Resultats per: Triadó- Xavier

Cartell de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2006

Cartell de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2006 de Miguel Olivares

Cartell de la Setmana de la Poesia
de Barcelona 2006 de Miguel Olivares.

Pintor i gravador, Miguel Olivares (Barcelona, 1967) es llicencià a la Facultat de Belles Arts i el seu treball ha estat exposat i aplaudit en nombroses mostres individuals i col·lectives dutes a terme en diverses sales de Barcelona –hi destaca la Galeria Jordi Barnades– i Madrid.

Artista inquiet per tot allò que l’envolta, l’obra de Miguel Olivares acostuma a traslladar l’espectador a les ciutats i els països, majoritàriament del Tercer Món, on ha viatjat. Hi mostra coloristes places, estacions o mercats amb exòtics personatges observats per turistes occidentals.

Per mitjà del collage, du a terme un treball figuratiu de concepte modern, proper en certes ocasions a l’abstracció, en el qual, per sobre de tot, es valora la construcció formal del dibuix. L’artista també fa ús d’aquest estil personal en interessants sèries de retrats de coneguts i amics, en què, un cop més, ens demostra un ús encertat de l’art del collage sobre una magnífica base d’esbós.

Recentment, l’artista ha fet un sentit homenatge a la seva ciutat natal, Barcelona, i al barri que li és més proper, el Raval. Seguint amb el collage, el mestissatge esdevé la temàtica predominant, amb una atractiva barreja de gent molt diferent: estudiants, gent gran, immigrants i visitants, enmig d’una arquitectura canviant, en una zona en plena transformació.

En aquesta mateixa línia cal incloure el cartell de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2006, una peça única feta expressament per a l’Ajuntament de la ciutat catalana. El domini del dibuix de Miguel Olivares, amb una frescor inigualable, dóna vida i moviment als protagonistes d’aquest anar amunt i avall, aquests anònims que li fan de model.

Triadó, Xavier

Reflex de taronges

Reflex de taronges de Rosa Feliu

Reflex de taronges de Rosa Feliu.

Llicenciada en Història Contemporània l’any 1976, Rosa Feliu inicià la pràctica especialitzada de la fotografia als tallers de fotografia del Churchill College de la Cambridge University l’any 1977, i va obrir el seu propi estudi professional un any més tard al barceloní barri de Sarrià. Des de 1983 col·labora en revistes d’arquitectura i interiorisme –com ara Quaderns d’arquitectura, Lanus, Arquitecturas bis, UR, El Croquis, ON, Nuevo Estilo, El Mueble o Casa Viva– i diaris –com El País o La Vanguardia. Entre el 1983 i el 1989 treballà intensament per al món de la moda, i des del 1991 fins al 1996, per a l’Arxiu Fotogràfic dels Museus de Barcelona. Igualment, en el seu currículum cal incloure-hi treballs fotogràfics de gran format per a exposicions d’art i arquitectura, i col·laboracions en diferents llibres vinculats també al món artístic.

Tot i la varietat de facetes i temàtiques que la seva càmera ha abordat al llarg dels anys, Rosa Feliu sempre ha intentat trobar en el joc dels blancs i les ombres, els reflexos i la geometria dels colors, el gust de la seva feina com a fotògrafa. Aquesta recerca no és aliena tampoc a l’obra Reflex de taronges, fotografia que cal incloure en els seus darrers treballs personals, dins d’una col·lecció de fotografies en què mostra la interpretació plàstica d’uns models vegetals organitzats amb artificialitat domèstica: verdures, fruita, flors i fulles, recollides i agrupades en fràgils contenidors. Amb una altíssima tècnica, l’autora aconsegueix un realisme absolut, gairebé tangible, i alhora psicològic, gràcies a l’ús coincident de la llum i els seus reflexos, superant així la senzilla descripció objectiva. En aquest sentit, l’obra de Rosa Feliu pot arribar a ser comparada, com molt bé apunta Oriol Bohigas [1], amb clàssics nord-americans com Avedon o Penn, o retratistes catalans com Miserachs o Bernad.

Notes

[1] Article “Retrats de verdura”. Avui (21 de novembre de 2004).

Triadó, Xavier

Exterior edifici

Exterior edifici de Margarita Andreu

Exterior edifici de Margarita Andreu.

