Intervenció als sostres de la planta noble

Intervenció als sostres de la planta noble de Josep Mirabent

Intervenció als sostres de la planta noble de Josep Mirabent.

Josep Mirabent i Gatell (Barcelona, 1831-1899) es manifesta com una de les personalitats artístiques més interessants del segle xix català, especialment dins del camp decoratiu. La seva posició en l’ambient artístic barceloní es posa en evidència només esmentant algunes de les feines que realitzà durant la seva vida, com els treballs a la Universitat de Barcelona, la decoració de la Platea i del Saló de Descans del Liceu o la seva intervenció arquitectònica a Montserrat. També podríem enumerar diversos exemples d’edificis particulars, com la casa Altimira, la casa Erasme de Jover, la casa Estruch o la de Fernando Puig, així com les decoracions d’establiments comercials com la farmàcia del Dr. Ferrer −al carrer Princesa− o la casa de l’empresa Xocolates Juncosa. Aquesta enumeració, que podria ser molt més llarga, demostra com les famílies més rellevants contractaven els seus serveis.

Entre les decoracions de Mirabent destaca la casa Serra, antic Palau Savassona i actual seu de l’Ateneu Barcelonès. Hem de situar-nos a l’any 1862, quan s’encarregà a Elies Rogent una ampliació de l’antic Palau Savassona, propietat dels germans Josep i Leodegari Serra. En aquesta intervenció s’afegiren dues cases, les corresponents als números 23 i 25 del carrer del Bot. Probablement, aquesta reforma també devia contemplar algunes reformes en altres punts de la casa, una hipòtesi que caldrà estudiar en un futur. Si ens plantegem aquesta suposició és perquè en la decoració de les actuals sales de l’Ateneu veiem la intervenció de Josep Mirabent (feta entre el 1862 i el 1865) completant la decoració feta per Francesc Pla, El Vigatà.

L’ornamentació que circumda les pintures de Francesc Pla no té res a veure amb el seu art i, en canvi, els models decoratius emprats entren de ple en l’òrbita de Josep Mirabent i Gatell. Així, per exemple, en el cas de la sala de la Biblioteca, per a les sanefes que emmarquen els plafons de Pla s’utilitzaren models en què figuren palmetes, fulles, flors estrellades, medallons... un repertori que es troba en altres decoracions de Josep Mirabent. Igualment podem veure aquesta relació en els rectangles i octàgons que completen la decoració de la sala. Cal dir que hem pogut aconseguir un grup de dibuixos, projectes per a decoracions, que Josep Mirabent i Gatell havia de dur a terme, que presenten solucions molt semblants a les que es troben en les obres del voltant dels plafons de Pla. Aquests projectes als quals ens referim es conserven en una col·lecció privada de Barcelona, i coincideixen a utilitzar les mateixes figures femenines i les mateixes garlandes florals en els fons blaus, motius decoratius molt similars als que es poden veure a la decoració de les sales de l’Ateneu Barcelonès. És obvi que aquesta reflexió s’ha d’ampliar i concretar en un futur.

La sala de revistes

L’any 1865 les obres que unien les dues cases ja estarien quasi acabades i calia decorar la sala que quedava annexionada a l’antic edifici. Josep Mirabent i Gatell rebé l’encàrrec de decorar-la i començà a plantejar-se què faria. Després de la necessària aprovació de la idea, Mirabent va començar a preparar-se per pintar una tela a l’oli. No hi ha dubte que, com era el seu costum, faria nombrosos estudis per a les tres figures que representarien les corresponents al·legories. Tenim la gran sort de conèixer de manera molt concreta la preparació de les figures, a través dels dibuixos que es guarden en una col·lecció privada de Barcelona.

Lògicament, primer faria la composició prèvia, les protagonistes de la qual eren tres figures femenines. La solució es basava en un triangle equilàter d’àmplia base, línia horitzontal que conformava els núvols, i que tenia el vèrtex superior al cap de la figura central. De manera sàvia, la llum, els gests i el ritme serveixen de factor unificador: cal fixar-se en la línia creada pels braços de les tres protagonistes, la qual ens porta de baix a dalt i de dalt a baix, donant moviment al conjunt. Una idea d’unió que ve reafirmada pel camí d’estrelles que uneix la figura central amb les laterals.

