Arxius de la categoria: El Palau Savassona

Grups figuratius

Grups figuratius de Ramon Padró.

Grups figuratius de Ramon Padró.

Al saló d’actes s’han conservat durant molts anys tres dels quatre grups figuratius que ornamentaven dos laterals del jardí de l’entitat, on seran retornats pròximament. Amb motiu de les importants obres que es van dur a terme l’any 1969, foren traslladats –després d’una acurada restauració– al nou saló d’actes, juntament amb els elements decoratius que els servien de base, els quals ornamenten actualment la part inferior de l’escenari. L’espai on estaven instal·lats és un bon exemple de jardí romàntic barceloní situat a la planta noble de l’edifici, i podem localitzar el lloc que ocupaven, ja que es troben reproduïts als bancs.

Aquests grups al·legòrics, representatius de les estacions de l’any, estan elaborats amb terra cuita i en falta un, el que representa la primavera. Cadascun està constituït per tres infants en diferents disposicions i activitats, segons l’estació que simbolitzen. Tenen com a precedent els relleus que decoren els porxos d’en Xifré, en els quals l’encant infantil, la gràcia dels nens barrocs, ens remet a l’escola francesa setcentista.

L’escultura de terra cuita va adquirir una gran importància durant la primera meitat del segle xix i part de la segona, no solament aplicada a l’arquitectura pròpiament dita, sinó també als jardins.

És un material que sempre conserva la qualitat, encara que s’exposi a l’aire lliure, i que a més s’adapta a tots els materials constructius. Així doncs, en la decoració de parcs i jardins era comú emprar aquest tipus d’escultura i les figures d’infants eren molt del gust de l’època.

Per motius d’afinitat d’estil, de bellesa i d’habilitat similar, Feliu Elias i posteriorment altres autors atribueixen aquests grups a Ramon Padró i Pijoan (Cervera, 1809 – Sant Feliu de Llobregat, 1876), deixeble i col·laborador de Damià Campeny, als esmentats porxos d’en Xifré. Fou un artista que produí sobretot escultura de caràcter al·legòric aplicada a l’arquitectura i a la imatgeria religioses.

Marín Silvestre, Maria Isabel, 1955-

Faristol

Faristol de Josep Maria Jujol

Faristol de Josep Maria Jujol.

La participació de Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 1879 – Barcelona, 1949) a l’Ateneu Barcelonès pertany als seus anys de joventut i es va fer sota les ordres de Josep Font i Gumà, entre el 1904 i el 1906, quan encara era estudiant a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. És prou coneguda la seva col·laboració amb Gaudí, tot i la polèmica que sovint ha suscitat aquesta mitificada relació, basada, per altra banda, en una amistat cordial i indestructible que tindrà uns resultats d’altíssim nivell creatiu (com exemplifiquen les intervencions de Jujol a la casa Milà, el Park Güell i la catedral de Mallorca, entre altres), que justament té l’avantsala a l’Ateneu Barcelonès. L’Ateneu va ser el nexe d’unió d’aquestes dues personalitats indòmites, atès que fou el doctor Pere Santaló i Castellví, amic de Gaudí i soci de l’entitat, qui els va posar en relació. Jujol treballava aleshores com a arquitecte auxiliar en les obres de reforma del palau del baró de Savassona amb l’esmentat Font i Gumà, i també amb Antoni Maria Gallissà, i gràcies a tots dos es va familiaritzar amb el món dels reviscolats bells oficis, els ferros, la ceràmica, els esgrafiats, els motius heràldics, etc.

La seva intervenció es concreta en les escales d’accés a les plantes, l’ascensor, alguns detalls decoratius i, sobretot, els treballs de vidrieres per a la Biblioteca, amb una tribuna volant que permet utilitzar tota la paret fins al sostre amb una barana de ferro de formes airoses i esveltes a la manera de cintes voleiant. J. F. Ràfols atribueix a Jujol quasi per complet les obres de reforma de l’Ateneu en detriment de Font i Gumà, cosa gens estranya si tenim en compte que aleshores aquest darrer estava abocat a l’estudi i al col·leccionisme de la ceràmica catalana. Un dels espais clau d’aquesta reforma és la Biblioteca, on l’aportació de Jujol cohabita amb gran dignitat amb la barrija-barreja d’elements de signe neoclàssic amb afegits posteriors, estil pel qual Jujol, més procliu al gòtic o al barroc popular, no sentia un fervorós entusiasme. Els grotescs, putti rabassuts, garlandes i corns de l’abundància, sense oblidar les pintures mitològiques de Francesc Pla, El Vigatà, i també els mobles, les cadires i els llums procedents de la seu antiga de l’Ateneu i que es van reutilitzar per a l’ocasió no emmascaren les senzilles i enginyoses propostes plàstiques de Jujol, que, com serà habitual en la seva futura manera de treballar, transforma un espai i en sap treure un gran partit. Entre els objectes conservats a l’Ateneu hi ha un faristol de ferro que respon als estilemes de l’art nouveau, tot i que no ens podem pronunciar rotundament sobre la paternitat de Jujol.