La fotògrafa catalana Margarita Andreu (Cercs, 1953-2013) és una artista incombustible i versàtil que ha participat des de la dècada del 1980 en prop d’un centenar d’exposicions col·lectives i individuals, tant nacionals com internacionals. El seu treball es fonamenta en la investigació de l’espai, a partir d’una obsessiva recerca fotogràfica que porta l’artista a capturar amb la seva càmera imatges del seu entorn més immediat, experiències urbanes que, per diversos motius, li criden l’atenció. Així, exteriors d’edificis, construccions, estructures temporals de suport publicitari, portes automàtiques, museus, oficines, aeroports o escenaris urbans amb ordenacions significatives són immortalitzats amb el seu objectiu fotogràfic. Tot plegat, imatges que adquireixen una nova dimensió una vegada han estat processades i transformades a partir de la mirada personal de l’artista que, emprant una càmera tradicional no digital i abstenint-se sempre de fer cap muntatge previ ni cap manipulació posterior, mostra a l'espectador un senzill moment de contacte vivencial.

Les relacions entre la llum i l’espai, el buit i el ple, el color i la transparència són alguns dels principals eixos d’investigació del treball de Margarita Andreu, als quals recentment també ha incorporat la fascinació pels materials, tal com es pot apreciar en la fotografia propietat de l’Ateneu –en la qual retrata les obres per a l’ampliació del Museu Reina Sofía de Madrid– i en la sèrie dedicada a les piscines, el seu descobriment arquitectònic més recent.

Igualment, també és interessant assenyalar que, tot i retratar entorns sovint molt freqüentats, les seves fotografies gairebé mai no inclouen la figura humana. No obstant això, a vegades utilitza, com és cas de l’obra Exterior edifici, un subtil joc de reflexos a partir de vidres o superfícies reflectants que comuniquen l’element retratat amb l’espai circumdant.

Triadó, Xavier

Pla estratègic de Barcelona 2000

Pla estratègic Barcelona 2000 de Romà Panadès

Pla estratègic Barcelona 2000 de Romà Panadès.

Romà Panadès (Barcelona, 1956) cursà els estudis a la Facultat de Belles Arts i a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i inicià la seva activitat professional cap al 1979, any en què obtingué el primer premi de pintura jove de la Sala Parés. A partir del 1982, la seva obra ha estat exposada en nombroses mostres individuals i col·lectives a Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, Londres, Chicago o Düsseldorf, entre altres ciutats. Hi destaca la seva assiduïtat a la Sala Parés i, a partir del 1995, a la Galeria Jordi Barnadas de Barcelona. A més a més, ha col·laborat amb diferents diaris com El Periódico de Catalunya o El País –per al qual ha dissenyat portades de diferents publicacions–, i amb l’Ajuntament barceloní: va crear el cartell de la Festa de la Mercè (1993) i el cartell del Pla estratègic de Barcelona 2000, del qual hi ha tres versions (1990, 1992 i 1995).

La seva obra, tant pictòrica com gràfica, està dominada figurativament pel segell temàtic i el clima barceloní i de la Mediterrània, i hi adquireixen un especial protagonisme la tauromàquia, els mariners, els somnis, l’esforç dels nedadors, els instruments musicals i el paisatge, gènere que sobretot cultiva a partir de l’aquarel·la. En tots destaca el seu gust pel lliure exercici de l’arabesc lineal, que el portà a un domini de la corba sobre la recta, i el gust per un cromatisme harmònic, sense estridències.

En aquesta línia també es mou l’obra propietat de l’Ateneu, un exemplar de la segona edició del cartell del Pla estratègic Barcelona 2000. Seguint el model del primer cartell, l’artista presenta en una perspectiva il·lusòria les dues muntanyes que marquen els límits de la ciutat (Montjuïc i el Tibidabo), i situa en primer pla un perfil força reconeixible dels edificis més destacats de Barcelona. Hi afegeix, respecte a la versió del 1990, els símbols més visibles del canvi urbanístic de la ciutat olímpica: la ronda del Litoral, la torre de Telefónica de Santiago Calatrava, la torre de comunicacions de Norman Foster i les torres de la Vila Olímpica.

Triadó, Xavier

Pa d’or

Pa d'or de Perejaume

Pa d'or de Perejaume.

