la cintura, com una caçadora, blau marí ribetejada de vermell, sense solapes i botonada d’un sol costat fins a l’espatlla, que deixa veure un coll alt i rodó que avui diríem “a la coreana”, i pantalons de color gris. El personatge recolza la mà esquerra a la cintura, mentre que amb la dreta enguantada empunya un sabre en posició de repòs.

Aquesta és la imatge que dóna vida a l’home enigmàtic del retrat, l’anomenat mestre Josep Bea i Aragay, professor d’esgrima. És un quadre misteriós i com una mica fora del món i no és fàcil trobar notícies d’ell. Algunes apareixen a la premsa de l’època: La Vanguardia, Los Deportes i El Mundo Deportivo. Les històries dedicades a l’Ateneu publicades aquests darrers anys (1986 i 2006) donen escàs espai al gimnàs, a l’esgrima i al mestre Bea. En canvi, esdevenen precioses unes dades autobiogràfiques de la Barcelona republicana i cosmopolita: Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i joventut (1951) d’un il·lustre ateneista, personatge de relleu, animador cultural i escriptor consagrat com Carles Soldevila, que a través dels records personals ens dóna un punt de vista d’alumne d’esgrima i en concret del mestre Bea. Llegim-l’ho: “Ja feia tres o quatre anys que freqüentava la sala d’esgrima, instal·lada a la planta baixa, on ha continuat fins a època relativament pròxima. Anava a esgrima amb absoluta regularitat cap a quarts de sis de la tarda, primer sol, després acompanyat del meu amic Bory. Hi vaig destacar més per agilitat − «cames excel·lents»− que per la malícia. El mestre Bea, que no tenia massa feina, no es va limitar a donar-me lliçons de floret, que era l’arma que jo havia triat, i la de més prestigi potser perquè és la més convencional de totes, sinó que, ple d’un zel paternal, va voler-me entrenar en el maneig de l’espasa francesa i del sabre.”

Si Soldevila, nascut l’any 1892, declara que rebia lliçons d’esgrima als seus setze o disset anys, vol dir que som al 1907, sense oblidar que Soldevila apunta a la continuïtat “fins a època relativament pròxima” de la sala d’esgrima. De fet, l’única al·lusió a la clausura de la sala d’esgrima i del gimnàs a l’Ateneu es troba al text de Jordi Casassas L’Ateneu Barcelonès: dels seus orígens als nostres dies (1986) on llegim que el mes de març del 1933, “…una notícia que ens referma en la idea que la biblioteca era pràcticament l’únic que preservava la importància de l’entitat. Davant el seu creixement continuat i «aprofitant» la mort del qui des de sempre havia estat professor d’esgrima de la casa, el Sr. Bea, la Junta acordà convertir la sala destinada a aquest esport en nou dipòsit de la biblioteca”.

La data més antiga que hem trobat del mestre Bea cal situar-la l’any 1880. Bea, que tenia sala d’armes a Reus, on col·laborava un fill seu, va decidir instal·lar-se a Barcelona i va donar classes en diversos gimnasos de la ciutat. L’any 1880 va ser nomenat al Casino Militar i l’any 1885 com a instructor dels cossos de cavalleria de Tetuan i Alcàntara i dels d’infanteria d’Albuera, Luchana, Alfonso XII i Mérida, en els quals va exercir fins als anys 1890. L’any 1894 va entrar a formar part de l’Ateneu Barcelonès, quan la institució es trobava encara dins una ala del Teatre Principal, fins l’any 1906, que es traslladaria definitivament al carrer de la Canuda. I se sap, per la documentació fotogràfica en forma de targetes postals, que a la planta baixa del Palau Savassona hi havia les sales d’esgrima, el gimnàs i les dutxes. Bea seguirà exercint en aquest edifici, potser diversos anys, fins a la proximitat de la proclamació de la República. Les notícies que hem consultat s’aturen l’any 1923.

Però tornem al quadre, a Mercè Rodoreda i a aquells anys 1932 i 1933 en què freqüentava els locals de l’Ateneu. Mercè Rodoreda havia introduït sovint descripcions de pintures, personalitats efigiades, artistes preferits, però en el cas del mestre Bea, potser és l’única vegada que fa viure un personatge descobert a través d’un quadre, sense esmentar-ne l’origen. I amb aquesta lleu subtilesa, assoleix un clímax de misteri que justament impregna molts dels personatges que neixen i moren a Mirall trencat[1]. En concret el professor Bea hi és anomenat un parell de vegades. Una indirectament amb l’Ateneu: “Encara parlaren una estona i a l’últim Valldaura digué que se n’anava a l’Ateneu. «¿També escriu un llibre vostè?», li preguntà Eulàlia, rient. «No; només vaig a fer una mica d’esgrima». I la segona: “De gimnàstica ja n’havia vista fer. El seu pare, a les tardes, anava a l’Ateneu a fer classe d’esgrima; tenia un professor valencià que es deia Bea i quan havia acabat la lliçó li feia aixecar pesos”.

