Resultats per: Litografia

Camí de primavera 3

Camí de primavera 3 d'Albert Ràfols Casamada.

Camí de primavera 3 d'Albert Ràfols Casamada.

Albert Ràfols i Casamada (Barcelona, 1923-2009) ha estat un dels artistes determinants de la plàstica contemporània de la segona meitat del segle xx. Sorgit, el 1946, d’un grup innovador designat com Els Vuit, formà part dels organitzadors del Saló d’Octubre i, des d’aleshores, gairebé el trobarem sempre en tots els intents d’una sòlida pràctica de l’art a Catalunya.

El seu art parteix de la simplicitat dels temes de la quotidianitat, tant des dels aspectes de l’interiorisme com del paisatge, que en la seva plasmació inicialment segueix la línia figurativa que recull, amb els colors simples i senzills que ofereix la realitat, les incidències del viure. Després de ser becat el 1952 per anar a París, des de la tornada començà a entendre que l’art potser no és la còpia més o menys sentida de la realitat, sinó l’expressió de l’emoció i dels sentiments que pugui despertar. Aleshores la figuració es diluí de la seva obra i aparegué una abstracció molt significativa –pels colors amb els quals és presentada– d’aquells mateixos temes inicials, però ara posats directament de manifest per una pintura que ensems estructura i expressa.

La seva obra es convertirà en una versió cromàtica de les emocions que pugui despertar l’entorn en què l’artista es mou, i les seves obres seran representacions sentides i sensibles del paisatge, de la marina i, en infinitat d’ocasions, simples expressions plàstiques de tota mena de sentiments. Per obtenir aquesta atmosfera desencadenant i activa, l’ha ajudat sempre el seu instint i gust poètic, que crea en mots concrets els suggeriments plàstics per a la pintura.

En moments de compromís polític i social també s’ha servit del collage com la forma referenciadora més directa. La pràctica de l’ensenyament plàstic en institucions dedicades preferentment al disseny li ha mostrat que el lligam entre formes i sensacions és essencial per a obtenir els bons resultats plàstics. Un bon exemple n’és aquesta panoràmica oberta a l’espai on són presents els elements emotius que l’ocupen i les representacions suggeridores del sentiment profund.

Puig, Arnau, 1926-

Pla estratègic de Barcelona 2000

Pla estratègic Barcelona 2000 de Romà Panadès

Pla estratègic Barcelona 2000 de Romà Panadès.

Romà Panadès (Barcelona, 1956) cursà els estudis a la Facultat de Belles Arts i a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i inicià la seva activitat professional cap al 1979, any en què obtingué el primer premi de pintura jove de la Sala Parés. A partir del 1982, la seva obra ha estat exposada en nombroses mostres individuals i col·lectives a Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, Londres, Chicago o Düsseldorf, entre altres ciutats. Hi destaca la seva assiduïtat a la Sala Parés i, a partir del 1995, a la Galeria Jordi Barnadas de Barcelona. A més a més, ha col·laborat amb diferents diaris com El Periódico de Catalunya o El País –per al qual ha dissenyat portades de diferents publicacions–, i amb l’Ajuntament barceloní: va crear el cartell de la Festa de la Mercè (1993) i el cartell del Pla estratègic de Barcelona 2000, del qual hi ha tres versions (1990, 1992 i 1995).

La seva obra, tant pictòrica com gràfica, està dominada figurativament pel segell temàtic i el clima barceloní i de la Mediterrània, i hi adquireixen un especial protagonisme la tauromàquia, els mariners, els somnis, l’esforç dels nedadors, els instruments musicals i el paisatge, gènere que sobretot cultiva a partir de l’aquarel·la. En tots destaca el seu gust pel lliure exercici de l’arabesc lineal, que el portà a un domini de la corba sobre la recta, i el gust per un cromatisme harmònic, sense estridències.

En aquesta línia també es mou l’obra propietat de l’Ateneu, un exemplar de la segona edició del cartell del Pla estratègic Barcelona 2000. Seguint el model del primer cartell, l’artista presenta en una perspectiva il·lusòria les dues muntanyes que marquen els límits de la ciutat (Montjuïc i el Tibidabo), i situa en primer pla un perfil força reconeixible dels edificis més destacats de Barcelona. Hi afegeix, respecte a la versió del 1990, els símbols més visibles del canvi urbanístic de la ciutat olímpica: la ronda del Litoral, la torre de Telefónica de Santiago Calatrava, la torre de comunicacions de Norman Foster i les torres de la Vila Olímpica.

Triadó, Xavier

Iris

Iris de Josep Maria Subirachs

Iris de Josep Maria Subirachs.

L’escultor Josep M. Subirachs i Sitjar (Barcelona, 1927) s’ha lliurat també a la pintura, el dibuix i el gravat, pràctiques artístiques que ha treballat indistintament i amb les quals ha desenvolupat temes comuns al llarg de la seva trajectòria. Format als tallers dels escultors noucentistes Enric Monjo i Enric Casanovas, i a l’Escola de Belles Arts –a la qual assistia com a alumne lliure–, el 1948 es va donar a conèixer públicament a la Casa del Llibre, on va presentar una exposició d’obres figuratives d’esperit mediterrani, una línia que abandonà als primers anys cinquanta quan es vinculà al renovador grup Postectura i especialment en instal·lar-se a París, becat per l’Institut Francès de Barcelona, ja que a la capital francesa va tenir un coneixement directe dels moviments cubistes i surrealistes, que incidiren en la seva figuració. Amb tot, la seva obra no es va tornar més tensa i dramàtica ni adquirí el marcat accent expressionista que la caracteritza fins després d’una estada a Bèlgica. Des d’aleshores, i sense renunciar a aquesta manera de fer, la seva producció ha anat evolucionant, des d’una abstracció geometritzada fins a les construccions apòcrifes i arcaïtzants dels últims anys del segle xx, amb combinacions d’escultura, pintura i dibuix dins d’un realisme d’arrel metafísica, en el qual també podem inscriure uns paisatges imaginaris que basteix a partir de remembrances arqueològiques, d’estructures llegendàries, d’arquitectures renaixentistes i d’elements procedents de la realitat.

En aquest món de ficcions apareix sovint la idea dels espais oberts, del camí, del laberint, de la solitud, concepte que també tracta en el gravat Iris, que Subirachs divideix en dos hemisferis, el tel·lúric i el còsmic. A la part baixa, la terra i, en ella, els caminals intricats d’un laberint, la sortida del qual condueix cap a la part celestial, com buscant la infinitud, que expressa a través de l’arc de Sant Martí, una idea que continuà desenrotllant posteriorment, com va fer a Laberint, l’escultura de fusta pintada que féu el 1993, o a Dèdal, l’acrílic sobre fusta del 2004.

Giralt-Miracle, Daniel, 1944-