Pintor, artista experimental i poeta català, Pere Jaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar, 1957), més conegut com a Perejaume, inicià la seva trajectòria artística a mitjan dècada dels setanta. En aquest període començà a exposar un tipus d’obra vinculat tant al surrealisme d’arrel màgica com als fenòmens ultralocals de la cultura catalana, i prestà especial atenció al paisatge. La seva primera exposició individual –al museu local del seu poble, l’any 1974– fou l’inici d’un reconeixement no solament local sinó també internacional, que es féu evident a partir de la dècada dels vuitanta, quan la seva obra fou acollida per la galeria Joan Prats de Barcelona i exposada a la Fira Internacional de Basilea (1981). Aquest fou l’inici d’una llista innumerable d’exposicions individuals i col·lectives, i de merescuts guardons, entre els quals destaquen el Premi Nacional d’Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya (2005) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura espanyol (2006).

Des de la primera meitat dels anys vuitanta, Perejaume ha dut a terme un treball d’investigació centrat bàsicament en la representació del paisatge, gràcies a la utilització de la metàfora com a recurs i a la manipulació d’imatges, com la tècnica del collage. Així, progressivament, la seva obra ha anat avançant cap a un camp més conceptual, i cada vegada més allunyat del paisatge, que exigeix de l’espectador una participació molt més directa. En aquest sentit, la seva obra es pot considerar hereva dels poemes objecte de Joan Brossa, ja que és a mig camí entre la poesia i la plàstica. En aquest trajecte es troba l’obra propietat de l’Ateneu, perfecte exemple d’aquesta evolució artística en què es barregen pràctiques literàries i visuals: utilitzant una tècnica similar a les cartografies marines, desgrana qualitats estètiques del pa d’or, ocultes a simple vista. Una redefinició del paisatgisme, que sorgeix no com a resultat d’una acumulació fortuïta o simplement voluntària, sinó com a fruit de la reflexió i d’una creativa combinació d’atzar i de necessitat.

Triadó, Xavier

El netejavidres

El netejavidres d'Antoni Bernad.

El netejavidres d'Antoni Bernad.

Atret per la pintura, la música, el teatre, la dansa, el cinema, la literatura i l’arquitectura, Antoni Bernad i Margarit (Barcelona, 1944) decidí finalment, als 16 anys, dedicar-se professionalment al dibuix. Com a dibuixant treballà en diverses agències de publicitat, fet que li permeté posar-se en contacte amb les grans figures de la fotografia i el grafisme internacional. Així, amb tan sols 20 anys, i de manera autodidacta, fa el salt definitiu a la fotografia i s’especialitza en l’apartat de moda, ja que hi veu una forma expressiva que li permet treballar amb total llibertat.

Instal·lat a París l’any 1967, començà a treballar per a conegudes revistes del món de la moda, amb les quals continuà en contacte ja des del seu estudi de Barcelona; a més, col·laborà amb les millors publicacions a escala mundial. A banda d’aquesta faceta, també cal destacar el seu vessant com a retratista, en què mostra una especial capacitat per descobrir la psicologia de l’individu.

El netejavidres és sens dubte un magnífic exemple de la seva vàlua artística, en què a més es pot comprovar aquesta doble faceta de fotògraf de moda i retratista. Perfeccionista infatigable, Antoni Bernard aconsegueix recrear atmosferes i situacions que són més a prop del cinema que no pas de la fotografia de moda convencional. Aquest fet es deu al seu minuciós tractament de la llum –a partir d’una bona combinació de clars i ombres– i de la composició de les figures, que no solament es relacionen entre elles, sinó que també en fan partícip l’espectador. Amb tot plegat, aconsegueix que els seus models adquireixin una personalitat pròpia que els allunya dels estereotips i la frivolitat que domina la fotografia de moda tradicional.

Triadó, Xavier

Verge i Nen

Verge i nen d'Elvira Llagostera

Verge i nen d'Elvira Llagostera.

Aquesta còpia de la coneguda obra La Verge amb el Nen Jesús en braços (1664-1666) de Murillo (1617-1682), conservada al Museu de Belles Arts de Sevilla, es troba entre la multitud de quadres que omplen les diverses sales de l’Ateneu. Coneguda popularment com Virgen de la servilleta, la seva autora fou Elvira Llagostera, segons el que es desprèn de la signatura que s’ha trobat a la part posterior del llenç. El quadre formava part del conjunt de 15 quadres que la germana de l’artista, Emília Llagostera, va donar a l’Ateneu l’any 1914, dels quals, malauradament, tan sols ha estat possible trobar-ne dos: la còpia de la Verge de la cadira de Rafael i aquesta còpia del pintor sevillà.