L’autor d’aquest retrat, més conegut com a il·lustrador de llibres i revistes, és Josep Cuchy i Arnau (Arecibo, 1857 − Barcelona, 1925), nascut a Puerto Rico i format a Madrid, a l’Escuela Especial de Pintura, i a París. Col·laborà de molt jove amb Eusebi Planas en la il·lustració en cromolitografia de la novel·la Enterrada en vida, ó, los misterios de una herencia (Barcelona, c. 1878). Exposà olis i dibuixos al Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1880 i el 1882, i a la Exposición Nacional de Bellas Artes del 1884. També va ser col·laborador de la important revista Madrid Cómico, iniciada el 1880 i de l’almanac de La Semana Cómica, almenys del 1889 al 1891.

Establert a Barcelona el 1887, es donà a conèixer a l’Exposició Universal del 1888, on presentà una pintura que intitulà Tentación. Participà després en un parell d’exposicions oficials de Belles Arts barcelonines. A la del 1891 presentà dos olis de dimensions considerables –La fumadora i Stella matutina− i un retrat al pastel, i ja aleshores presentà també diverses aiguades per a il·lustrar els llibres Insolación, d’Emilia Pardo Bazán (1889), i La espuma, d’Armando Palacio Valdés (1890), editats per Heinrich i Cia., editorial on també il·lustrà La honrada, de Francisco Octavio Picón (1890), alternant-hi amb Josep Lluís Pellicer, que sembla que també influí en Cuchy. A l’Exposició General de Belles Arts del 1894 presentà només aquarel·les per a novel·les editades per la vídua de Pere Font.

Els anys noranta fou il·lustrador habitual de diverses obres de Luis de Val: Las esclavas de honor, El llanto de los pobres (1892), La hija de la nieve (1895), o Morir para amar (1896), editades especialment a Barcelona per la casa Miquel Seguí, per a la qual faria de director artístic de la inacabada Enciclopedia ilustrada Seguí.

Cuchy va dedicar-se força a la tècnica del pastel, i va fer un conegut mapa de Catalunya orlat pels retrats de molts catalans il·lustres (Lit. Martínez, Barcelona, c. 1895) o un Mapa de España y sus posesiones (Lit. Pujadas, Barcelona, c. 1920-1925).

El 1919 es presentà a una exposició de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya a la Sala Parés. El 1921, el 1923 i el 1924 tornà a participar a les exposicions d’aquesta Agrupació, ara a les Galeries Laietanes, al Saló d’Art d’El Siglo i de nou a la Sala Parés, respectivament.

Cuchy devia estar familiaritzat amb l’esgrima, ja que il·lustrà un llibre d’Alexandre Barba sobre El Boxeo y la esgrima de bastón, dins la col·lecció barcelonina Manuales Soler, en la mateixa col·lecció on publicà un Manual del pintor decorador (1912).

L’oli de l’Ateneu, doncs, és una obra primerenca de l’autor. Malgrat que el gènere del retrat d’encàrrec sovint és formulari i simplement correcte, aquest té en canvi una factura viva, i l’expressió del rostre està aconseguida amb un treball àgil i vibrant de la pinzellada, de manera que constitueix sens dubte un dels bons retrats catalans de la seva època, prova que aquest coetani primerenc dels modernistes tenia condicions de sobres per a haver estat un perfecte competidor d’ells. Això mai va poder ser i, a part d’una exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell el 1974, la seva figura no ha estat objecte de gaire atenció pòstuma.

Notes

[1] Cito per la recent edició de M. Rodoreda, de les Obres completes, en vol. 2: Narrativa completa, novel·les. Barcelona: Edicions 62, 2008, vol. 1. A cura de Carme Arnau i Jordi Cornudella.

Saludes i Amat, Anna Maria i Fontbona, Francesc, 1948-

Verge i Nen

Verge i nen d'Elvira Llagostera

Verge i nen d'Elvira Llagostera.

