Resultats per: Bronze

Retrat de Josep Pla

Retrat de Josep Pla de Manuel Cusachs.

Retrat de Josep Pla de Manuel Cusachs.

Com relata en el seu dietari intitulat El quadern gris, el 12 de gener de l’any 1919 Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) va ser donat d’alta com a soci de l’Ateneu Barcelonès i esdevingué un lector assidu de la biblioteca de l’entitat. Hi va conèixer l’escriptor Alexandre Plana, que es convertí en el seu mentor i l’introduí en la penya de l’Ateneu per antonomàsia, més coneguda com la penya Borralleras. Les tertúlies i, sobretot, els personatges que formaven part de la penya ens són ben coneguts gràcies a les descripcions i els retrats psicològics que en fa l’escriptor empordanès.

L’any 1976, arran de la seva amistat amb Josep Pla, l’escultor i pintor Manuel Cusachs i Xivillé (Mataró, 1933) li féu un retrat en directe i el presentà en una exposició individual que va tenir lloc a Figueres. Referint-se a aquell retrat, el mateix Pla va escriure: “La semblança de l’escultura amb la meva cara hi és prodigiosament donada. Mentre me la mirava, vaig dir-me internament: «Aquesta és una escultura sobre la qual l’artista ha projectat el caràcter». El caràcter és la projecció, sobre una obra plàstica, de la vida humana real i concreta. En aquest tros de bronze la vida hi és".

Després de la mort de Josep Pla, la vila de Palafrugell acordà erigir un monument a la seva memòria i l’encarregà a l’escultor Cusachs, que va fer una reinterpretació ampliada del cap de l’escriptor cofat amb boina, que es va fondre en bronze seguint el procés de la cera perduda.

Posteriorment, coincidint amb la cloenda de l’Any Pla, un grup de socis de l’Ateneu Barcelonès va promoure la col·locació d’un retrat del gran prosista i ateneista a la seu de l’entitat i amb aquest objectiu es va formar la Comissió Pro Bust Josep Pla, encarregada de recaptar diners per sufragar una nova fosa en bronze del cap modelat per Manuel Cusachs. L’obra es va instal·lar a la biblioteca el 28 de gener de l’any 2000, essent president de l’Ateneu Jordi Sarsanedas i Vives.

L’estilització formal que caracteritza l’obra de l’escultor mataroní, amb el tractament rugós de la textura, és palesa en aquesta obra, que mostra els gestos facials del retratat de manera molt expressiva. És en el gènere del retrat, essencialment figuratiu però amb innovadores propostes formals, on Cusachs ha plasmat de manera eloqüent la millor faceta de la seva creativitat.

Subirachs, Judit, 1959-

Retrat de Josep Maria de Sagarra

Retrat de Josep Maria de Sagarra de Martí Llauradó.

Retrat de Josep Maria de Sagarra de Martí Llauradó.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 1894-1961), figura molt vinculada a l’Ateneu –el seu pare Ferran de Sagarra i de Siscar en va ser president (1930-1932)–, és un dels escriptors més complets de tota la literatura catalana, que, a més, aconseguí una popularitat inigualable, com a poeta i com a dramaturg, novel·lista o periodista. Amb l’extraordinària riquesa del seu vocabulari aconseguí fer del català una llengua literària esplendorosa i viva, gens artificiosa, que abans d’ell sens dubte era més limitada.

Aquest bust li va fer Martí Llauradó i Mariscot (Barcelona, 1903-1957), escultor destacat del Noucentisme tardà, deixeble eclèctic de Joan Rebull i membre del Grup d’Artistes Independents [1]. Retratista entre altres del president Macià, de Joan Alavedra o de Josep Pous i Pagès a questa peça és sens dubte una de les imatges més sovint reproduïdes del gran escriptor, i a la semblança evident que té hi ajunta un especial toc expressiu que li ve donat per la característica sinuositat del llavi superior i per la lleu inclinació de la testa cap a l’esquerra [2], que fan que aquest retrat sigui especialment viu i que s’aparti del convencionalisme típic de tants altres busts. L’obra no està datada, però per l’edat del retratat i per l’estil que hi mostra l’escultor ha de ser ja de la postguerra.

