Resultats per: Tècnica mixta

Saliva

Saliva de Jaume Plensa.

Saliva de Jaume Plensa.

L’obra de Jaume Plensa (Barcelona, 1955), artista polifacètic i, actualment, amb ressò i presència internacionals, és plena d’incògnites i de sorpreses, a més de poder-la veure plasmada en tota mena de suports i materials.

Saliva, per la seva disposició, tant pot ser un anagrama com un mot de ple sentit; el nom hi és plasmat mitjançant gofratge o enganxat i és present amb lletres de pal separades i distribuïdes en línies de tres lletres a les parts alta i baixa del suport, paper manual de gruix i amb barbes, de color o pintat amb un vermell de matís entre sagnant i rosa, suport bàsic i espai plàstic de l’obra.

L’obra presenta una forma ortogonal rectangular al bell mig de la qual hi ha un encolatge a manera de finestra rodona o ull de bou de 8 cm de diàmetre. Al seu interior apareix una mena de fotografia panoràmica d’un espai o paisatge que cal endevinar seguint el conjunt d’altres indicacions. Sobre una estructura de barrots metàl·lics, hi són enganxats o plantats tres cartells d’avís en els quals, amb caràcters hebreus, llatins (text en anglès) i àrabs, ultra la utilització del símbol universal de perill (la calavera sobre el suport de la creu d’aspa dels ossos), s’hi poden llegir un seguit d’advertiments que ens fan saber que som en zona de perill i que passar per allà o ser-hi suposa assumir un risc. Tot plegat pot suggerir que és un dels advertiments que es troben en tants indrets de les zones limítrofes entre israelians i palestins i, en aquest cas concret, a la mar Morta.

Plensa és un artista complex i en aquesta obra trobem integrats alguns dels elements dels quals se serveix habitualment en el seu treball. La composició i la configuració plàstiques amb lletres hi és molt freqüent; lletres que són al·lusives a records o vivències del mot que fonèticament les pugui generar però que, altres vegades, són emprades per la seva singular plasticitat.

Plensa també se serveix del collage per aconseguir efectes plàstics més contundents, però l’utilitza molt sovint amb relació a l’evocació o l’impacte perceptiu anímic associat que pugui produir aquell recurs creatiu, com ara l’efecte d’espitllera o espiador que ofereix en aquesta obra en relació amb el context que mostra. Amb mitjans estrictament plàstics i recursos extrets d’elements concrets l’artista aconsegueix inquietar l’esperit de l’observador i fer-lo rumiar sobre el perquè de tot plegat. Aquest qüestionament és un dels elements propis de tot l’art contemporani, que no solament és o pot ser descriptiu sinó, bàsicament, provocatiu i suggeridor, sigui de les qüestions estrictament plàstiques o d’aquelles altres que se’n deriven, com la inquietud pel que passa al nostre entorn.

Puig, Arnau, 1926-