Si en el cas de la primera obra, Elvira Llagostera aconsegueix un resultat d’un gran nivell pictòric, fet que provocà la seva errònia atribució a reputats artistes decimonònics i la seva col·locació en el mur que presideix la Sala de Juntes de l’Ateneu, l’obra de Murillo presenta una execució una mica més tosca. L’encant i la gràcia que emanen de la representació del Nen Jesús, i sobretot del rostre de la Mare de Déu, es perden aquí per culpa d’unes línies més anguloses, que generen més duresa en les seves expressions. Potser per aquest motiu el quadre ha tingut una localització menys vistosa i agraciada, cosa que probablement ha estat la causa dels importants danys que presenta la tela.

Triadó, Xavier

Verge de la cadira

Verge de la cadira d'Elvira Llagostera

Verge de la cadira d'Elvira Llagostera.

Aquesta còpia de la Verge de la cadira (1514) de Rafael Sanzio (1483-1520), l’original de la qual es troba a la Galeria Pitti de Florència, havia estat atribuïda recentment per la crítica a algun dels coneguts copistes de Rafael del segle xix: Claudi Lorenzale (1816-1889), Antonio Caba (1838-1907) o Arcadi Mas i Fontdevila (1852-1934). Tanmateix, en l’inventari previ a l’elaboració d’aquest catàleg figura la inscripció a mà “E. Ll. Copia 1885” en la part posterior del llenç. Més endavant, repassant la documentació de les actes de les juntes de l’Ateneu, es trobaren diverses referències a una donació de 15 quadres feta l’any 1914 per la senyora Emília Llagostera i Surís, mitjançant la mediació de Don Daniel Girona. Les obres havien estat pintades per la seva germana, Elvira Llagostera, artista amateur que al llarg de la vida s’havia dedicat a la còpia de quadres famosos per diferents museus d’Espanya i Europa. A aquesta mateixa donació es refereix Joan Sacs en l’article “L’impossible artstic”, a propòsit de les còpies de Rafael a Espanya: “Les còpies de Rafael són doncs abundants a Espanya, i ho deuen ésser també en altres nacions. Fa ja alguns anys que les germanes Emília i Elvira Llagostera i Surís, una de les quals era molt bona pintora copista, i precisament copista de les obres de cavallet del pintor de les Stanze, llegaren a l’Ateneu Barcelonès una col·lecció de belles còpies d’aquelles obres rafaelesques, còpies que decoren molt bé algunes de les dependències del docte casal del carrer Canuda”.[1]

Confirmada l’autoria, tan sols queda esmentar que l’atribució errònia de l’obra a destacats pintors decimonònics és prova de la vàlua artística d’aquesta copista catalana, ja que, salvant les distàncies amb el geni florentí, Elvira Llagostera aconsegueix mantenir la delicadesa i la gràcia que caracteritzaren l’art de Rafael.

Notes

[1] El Mirador: setmanari de literatura, art i política, 19 de setembre de 1935, p. 7.

Triadó, Xavier

Marina amb barques

Marina amb barques de Modest Urgell

Marina amb barques de Modest Urgell.

Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839-1919) inicià els seus estudis artístics a la Llotja sota el mestratge de Ramon Martí i Alsina, coincidint-hi amb altres importants pintors de la seva generació com els germans Vayreda, els germans Masriera, Benet Mercadé o Marià Fortuny, entre altres. Els seus viatges a París a partir del 1872, on va fer amistat amb Gustave Courbet, i les seves visites a l’escola olotina de paisatge formada al voltant del seu bon amic Joaquim Vayreda, completaren la seva formació. Des del 1867 i fins un any abans de la seva mort, Modest Urgell participà en nombroses exposicions col·lectives tant a Barcelona –essencialment a la Sala Parés– com a la resta de l’Estat espanyol
–condecorat en diverses ocasions en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid– i l’estranger, i sempre va obtenir un gran ressò i reconeixement.

Tot i ser un dels artistes més destacats i prolífics de la pintura catalana de tombant del segle xix al xx, la seva obra sempre ha estat imprecisament coneguda per la crítica, a causa en bona part de la manca de documentació directa i de la gran dificultat d’establir una cronologia en la seva producció, gairebé mai datada, i molt semblant al llarg dels anys quant a temàtica. El mateix pintor distingia les seves teles bàsicament sota tres epítets: Cementiri, Marina o simplement, Paisatge. Gairebé mai especificava la localització i gairebé sempre les feia sota la llum d’una posta de sol. Algunes vegades, fins i tot havia titulat les seves creacions com El de sempre, demostrant que poc li importaven les crítiques que, tot i reconèixer la seva vàlua, el titllaven de monòton i repetitiu.