Fondevila, Mariàngels

Intervenció als sostres de la planta noble

Intervenció als sostres de la planta noble de Josep Mirabent

Intervenció als sostres de la planta noble de Josep Mirabent.

Josep Mirabent i Gatell (Barcelona, 1831-1899) es manifesta com una de les personalitats artístiques més interessants del segle xix català, especialment dins del camp decoratiu. La seva posició en l’ambient artístic barceloní es posa en evidència només esmentant algunes de les feines que realitzà durant la seva vida, com els treballs a la Universitat de Barcelona, la decoració de la Platea i del Saló de Descans del Liceu o la seva intervenció arquitectònica a Montserrat. També podríem enumerar diversos exemples d’edificis particulars, com la casa Altimira, la casa Erasme de Jover, la casa Estruch o la de Fernando Puig, així com les decoracions d’establiments comercials com la farmàcia del Dr. Ferrer −al carrer Princesa− o la casa de l’empresa Xocolates Juncosa. Aquesta enumeració, que podria ser molt més llarga, demostra com les famílies més rellevants contractaven els seus serveis.

Entre les decoracions de Mirabent destaca la casa Serra, antic Palau Savassona i actual seu de l’Ateneu Barcelonès. Hem de situar-nos a l’any 1862, quan s’encarregà a Elies Rogent una ampliació de l’antic Palau Savassona, propietat dels germans Josep i Leodegari Serra. En aquesta intervenció s’afegiren dues cases, les corresponents als números 23 i 25 del carrer del Bot. Probablement, aquesta reforma també devia contemplar algunes reformes en altres punts de la casa, una hipòtesi que caldrà estudiar en un futur. Si ens plantegem aquesta suposició és perquè en la decoració de les actuals sales de l’Ateneu veiem la intervenció de Josep Mirabent (feta entre el 1862 i el 1865) completant la decoració feta per Francesc Pla, El Vigatà.

L’ornamentació que circumda les pintures de Francesc Pla no té res a veure amb el seu art i, en canvi, els models decoratius emprats entren de ple en l’òrbita de Josep Mirabent i Gatell. Així, per exemple, en el cas de la sala de la Biblioteca, per a les sanefes que emmarquen els plafons de Pla s’utilitzaren models en què figuren palmetes, fulles, flors estrellades, medallons... un repertori que es troba en altres decoracions de Josep Mirabent. Igualment podem veure aquesta relació en els rectangles i octàgons que completen la decoració de la sala. Cal dir que hem pogut aconseguir un grup de dibuixos, projectes per a decoracions, que Josep Mirabent i Gatell havia de dur a terme, que presenten solucions molt semblants a les que es troben en les obres del voltant dels plafons de Pla. Aquests projectes als quals ens referim es conserven en una col·lecció privada de Barcelona, i coincideixen a utilitzar les mateixes figures femenines i les mateixes garlandes florals en els fons blaus, motius decoratius molt similars als que es poden veure a la decoració de les sales de l’Ateneu Barcelonès. És obvi que aquesta reflexió s’ha d’ampliar i concretar en un futur.

La sala de revistes

L’any 1865 les obres que unien les dues cases ja estarien quasi acabades i calia decorar la sala que quedava annexionada a l’antic edifici. Josep Mirabent i Gatell rebé l’encàrrec de decorar-la i començà a plantejar-se què faria. Després de la necessària aprovació de la idea, Mirabent va començar a preparar-se per pintar una tela a l’oli. No hi ha dubte que, com era el seu costum, faria nombrosos estudis per a les tres figures que representarien les corresponents al·legories. Tenim la gran sort de conèixer de manera molt concreta la preparació de les figures, a través dels dibuixos que es guarden en una col·lecció privada de Barcelona.

Lògicament, primer faria la composició prèvia, les protagonistes de la qual eren tres figures femenines. La solució es basava en un triangle equilàter d’àmplia base, línia horitzontal que conformava els núvols, i que tenia el vèrtex superior al cap de la figura central. De manera sàvia, la llum, els gests i el ritme serveixen de factor unificador: cal fixar-se en la línia creada pels braços de les tres protagonistes, la qual ens porta de baix a dalt i de dalt a baix, donant moviment al conjunt. Una idea d’unió que ve reafirmada pel camí d’estrelles que uneix la figura central amb les laterals.