Pel que fa als personatges representats, la central és Eos, és a dir, la representació de l’Aurora, que sortia de la seva llar per anunciar el seu germà Helios, és a dir, el Sol. A l’Odisea, Homer dóna a l’Aurora l’epítet de «rododàctila» (‘de dits rosats’) i també la defineix com a Eos Eugènia. A cada costat de l’aurora ens trobem amb dues muses. A l’esquerra, amb vestit verd, se situa Èrato, musa de la poesia amorosa, que porta entre les mans una cítara i va coronada amb flors de murta i roses. La representació d’Èrato pot fàcilment confondre’s amb la de Terpsícore, musa de la poesia lleugera, que feia sonar una lira. Però hi ha un detall que revela que és Èrato, personatge que es representava coronat amb murtes blanques, un detall que no podia passar per alt a un pintor de flors de la qualitat de Mirabent, i que detallà amb extrema polidesa. A la dreta d’Eos hi ha Urània, protectora de l’astronomia i l’astrologia, que porta un globus terraqui en una mà i una estrella a l’altra, dos elements que serveixen per referir-se a les seves dues vocacions. Urània, tal com passa en aquest cas, acostuma a ser representada amb vestit blau, color que es relaciona amb la volta celeste.

La preparació de les figures ocupà a Mirabent un temps considerable, ja que primer va fer el dibuix de cadascuna d’elles nua en un paper quadriculat, suport que facilitaria la realització final. En aquests dibuixos, les línies del cos i la posició de braços i mans, són iguals que les de l’obra definitiva. Tanmateix, els rostres són plenament realistes, lluny de la idealització que tenen les figures pintades en el sostre de la sala.

Lògicament, Mirabent necessitava altres dibuixos que no només marquessin les línies generals dels contorns principals, sinó que li permetessin treballar els detalls del rostre, dels cabells, dels plecs del vestit, dels complements ornamentals... Hem trobat el dibuix en què s’estudien tots aquests elements. Ens referim a l’estudi de la figura central, que és exactament com la de la realització final. Aquest dibuix data de l’any 1865 i està signat a Arbúcies. Menys definit és el dibuix que tracta de la figura situada al costat dret de la figura central.

El cant VIII de La Ilíada diu: “L’aurora de safranat vel s’escampava per la terra quan Zeus [...]”. No és estrany que per aquest motiu Mirabent hagués pintat el vestit de la dona d’aquesta tonalitat, és a dir, d’un vermell ataronjat, tal com la definia Homer. Mirabent realitzà un estudi cromàtic per definir el color que havia de tenir el vestit de la figura, cosa que féu en un oli de petit format que també es conserva.

No seria estrany que, en el moment de plantejar-se el sostre, Josep Mirabent busqués inspiració en conjunts decoratius anteriors. Només així entendríem l’estreta relació existent entre les figures que es planteja Mirabent amb unes al·legories que havia pintat Luca Giordano (1634-1705) al sostre del Palau Medici Riccardi de Florència, un espai tan ric de figures que podia considerar-se com una mena de catàleg on els pintors trobaven models per als seus propis treballs. Efectivament, en el cas de les figures pintades per Mirabent, les representacions d’Urània i d’Èrato mostren una posició similar a les al·legories de la Joventut, Justícia, Fortalesa i Prudència pintades per Giordano. En canvi, la figura central del conjunt està estretament relacionada amb la representació de la Voluntat pintada també per l’artista italià. Ambdues coincideixen en llur posició de les mans, en la manera de resoldre el bust nu i en la manera com la figura queda envoltada per un vel que voleia. L’obra de Mirabent no només guarda relació amb aquesta obra de Giordano, sinó també amb una representació que fa de l’Aurora (oli sobre tela, 89,2 x 107,3 cm. Indiana University Art Museum, Bloomington, IN) que, com la de Mirabent, llança flors, queda envoltada per un mantell i porta una diadema amb una estrella brillant.

De Mirabent i Gatell també és el disseny de la decoració que circumda el plafó. La conformen una sèrie de peces prefabricades, emmotllades amb guix d’escaiola i de diferents formes, que apareixen juxtaposades. Alguns dels motius ornamentals que Mirabent utilitzà en aquesta sala es trobaven en altres projectes decoratius del mateix pintor.

Coll i Mirabent, Isabel