Retrat del Sr. Bea, mestre d’esgrima

Retrat del Sr. Bea, mestre d’esgrima de Josep Cuchy.

Retrat del Sr. Bea, mestre d’esgrima de Josep Cuchy.

Mercè Rodoreda ens ha consignat, dins la producció narrativa, a més de pàgines i pàgines excel·lents per la qualitat d’estil i el contingut, algunes microhistòries plenes de detalls inefables i tal vegada misteriosos. La lliçó familiar rebuda ens permet creure que hagués sentit anomenar, en alguna ocasió, l’avi matern, un professor d’esgrima: el mestre Bea. Però potser és més factible que la tot just iniciada escriptora i periodista, entre els anys 1932 i 1934, hagués descobert l’existència d’aquell personatge, quan a l’Ateneu Barcelonès cercava escriptors i artistes per a entrevistar, per a les seves col·laboracions a la premsa.

Val a dir que l’edifici de l’Ateneu, i en concret el seu jardí amb palmeres, ja l’havia fet sortir en la seva segona novel·la (Del que hom no pot fugir, 1932) i també a la quarta (Crim, 1936), però el que cal recordar és com a l’incipient autora li era permès de consultar la biblioteca de l’entitat, gràcies al carnet de lectora. És en aquestes anades i vingudes al Palau Savassona on podia haver vist un quadre que representa un home de cos quasi sencer, abillat amb una jaqueta d’uniforme fins a la cintura, com una caçadora, blau marí ribetejada de vermell, sense solapes i botonada d’un sol costat fins a l’espatlla, que deixa veure un coll alt i rodó que avui diríem “a la coreana”, i pantalons de color gris. El personatge recolza la mà esquerra a la cintura, mentre que amb la dreta enguantada empunya un sabre en posició de repòs.

Aquesta és la imatge que dóna vida a l’home enigmàtic del retrat, l’anomenat mestre Josep Bea i Aragay, professor d’esgrima. És un quadre misteriós i com una mica fora del món i no és fàcil trobar notícies d’ell. Algunes apareixen a la premsa de l’època: La Vanguardia, Los Deportes i El Mundo Deportivo. Les històries dedicades a l’Ateneu publicades aquests darrers anys (1986 i 2006) donen escàs espai al gimnàs, a l’esgrima i al mestre Bea. En canvi, esdevenen precioses unes dades autobiogràfiques de la Barcelona republicana i cosmopolita: Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i joventut (1951) d’un il·lustre ateneista, personatge de relleu, animador cultural i escriptor consagrat com Carles Soldevila, que a través dels records personals ens dóna un punt de vista d’alumne d’esgrima i en concret del mestre Bea. Llegim-l’ho: “Ja feia tres o quatre anys que freqüentava la sala d’esgrima, instal·lada a la planta baixa, on ha continuat fins a època relativament pròxima. Anava a esgrima amb absoluta regularitat cap a quarts de sis de la tarda, primer sol, després acompanyat del meu amic Bory. Hi vaig destacar més per agilitat − «cames excel·lents»− que per la malícia. El mestre Bea, que no tenia massa feina, no es va limitar a donar-me lliçons de floret, que era l’arma que jo havia triat, i la de més prestigi potser perquè és la més convencional de totes, sinó que, ple d’un zel paternal, va voler-me entrenar en el maneig de l’espasa francesa i del sabre.”

Si Soldevila, nascut l’any 1892, declara que rebia lliçons d’esgrima als seus setze o disset anys, vol dir que som al 1907, sense oblidar que Soldevila apunta a la continuïtat “fins a època relativament pròxima” de la sala d’esgrima. De fet, l’única al·lusió a la clausura de la sala d’esgrima i del gimnàs a l’Ateneu es troba al text de Jordi Casassas L’Ateneu Barcelonès: dels seus orígens als nostres dies (1986) on llegim que el mes de març del 1933, “…una notícia que ens referma en la idea que la biblioteca era pràcticament l’únic que preservava la importància de l’entitat. Davant el seu creixement continuat i «aprofitant» la mort del qui des de sempre havia estat professor d’esgrima de la casa, el Sr. Bea, la Junta acordà convertir la sala destinada a aquest esport en nou dipòsit de la biblioteca”.

La data més antiga que hem trobat del mestre Bea cal situar-la l’any 1880. Bea, que tenia sala d’armes a Reus, on col·laborava un fill seu, va decidir instal·lar-se a Barcelona i va donar classes en diversos gimnasos de la ciutat. L’any 1880 va ser nomenat al Casino Militar i l’any 1885 com a instructor dels cossos de cavalleria de Tetuan i Alcàntara i dels d’infanteria d’Albuera, Luchana, Alfonso XII i Mérida, en els quals va exercir fins als anys 1890. L’any 1894 va entrar a formar part de l’Ateneu Barcelonès, quan la institució es trobava encara dins una ala del Teatre Principal, fins l’any 1906, que es traslladaria definitivament al carrer de la Canuda. I se sap, per la documentació fotogràfica en forma de targetes postals, que a la planta baixa del Palau Savassona hi havia les sales d’esgrima, el gimnàs i les dutxes. Bea seguirà exercint en aquest edifici, potser diversos anys, fins a la proximitat de la proclamació de la República. Les notícies que hem consultat s’aturen l’any 1923.