Pel que fa als personatges representats, la central és Eos, és a dir, la representació de l’Aurora, que sortia de la seva llar per anunciar el seu germà Helios, és a dir, el Sol. A l’Odisea, Homer dóna a l’Aurora l’epítet de «rododàctila» (‘de dits rosats’) i també la defineix com a Eos Eugènia. A cada costat de l’aurora ens trobem amb dues muses. A l’esquerra, amb vestit verd, se situa Èrato, musa de la poesia amorosa, que porta entre les mans una cítara i va coronada amb flors de murta i roses. La representació d’Èrato pot fàcilment confondre’s amb la de Terpsícore, musa de la poesia lleugera, que feia sonar una lira. Però hi ha un detall que revela que és Èrato, personatge que es representava coronat amb murtes blanques, un detall que no podia passar per alt a un pintor de flors de la qualitat de Mirabent, i que detallà amb extrema polidesa. A la dreta d’Eos hi ha Urània, protectora de l’astronomia i l’astrologia, que porta un globus terraqui en una mà i una estrella a l’altra, dos elements que serveixen per referir-se a les seves dues vocacions. Urània, tal com passa en aquest cas, acostuma a ser representada amb vestit blau, color que es relaciona amb la volta celeste.

La preparació de les figures ocupà a Mirabent un temps considerable, ja que primer va fer el dibuix de cadascuna d’elles nua en un paper quadriculat, suport que facilitaria la realització final. En aquests dibuixos, les línies del cos i la posició de braços i mans, són iguals que les de l’obra definitiva. Tanmateix, els rostres són plenament realistes, lluny de la idealització que tenen les figures pintades en el sostre de la sala.

Lògicament, Mirabent necessitava altres dibuixos que no només marquessin les línies generals dels contorns principals, sinó que li permetessin treballar els detalls del rostre, dels cabells, dels plecs del vestit, dels complements ornamentals... Hem trobat el dibuix en què s’estudien tots aquests elements. Ens referim a l’estudi de la figura central, que és exactament com la de la realització final. Aquest dibuix data de l’any 1865 i està signat a Arbúcies. Menys definit és el dibuix que tracta de la figura situada al costat dret de la figura central.

El cant VIII de La Ilíada diu: “L’aurora de safranat vel s’escampava per la terra quan Zeus [...]”. No és estrany que per aquest motiu Mirabent hagués pintat el vestit de la dona d’aquesta tonalitat, és a dir, d’un vermell ataronjat, tal com la definia Homer. Mirabent realitzà un estudi cromàtic per definir el color que havia de tenir el vestit de la figura, cosa que féu en un oli de petit format que també es conserva.

No seria estrany que, en el moment de plantejar-se el sostre, Josep Mirabent busqués inspiració en conjunts decoratius anteriors. Només així entendríem l’estreta relació existent entre les figures que es planteja Mirabent amb unes al·legories que havia pintat Luca Giordano (1634-1705) al sostre del Palau Medici Riccardi de Florència, un espai tan ric de figures que podia considerar-se com una mena de catàleg on els pintors trobaven models per als seus propis treballs. Efectivament, en el cas de les figures pintades per Mirabent, les representacions d’Urània i d’Èrato mostren una posició similar a les al·legories de la Joventut, Justícia, Fortalesa i Prudència pintades per Giordano. En canvi, la figura central del conjunt està estretament relacionada amb la representació de la Voluntat pintada també per l’artista italià. Ambdues coincideixen en llur posició de les mans, en la manera de resoldre el bust nu i en la manera com la figura queda envoltada per un vel que voleia. L’obra de Mirabent no només guarda relació amb aquesta obra de Giordano, sinó també amb una representació que fa de l’Aurora (oli sobre tela, 89,2 x 107,3 cm. Indiana University Art Museum, Bloomington, IN) que, com la de Mirabent, llança flors, queda envoltada per un mantell i porta una diadema amb una estrella brillant.

De Mirabent i Gatell també és el disseny de la decoració que circumda el plafó. La conformen una sèrie de peces prefabricades, emmotllades amb guix d’escaiola i de diferents formes, que apareixen juxtaposades. Alguns dels motius ornamentals que Mirabent utilitzà en aquesta sala es trobaven en altres projectes decoratius del mateix pintor.

Coll i Mirabent, Isabel

Sostres de la planta noble

Sostres de la planta noble de Francesc Pla, el Vigatà

Sostres de la planta noble de Francesc Pla, el Vigatà.

Els sostres de la planta noble que Francesc Pla i Duran, El Vigatà (Vic, 1743 – Barcelona, 1805), va pintar al Palau Savassona cap al 1796 s’han conservat parcialment, malgrat les diverses transformacions volumètriques i d’organització que ha sofert l’edifici en el transcurs dels segles. Seu de l’Ateneu Barcelonès des del 1906, avui aixopluga les estances de la seva biblioteca. Les corresponents a l’antic menjador han estat recentment restaurades, mentre que les de les dependències que havien estat habilitades en un determinat període com a saló d’actes encara estan en ple procés de restauració.

