Resultats per: Oli i pigment sobre cartró

Oli i pigment sobre cartró, 2005

Oli i pigment sobre cartró de Joan Furriol

Oli i pigment sobre cartró de Joan Furriol

No tothom coneix encara la delicadíssima i subtil obra de Joan Furriols (Vic, 1937). La carrera d’aquest artista ha estat d’una discreció només superada per la seva coherència, on la innovació pionera de la joventut s’ha retrobat amb la depuració exigent de la maduresa. Els darrers anys li estan proporcionant el reconeixement que mereixia i que el consolidarà com un dels escultors més importants de l’art català de la segona meitat del segle xx, que es perllonga fins a l’entrada de la nostra confusa i oberta contemporaneïtat amb força i sentit.

Furriols va triar la via de l’abstracció experimental de molt jove, quasi adolescent. Influït pel mestratge de figures com el vigatà Josep Maria Selva o el pintor sabadellenc Joan Vilacasas, membre actiu de la pionera revista Inquietud, va tenir ocasió de participar al VIII Saló d’Octubre integrat a la III Bienal Hispanoamericana de Arte de 1955 amb només disset anys, presentant una obra abstracta de caràcter matèric. Mostrava en dates tan primerenques l’interès pels materials extrapictòrics com a mitjà per trencar la barrera de l’obra d’art com a imatge, com a il·lusió generada des d’una superfície que ha de desaparèixer. Treballant amb ferro o fusta, emprava el tall i el forat per suggerir altres espais, que podríem posar en paral·lel amb l’obra de Lucio Fontana o d’Antoni Tàpies. L’amistat amb Brossa i les incursions en l’escenografia eren prometedores, però l’artista entrà en una fase de replegament sobre si mateix. Aquest parèntesi no va ser negatiu, ans al contrari. L’artista en sortí reforçat a mitjans dels setanta. Al costat de les seves singulars obres basades en l’objecte i el volum, com maquetes mirades a vista d’ocell, les seves peces on el punt de partida seria un suport pla i vertical, com en la pintura, es poden considerar també escultòriques, en tant que empren i evoquen dimensions complexes. Per un camí poètic, en el qual la bellesa del buit i de la simplicitat són fonamentals, Furriols arriba a metàfores còsmiques que podríem relacionar amb les vertiginoses intuïcions de la física moderna. El color també és important aquí. Les tonalitats sorrenques, matisades com les onades d’un desert de dunes, aporten una calidesa que acull unes perforacions marginals que semblen anotar, com en una partitura en negatiu, un silenci que ens convida i ens acull.

Mitrani, Alex, 1970-