Però tornem al quadre, a Mercè Rodoreda i a aquells anys 1932 i 1933 en què freqüentava els locals de l’Ateneu. Mercè Rodoreda havia introduït sovint descripcions de pintures, personalitats efigiades, artistes preferits, però en el cas del mestre Bea, potser és l’única vegada que fa viure un personatge descobert a través d’un quadre, sense esmentar-ne l’origen. I amb aquesta lleu subtilesa, assoleix un clímax de misteri que justament impregna molts dels personatges que neixen i moren a Mirall trencat[1]. En concret el professor Bea hi és anomenat un parell de vegades. Una indirectament amb l’Ateneu: “Encara parlaren una estona i a l’últim Valldaura digué que se n’anava a l’Ateneu. «¿També escriu un llibre vostè?», li preguntà Eulàlia, rient. «No; només vaig a fer una mica d’esgrima». I la segona: “De gimnàstica ja n’havia vista fer. El seu pare, a les tardes, anava a l’Ateneu a fer classe d’esgrima; tenia un professor valencià que es deia Bea i quan havia acabat la lliçó li feia aixecar pesos”.

L’autor d’aquest retrat, més conegut com a il·lustrador de llibres i revistes, és Josep Cuchy i Arnau (Arecibo, 1857 − Barcelona, 1925), nascut a Puerto Rico i format a Madrid, a l’Escuela Especial de Pintura, i a París. Col·laborà de molt jove amb Eusebi Planas en la il·lustració en cromolitografia de la novel·la Enterrada en vida, ó, los misterios de una herencia (Barcelona, c. 1878). Exposà olis i dibuixos al Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1880 i el 1882, i a la Exposición Nacional de Bellas Artes del 1884. També va ser col·laborador de la important revista Madrid Cómico, iniciada el 1880 i de l’almanac de La Semana Cómica, almenys del 1889 al 1891.

Establert a Barcelona el 1887, es donà a conèixer a l’Exposició Universal del 1888, on presentà una pintura que intitulà Tentación. Participà després en un parell d’exposicions oficials de Belles Arts barcelonines. A la del 1891 presentà dos olis de dimensions considerables –La fumadora i Stella matutina− i un retrat al pastel, i ja aleshores presentà també diverses aiguades per a il·lustrar els llibres Insolación, d’Emilia Pardo Bazán (1889), i La espuma, d’Armando Palacio Valdés (1890), editats per Heinrich i Cia., editorial on també il·lustrà La honrada, de Francisco Octavio Picón (1890), alternant-hi amb Josep Lluís Pellicer, que sembla que també influí en Cuchy. A l’Exposició General de Belles Arts del 1894 presentà només aquarel·les per a novel·les editades per la vídua de Pere Font.

Els anys noranta fou il·lustrador habitual de diverses obres de Luis de Val: Las esclavas de honor, El llanto de los pobres (1892), La hija de la nieve (1895), o Morir para amar (1896), editades especialment a Barcelona per la casa Miquel Seguí, per a la qual faria de director artístic de la inacabada Enciclopedia ilustrada Seguí.

Cuchy va dedicar-se força a la tècnica del pastel, i va fer un conegut mapa de Catalunya orlat pels retrats de molts catalans il·lustres (Lit. Martínez, Barcelona, c. 1895) o un Mapa de España y sus posesiones (Lit. Pujadas, Barcelona, c. 1920-1925).

El 1919 es presentà a una exposició de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya a la Sala Parés. El 1921, el 1923 i el 1924 tornà a participar a les exposicions d’aquesta Agrupació, ara a les Galeries Laietanes, al Saló d’Art d’El Siglo i de nou a la Sala Parés, respectivament.

Cuchy devia estar familiaritzat amb l’esgrima, ja que il·lustrà un llibre d’Alexandre Barba sobre El Boxeo y la esgrima de bastón, dins la col·lecció barcelonina Manuales Soler, en la mateixa col·lecció on publicà un Manual del pintor decorador (1912).

L’oli de l’Ateneu, doncs, és una obra primerenca de l’autor. Malgrat que el gènere del retrat d’encàrrec sovint és formulari i simplement correcte, aquest té en canvi una factura viva, i l’expressió del rostre està aconseguida amb un treball àgil i vibrant de la pinzellada, de manera que constitueix sens dubte un dels bons retrats catalans de la seva època, prova que aquest coetani primerenc dels modernistes tenia condicions de sobres per a haver estat un perfecte competidor d’ells. Això mai va poder ser i, a part d’una exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell el 1974, la seva figura no ha estat objecte de gaire atenció pòstuma.

Notes

[1] Cito per la recent edició de M. Rodoreda, de les Obres completes, en vol. 2: Narrativa completa, novel·les. Barcelona: Edicions 62, 2008, vol. 1. A cura de Carme Arnau i Jordi Cornudella.

Saludes i Amat, Anna Maria i Fontbona, Francesc, 1948-