El conjunt d’aquestes pintures murals ha patit al llarg del temps diverses intervencions i restauracions, la qual cosa complica la programació de la seva actual neteja i l’estudi de les diferents actuacions. Hi ha pintures sobreposades a altres i fins que no se n’acabin les anàlisis prèvies i es prenguin les decisions oportunes, no se’n podrà fer una valoració definitiva.

Francesc Pla, El Vigatà, és, sens dubte, el darrer gran pintor barroc de l’escena catalana. Tal com indica el seu sobrenom, nasqué a Vic, on fou batejat el 25 de juny de 1743. Inicià la seva formació al taller de Manuel Tramulles, el qual, juntament amb el seu germà Francesc, encapçalava la llista dels pintors més reconeguts de l’època. Assolí el mestratge i ingressà com a membre de ple dret del Col·legi de Pintors de Barcelona l’any 1771. La seva peculiar personalitat li comportà problemes i, fins i tot, plets amb la clientela a causa de l’incompliment de terminis contractuals.

Desvinculat del sector acadèmic, amb la força del seu traç pictòric decorà al tremp nombrosos programes iconogràfics als salons de palaus i cases catalans, dels quals tenim excel·lents testimonis a Barcelona. Proper a la manera de fer de Frans Hals, les formes obertes de les seves composicions, i el gest valent i contundent de la seva pinzellada, el defineixen com un artífex a qui li interessa més el resultat en el conjunt de les seves creacions que no pas la perfecció del detall. Valorat per la crítica historiogràfica com a preromàntic, la seva producció destaca per sobre de la de la resta dels pintors del moment.

A l’espai conegut avui com a Biblioteca Jujol, que correspon a les estances de l’antic menjador del palau –la sala gran i una petita càmera contigua–, llueix un ric programa al·legòric basat en representacions mitològiques, bíbliques i històriques que pretenen plasmar els valors de la societat del moment.

A la petita cambra que, probablement, comunicava l’antic menjador amb les dependències del servei, una representació de format circular dels déus Mart i Venus units per la torxa de l’amor que sosté un entremaliat putto centra la decoració del sostre. Amb l’escenificació de l’esperit guerrer de Mart dominat per l’enamorament de Venus es vol potenciar el poder de l’Amor i, alhora, la preeminència de la Pau, tan necessària per a la prosperitat d’una societat. Els frisos que recorren el perímetre de l’escòcia combinen un seguit de garlandes de flors i llorer, símbols de victòria, que flanquegen quatre medallons amb perfils de rostres romans.

El conjunt es completava amb dos plafons de caràcter bíblic que avui, a causa de les reformes de climatització, han passat a formar part del fons de la col·lecció artística de l’Ateneu.

A l’espai destinat originàriament a menjador, Ceres i Saturn, com a déus vinculats a l’agricultura, presideixen l’escena en què Mercuri (déu del comerç) i Minerva (deessa de la ciència) acompanyen Prosèrpina en el seu semestral retorn a la superfície. Filla de Ceres i esposa de Plutó, és una divinitat de la Terra i simbolitza el renaixement anual de la natura. Així, es plasma una clara al·legoria a tot allò que feia progressar la societat del moment: el comerç, la ciència i l’agricultura. Als frisos del perímetre es representen, a les cantonades, les quatre estacions. En forma de rectangle, el conjunt mostra als extrems de cada costat allargat les quatre virtuts cardinals i, al centre de cada un, escenificacions d’històries romanes: la Continença d’Escipió i l’Heroisme de Muzio Scevola. Als extrems curts, hi ha dos medallons amb bustos de guerrers.

El sostre de l’anomenada Biblioteca Canuda és, de fet, el més complicat en tots els sentits. Es tracta d’un espai que ha sofert diverses modificacions estructurals i, en conseqüència, s’han vist afectades les pintures murals. En l’actual procés de restauració s’està apreciant la superposició de diferents capes pictòriques. Cal esperar les anàlisis específiques, però sembla que una bona part de l’obra de Francesc Pla, El Vigatà, ha quedat coberta per intervencions posteriors. Iconogràficament, el conjunt queda dividit en dues parts, cada una presidida per un dels déus suprems de l’Olimp: Júpiter i Juno. De format rectangular, en un dels extrems la temàtica està dedicada al Judici de Paris i s’hi representen els déus protagonistes de la narració mítica: Júpiter, Mercuri, Juno, Venus i Minerva. A l’extrem contrari, hi figuren Juno, Perseu –que ja ha plasmat a l’escut de Minerva el cap de la Medusa– i unes altres dues figures femenines, probablement, una idealització de les dues gorgones immortals. La representació de Vulcà fa referència a la indústria.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-