Aquest retrat havia estat dipositat per Joan de Sagarra, fill de l’escriptor, al Teatre Romea, però, en ser retirat d’un àmbit públic, el recuperà per donar-lo a l’Ateneu el març del 2007.[3]

Notes

[1] Escultures: Martí Llauradó (textos de Josep Porter i Moix). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1993. Aquesta obra hi apareix catalogada amb el número 57 i reproduïda a la pàgina 40.
[2] Ja féu notar aquesta circumstància Lluís Permanyer a “El busto de Sagarra, antes del Ateneu”. La Vanguardia (17 de març de 2007), Vivir, p. 7, tot i que hi atribuïa el bust a Enric Casanovas.
[3] Joan de Sagarra. “Del Ikea al Ateneu”. La Vanguardia (28 de gener de 2007), Vivir, p. 7.

Fontbona, Francesc, 1948-

Atenea

Atenea de Lluís Montané i Mollfulleda.

Atenea de Lluís Montané i Mollfulleda.

L’escultura que representa Atenea i que ens rep des de fa temps al pati d’accés de l’Ateneu no respon a l’estereotip de representació de la deessa grega, normalment rígida, forta, gairebé masculina, plena d’autoritat i posseïdora de la seguretat i el poder que li confereixen les seves armes. L’Atenea de Lluís Montané i Mollfulleda (Sant Celoni, 1905 – Barcelona, 1997), tot i que armada d’una llança, un casc i un escut, es mou rítmicament, balla, dansa... A l’escultor li agradava fer dansar les seves escultures femenines, dotant-les no solament de ritme i d’harmonia, sinó també de moviment i de gràcia, condicions que va aprendre en els seus anys de formació i de joventut en l’atmosfera creada pel Noucentisme, principis clàssics que ell va mantenir tota la vida, però als quals va dotar de dinamisme, especialment visible en el tractament del seu tema preferit: la dansa.

Tota l’opció escultòrica de Lluís Montané fou la figura femenina i la seva condició més poètica. En l’escultura, la ballarina suposava el repte de dotar la matèria de lleugeresa i de subtilesa, de transposició del moviment real, trencant la resistència o el pes de la pedra i el bronze mitjançant ritme i harmonia.

Lluís Montané, home cultivat, lector i admirador del món grec, coneixedor de les escultures originals i de les còpies romanes conservades als museus italians, va fer de l’estatuària clàssica un element de partida de la pròpia obra, i part de la seva producció escultòrica respon a la temàtica clàssica. Tanmateix, fidel a si mateix hi introdueix quelcom que els clàssics no van preveure: el dinamisme. Aquest dinamisme és fill de l’observació del moviment de la dansa, la captació del gest fugaç i irrepetible, l’encís i la lleugeresa dels vestits agitats pel moviment. Solia dir: ”La dansa és el sentiment plàstic més antic de l’home, respon al desig de moure’s i d’expressar-se. La dansa és l’expressió dels sentiments humans d’una manera rítmica. Arribar a concretar això és el màxim a què pot aspirar un escultor”.

La relació de Lluís Montané amb l’Ateneu fou doble, com a membre i com a docent, i es produí amb forta dedicació a partir del 1969. Les lliçons de dibuix al natural, pintura i escultura que des d’aleshores va promoure i impartir als socis que ho desitjaven el van ajudar a omplir el buit i la solitud derivats de la pèrdua de l’esposa. El 1972 va ser elegit ponent de la secció de Belles Arts i reelegit anualment fins al 1981. La culminació d’aquesta llarga i intensa relació va ser l’encàrrec de l’escultura Atenea, símbol de l’entitat, que des del 1975 dóna la benvinguda als socis i amics de l’Ateneu.

Camps i Miró, Teresa

Bust d’Alexandre Plana

Bust d'Alexandre Plana de Josep Dunyach

Bust d'Alexandre Plana de Josep Dunyach.

Després de viure més de vint anys a París (1905-1927), l’escultor Josep Dunyach i Sala (Barcelona, 1886-1957), que havia estat alumne de l’Escola de la Llotja de Barcelona i deixeble d’Eusebi Arnau, entroncà plenament amb l’estètica noucentista i va ser un dels membres fundadors de l’Associació d’Escultors, que presentà la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona l’any 1927. També formà part de l’associació Les Arts i els Artistes. Féu diverses exposicions a les Galeries Laietanes, a la galeria Syra i a La Pinacoteca i participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid, on obtingué la medalla de bronze el 1924 i la de plata el 1929. També féu diversos encàrrecs monumentals amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Excel·lí com a retratista amb una sèrie de bustos de personatges contemporanis, entre els quals destaquen els de Claudi López Bru, Joan Estelrich, Pere Coromines, Pompeu Fabra, Pere Ynglada, Xavier Nogués, Ricard Canals, Eduard Toda i Josep Pla.