Aquesta còpia de la coneguda obra La Verge amb el Nen Jesús en braços (1664-1666) de Murillo (1617-1682), conservada al Museu de Belles Arts de Sevilla, es troba entre la multitud de quadres que omplen les diverses sales de l’Ateneu. Coneguda popularment com Virgen de la servilleta, la seva autora fou Elvira Llagostera, segons el que es desprèn de la signatura que s’ha trobat a la part posterior del llenç. El quadre formava part del conjunt de 15 quadres que la germana de l’artista, Emília Llagostera, va donar a l’Ateneu l’any 1914, dels quals, malauradament, tan sols ha estat possible trobar-ne dos: la còpia de la Verge de la cadira de Rafael i aquesta còpia del pintor sevillà.

Si en el cas de la primera obra, Elvira Llagostera aconsegueix un resultat d’un gran nivell pictòric, fet que provocà la seva errònia atribució a reputats artistes decimonònics i la seva col·locació en el mur que presideix la Sala de Juntes de l’Ateneu, l’obra de Murillo presenta una execució una mica més tosca. L’encant i la gràcia que emanen de la representació del Nen Jesús, i sobretot del rostre de la Mare de Déu, es perden aquí per culpa d’unes línies més anguloses, que generen més duresa en les seves expressions. Potser per aquest motiu el quadre ha tingut una localització menys vistosa i agraciada, cosa que probablement ha estat la causa dels importants danys que presenta la tela.

Triadó, Xavier

Fredolica (dona amb antifaç a la mà)

Fredolica (dona amb antifaç a la mà) de Romà Ribera.

Fredolica (dona amb antifaç a la mà) de Romà Ribera.

Romà Ribera i Cirera (Barcelona, 1849-1935) es va formar dins uns postulats militantment realistes, els del seu mestre Pere Borrell de Caso, amb qui va tenir un interessant intercanvi epistolar des de Roma (conservat a la Biblioteca de Catalunya), on havia anat a ampliar estudis des del 1872 i on entrà en el cercle del marxant d’art internacional Adolphe Goupil, el mateix que havia promocionat Marià Fortuny. També passà per Londres, però s’acabà instal·lant a París, el 1877. En la seva primera època internacional, com que tenia l’obra col·locada pel seu marxant, no hagué de concórrer a gaires exposicions per vendre-la. Vers el 1888 retornà a Catalunya, on sempre conservaria el respecte del públic i on esdevingué una mena de símbol de la gran pintura vuitcentista mentre apareixia i triomfava la del Modernisme.

Tingué relació amb l’Ateneu, on participà en la Manifestació Artística del 1893, i fou un membre actiu de l’Acadèmia de Belles Arts barcelonina des del 1902. Formà part de la conservadora Sociedad Artística y Literaria de Cataluña, i en aquella època de maduresa la seva presència a tota mena d’exposicions s’intensificà notablement.

Naturalista declarat i admirador de Dickens, Tolstoi, Maupassant, Zola i Ibsen, i també de Verlaine i Baudelaire, començà pintant temes ben prosaics, però més endavant hagué de fer certes concessions a la comercialitat combinant les escenes realistes que ell volia fer amb aspectes brillants de la vida burgesa que li demanaven, i també pintant obres ambientades al segle xvii, encara que sempre amb una gran dignitat. Cap als primers anys vuitanta començà una temàtica després molt habitual en ell, la de les sortides de ball, que li permetien copsar figures femenines elegants, com la que pertany a aquesta col·lecció, que representa una damisel·la en un ball de Carnaval, i que correspon a l’època en què l’artista ja tornava a viure al país.

Fontbona, Francesc, 1948-

Retrat d’Ildefons Suñol

Retrat d'Ildefons Suñol de Carles Vázquez.

Retrat d'Ildefons Suñol de Carles Vázquez.

“Més que el retrat d’un home, sembla el retrat d’un front. Fins a tal punt tota la llum del quadre rau en eixa part nobilíssima de la testa, que més aviat diríem que s’hi refracta, com vinguda de l’interior”. Això va escriure Carles Soldevila amb motiu de l’homenatge pòstum que va tenir lloc a l’Ateneu el dia 12 de març de 1915 en memòria de l’home que afirmava: “Per a la Lliga, una esquerra catalanista és perillosa. Els catalanistes d’esquerres no som, per a ells, altra cosa que dissidents.”

