Retrat de Manuel Milà i Fontanals

Retrat de Manuel Milà i Fontanals de Joan Planella.

Retrat de Manuel Milà i Fontanals de Joan Planella.

El filòleg i crític literari Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818 – Barcelona, 1884), fill del Romanticisme, catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona –des d’on va exercir un magisteri fonamental–, va ser un dels primers estudiosos de la literatura catalana medieval i figura clau de la Renaixença. Va ser bibliotecari de Junta de l’Ateneu Barcelonès i el seu germà Pau, influent teòric de l’art, n’havia estat el segon president (1861), quan encara era l’Ateneu Català. A la seva mort, l’entitat n’encarregà el retrat per posar-lo a la seva galeria de socis il·lustres.

Joan Planella i Rodríguez (Barcelona, 1850-1910), l’autor de la pintura, lògicament pòstuma, que s’hagué de basar en un dels retrats més coneguts de Milà –que també serví de base tres anys després al retrat que hi ha a la Galeria de Catalans Il·lustres, obra de Josep Lluís Pellicer– és un pintor destacat del corrent realista vuitcentista. Malgrat que la seva obra va tenir un notable ressò al seu temps, fins i tot internacional, mai assolí el nivell de fama d’altres pintors contemporanis catalans.

Planella, soci resident de l’Ateneu des de l’abril del 1885, fou l’autor de la que potser sigui la pintura més emblemàtica de la societat catalana del segle xix, la famosa La nena obrera, del 1882 (Sant Feliu de Codines, col·lecció Trinxet), que representa amb freda objectivitat l’explotació infantil a les fàbriques tèxtils del país. El retrat de Manuel Milà i Fontanals, però, només pretén ser un encàrrec –del març del 1885– pintat amb dignitat, i enfocat sense cap pompa, amb el retratat vestit de carrer, sense medalles ni togues. El va fer en la seva millor època, entremig de les seves dues obres més destacades: l’esmentada La nena obrera del 1882 i l’enorme pintura d’història Sortida dels comuners de Valladolid (reserves del Museo del Prado, Madrid) del 1887.

Fontbona, Francesc, 1948-