Marina amb barques

Marina amb barques de Modest Urgell

Marina amb barques de Modest Urgell.

Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839-1919) inicià els seus estudis artístics a la Llotja sota el mestratge de Ramon Martí i Alsina, coincidint-hi amb altres importants pintors de la seva generació com els germans Vayreda, els germans Masriera, Benet Mercadé o Marià Fortuny, entre altres. Els seus viatges a París a partir del 1872, on va fer amistat amb Gustave Courbet, i les seves visites a l’escola olotina de paisatge formada al voltant del seu bon amic Joaquim Vayreda, completaren la seva formació. Des del 1867 i fins un any abans de la seva mort, Modest Urgell participà en nombroses exposicions col·lectives tant a Barcelona –essencialment a la Sala Parés– com a la resta de l’Estat espanyol
–condecorat en diverses ocasions en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid– i l’estranger, i sempre va obtenir un gran ressò i reconeixement.

Tot i ser un dels artistes més destacats i prolífics de la pintura catalana de tombant del segle xix al xx, la seva obra sempre ha estat imprecisament coneguda per la crítica, a causa en bona part de la manca de documentació directa i de la gran dificultat d’establir una cronologia en la seva producció, gairebé mai datada, i molt semblant al llarg dels anys quant a temàtica. El mateix pintor distingia les seves teles bàsicament sota tres epítets: Cementiri, Marina o simplement, Paisatge. Gairebé mai especificava la localització i gairebé sempre les feia sota la llum d’una posta de sol. Algunes vegades, fins i tot havia titulat les seves creacions com El de sempre, demostrant que poc li importaven les crítiques que, tot i reconèixer la seva vàlua, el titllaven de monòton i repetitiu.

Les dificultats cronològiques i de localització també s’estableixen en aquesta Marina amb barques propietat de l’Ateneu. Per qüestions d’estil i de signatura, la seva datació es podria establir vers la dècada de 1890, i seguint l’acurat mapa de localitzacions realitzat per Francesc Fontbona podria ser l’Empordà. Artísticament, el quadre recull els tres punts fonamentals de la seva obra: format apaïsat, amb el qual facilita la sensació de llunyania col·locant a un nivell molt baix la interacció entre els dos plans, cel i terra; la pinzellada àgil i vigorosa, a voltes empastada, amb què realça l’energia de la matèria, i l’ús d’una gamma tonal restringida, però summament detallada en la creació d’efectes lumínics que permeten la construcció de celatges matisats i inquietants. Amb tot això, el pintor català aconsegueix captar l’intens ambient melancòlic que ha caracteritzat la seva obra, sostinguda sempre per la subjectivitat. “Jo no trec fotografies, ni retrato, ni copio del natural; interpreto suggestionat per la primera impressió”.[1]

Notes

[1] Romagosa, Gemma. "Quan 'el de sempre' esdevé extraordinari". En: Modest Urgell 1839-1919. Barcelona: Centre Cultural de la Fundació "La Caixa", 1991, p. 33.

Triadó, Xavier