L’obra que ens ocupa és un retrat de l’escriptor Alexandre Plana i Santaló (Lleida, 1889 – Banyuls de la Marenda, 1940), llicenciat en Dret a Barcelona i autor, entre altres obres, de Les idees polítiques d’en Valentí Almirall (1915), A l’ombra de Santa Maria del Mar (1923) i d’un dels primers llibres catalans en prosa poètica: El mirall imaginari (1925). També exercí com a crític d’art a la Revista de Catalunya, El poble català i, des del 1929, a La vanguardia. Publicà les monografies L’obra d’Isidre Nonell (1917), Joaquim Sunyer (1920) i Jaume Mercadé (1928). Alexandre Plana formà part de l’anomenada penya Borralleras de l’Ateneu Barcelonès i fou mentor d’escriptors joves com Josep M. de Sagarra i Josep Pla, al qual introduí al grup de la penya esmentada. L’any 1937 s’exilià i visqué a París i al Rosselló, on va morir quan tenia 51 anys.

L’escultor concentrà l’expressió en un rostre sobri i serè i defugí els detalls superflus per cenyir-se a una tradició de classicisme acadèmic amb tocs realistes que transmeten amb naturalitat i harmonia la personalitat del retratat.

Un altre exemplar, també de bronze, del retrat d’Alexandre Plana esculpit per Josep Dunyach fou donat al Museu nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’any 1948 per Concepció Santaló, mare de l’escriptor. L’obra surt reproduïda al número 1 de La vova revista, publicada el gener del 1927.

Subirachs, Judit, 1959-

Retrat de Quim Borralleras

Bust de Quim Borralleras d'Enric Casanovas

Bust de Quim Borralleras d'Enric Casanovas.

El retrat en bronze que l’escultor Enric Casanovas i Roy (Poblenou, 1882 – Barcelona, 1948) va fer de Quim Borralleras (Barcelona, 1880-1947) no és només un retrat, és també una mostra d’amistat i un reconeixement, la perpetuació del rostre d’aquest metge que no ho fou.

Quim Borralleras va dedicar la seva capacitat i energia a l’activisme cultural des d’un organisme singular: la tertúlia. En va presidir com a mínim tres: la del taller del Guayaba, la del cafè Lyon d’Or i la potent penya de l’Ateneu, que fins i tot va dur el seu nom. D’ell, excel·lent persona, el seu bon amic i company de tertúlia, Josep Maria de Sagarra, va dir que “sentia la transcendència del fet literari, que fou el més agut i entès gustador dels valors musicals, posseïa una de les retines més doctes per apreciar la qualitat de les arts plàstiques i en les converses enraonava d’una manera clara, precisa, viva i eloqüent”.

La relació de Casanovas amb Borralleras era de llarga amistat i de complicitat, d’interessos comuns, bàsicament artístics i ideològics. Segons el testimoni de Josep Pla, Casanovas mai no va fallar a les convocatòries de les tertúlies de Borralleras, la més cèlebre i consolidada de les quals era la penya de l’Ateneu. Cal dir que el retrat és fidel, però impregna de serenitat el rostre de Borralleras, segons la visió de l’escultura que tenia Casanovas. En el moment de fer-lo, Enric Casanovas ja era un escultor format i segur, convençut seguidor de les idees pròximes a Eugeni d’Ors, qui ben aviat el proclamà noucentista i situà les seves escultures en l’entorn de la Ben Plantada.

El cap de bronze el va fer cap al 1914, al cap de poc temps del retorn definitiu de Casanovas a Barcelona, després de la seva profitosa estada a París (1904-1913). L’any 1923 Enric Casanovas, que ja havia estat membre de la tertúlia que conduïa Quim Borralleras al Lyon d’Or i que es va traslladar a l’Ateneu l’any 1914, un cop establert definitivament a Barcelona fou admès com a soci resident a la secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès, presentat per Quim Borralleras, Alexandre Plana i Josep Barbey.

La composició heterogènia de la penya aplegava escriptors, poetes, advocats, metges, músics i personatges singulars. De la importància de la penya en dóna fe el fet que era diària, sempre comandada per Borralleras. Era incisiva i decisiva en la vida cultural de la ciutat, mai no va ser deserta, va ser longeva i va rebre visites importants, com García Lorca, Dalí, Valle Inclán, Pío Baroja, Ramiro de Maeztu i Igor Stravinsky, entre altres.

Camps i Miró, Teresa