En l’acta de la reunió del dia 6 de novembre de 1914 “es dóna compte de la llista de socis admiradors –46 en total– del que fou il·lustre president (1906-1907) de l’Ateneu que n’han costejat un retrat perquè sigui inaugurat el dia de la vetllada necrològica. L’obra, deguda a l’acreditat pinzell del Sr. Bázquez [sic], està ja acabada”.

La crònica de la vetllada diu així: “L’acte va revestir austera solemnitat. En el tester de la sala d’actes, sobre la tribuna, hi figurava el retrat. A la presidència, el germà –Josep– i el germà polític. Foren llegits els estudis dels senyors Gubern, Carner, Soldevila i Domènech i Montaner, interromputs i coronats tots ells per rumors d’aprovació i aplaudiments entusiàstics”.

Dues precisions respecte al germà: d’una banda fou el pare del malaurat president del Barça, Josep Suñol i Garriga, afusellat pels franquistes; d’altra banda, el pintor Carles Vázquez s’hi havia emparentat en casar-se amb Matilde Garriga, cunyada de Josep.

Pel que fa al quadre queda ben clar, a la vista de la fototípia publicada al butlletí núm. 2 d’abril de 1915, que n’és una còpia. Només així s’explica que a penes hi hagi diferències entre l’una i l’altre. Això no obstant, el pintor va saber dotar de llum un front, més lluminós que no il·luminat, que encara avui capta la nostra atenció.

Carles Vázquez Úbeda (Ciudad Real, 1869 – Barcelona, 1944) va estudiar a l’Academia de San Fernando i va ser deixeble de Léon Bonnat, el gran retratista francès. Va venir a Barcelona el 1896 per recollir la Medalla d’Or de l’Ajuntament per La bendición de la comida i va decidir quedar-s’hi. Va ser president del Real Círculo Artístico i es féu molt popular pintant Raquel Meller (El Relicario i El ven y ven). També eren molt apreciats els seus quadres de mossos d’esquadra amb gitanos. El 1936 va fer un retrat del president Macià que és propietat dels néts del pintor.

Ruscalleda i Gallart, Sebastià

Retrat de l’arquitecte Josep Vilaseca

Retrat de l’arquitecte Josep Vilaseca de Luís Graner.

Retrat de l’arquitecte Josep Vilaseca de Luís Graner.

Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 1848-1910) fou un arquitecte de reconeguda solvència, autor del monumental estudi, d’essència clàssica, dels germans Masriera (1882) i de l’Arc de Triomf, símbol de l’Exposició Universal del 1888, en el qual ja s’endevinen indicis de modernitat. Compartí projectes de joventut amb Domènech i Montaner i la seva obra fou considerada eclèctica per les combinacions estètiques que plantejava. Amb Domènech bastiren, doncs, el pont que havia d’unir la tradició amb el Modernisme. Al marge dels coneixements tècnics, les seves inquietuds intel·lectuals el portaren a interessar-se per la literatura i la música, i va esdevenir un autèntic home de la Renaixença.

La vinculació de Vilaseca amb l’Ateneu Barcelonès la trobem documentada al registre de socis. Fou membre de la Secció d’Indústria entre el 1888 i el 1896 i, a finals dels anys vuitanta, formà part de la comissió que havia de treballar en la idea i la construcció d’un nou edifici per a l’entitat.

La memòria presentada per Santiago Gubern a la Sessió Pública inaugural del Curs Acadèmic 1910-1911, feia referència a la vetllada necrològica que van dedicar a l’arquitecte l’Ateneu i l'Associació d’Arquitectes de Catalunya, de la qual Vilaseca fou president entre el 1893 i el 1894. En aquest acte participaren Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda i Vicenç Artigas. També fou inaugurada una exposició amb la selecció d’alguns dels seus millors projectes.

El retrat de Josep Vilaseca fou executat per Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 1863-1929) cap al 1898 –en el revers de la tela consta la data del 14 de maig de 1898– i fou donat a l’Ateneu, en una data posterior, per Dolors Montserrat i Vilaseca. De mida mitjana, mostra Vilaseca de mig cos i en actitud seriosa. Els trets facials revelen un home madur que gaudeix d’un estatus consolidat. El tipus de composició fa pensar que es tracta d’una obra d’encàrrec. En contrast amb les dures anatomies i expressions que el pintor captava de personatges desarrelats i oprimits, retratà també aquests representants de la societat intel·lectual i benestant. Entre els seus models figuraren noms rellevants del Modernisme com Raimon Casellas, copsat amb gran efectisme.

Sala i Tubert, Lluïsa