Les dificultats cronològiques i de localització també s’estableixen en aquesta Marina amb barques propietat de l’Ateneu. Per qüestions d’estil i de signatura, la seva datació es podria establir vers la dècada de 1890, i seguint l’acurat mapa de localitzacions realitzat per Francesc Fontbona podria ser l’Empordà. Artísticament, el quadre recull els tres punts fonamentals de la seva obra: format apaïsat, amb el qual facilita la sensació de llunyania col·locant a un nivell molt baix la interacció entre els dos plans, cel i terra; la pinzellada àgil i vigorosa, a voltes empastada, amb què realça l’energia de la matèria, i l’ús d’una gamma tonal restringida, però summament detallada en la creació d’efectes lumínics que permeten la construcció de celatges matisats i inquietants. Amb tot això, el pintor català aconsegueix captar l’intens ambient melancòlic que ha caracteritzat la seva obra, sostinguda sempre per la subjectivitat. “Jo no trec fotografies, ni retrato, ni copio del natural; interpreto suggestionat per la primera impressió”.[1]

Notes

[1] Romagosa, Gemma. "Quan 'el de sempre' esdevé extraordinari". En: Modest Urgell 1839-1919. Barcelona: Centre Cultural de la Fundació "La Caixa", 1991, p. 33.

Triadó, Xavier

Retrat de Francesc Permanyer i Tuyets

Retrat de Francesc Permanyer i Tuyets de Benet Mercadé.

Retrat de Francesc Permanyer i Tuyets de Benet Mercadé.

Benet Mercadé i Fàbrega (La Bisbal d’Empordà, 1821 – Barcelona, 1897) s’instal·là a Barcelona l’any 1838 o 1839, on estudià a l’Escola de la Llotja. Quan l’aleshores provinciana ciutat comtal se li féu petita, Mercadé continuà la seva formació a Madrid (1853), i es va matricular a l’Escola Superior de Pintura i Escultura, dirigida en aquell temps per Federico Madrazo. El 1858 féu el salt a París i posteriorment a Roma (1863), on romangué fins al 1869. Al llarg d’aquests setze anys d’exili artístic voluntari, l’obra de Mercadé es veié influenciada pel corrent purista i idealista dels natzarens alemanys liderats per J. F. Overbeck i la tendència realista de Millet i Courbet. De la suma d’aquests dos models sorgí l’obra que li dóna més renom internacional, la Translació del cos de Sant Francesc (1866), una escena historicoreligiosa vista amb ulls realistes i tractada d’una manera sòbria i gairebé ascètica. Amb l’aurèola de pintor de grans condicions i bon dominador de la tècnica, tornà a Barcelona l’any 1869, on fou “apadrinat” pel col·leccionista i mecenes de l’art Leopoldo Gil Serra, qui li oferí el seu taller del passeig de Gràcia, on treballà fins a la seva mort, pintant essencialment retrats i obra religiosa amb un cert aire místic.

És durant aquesta segona etapa barcelonina quan Mercadé féu, per encàrrec de l’Ateneu, el retrat de Francesc Permanyer i Tuyets (Barcelona, 1817 – Madrid, 1864). Important jurisconsult i escriptor, i membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres, Permanyer fou alcalde de Barcelona (1856), president dels Jocs Florals (1860), diputat a les Corts (1860-1864), vicepresident del Congrés i ministre d’Ultramar (1864). La seva vinculació amb l’Ateneu Barcelonès fou decisiva, ja que fou membre destacat de la Comissió Consultiva presidida per Ramon Anglasell, encarregada de la constitució definitiva de l’entitat l’any 1860. A més, i com que Ramon Anglasell no va poder assistir a l’acte inaugural del 21 de maig de 1860, fou Francesc Permanyer qui, en representació seva, llegí el discurs inaugural.[1]

El biògraf oficial de Benet Mercadé, Feliu Elias, data el quadre per raons de tècnica l’any 1872[2], si bé, un cop consultades les actes de l’Ateneu, cal endarrerir la seva realització fins al 1878, ja que la idea de fer una galeria de retrats de socis il·lustres no apareix fins al 1877. L’obra, realitzada a partir d’una fotografia, manté el misticisme que caracteritzà els seus quadres, i col·loca la figura sobre un fons neutre atemporal que evoluciona des del negre de la part baixa fins al daurat que envolta el seu cap.

Notes

[1] Casassas i Ymbert, Jordi. L'Ateneu Barcelonès: dels seus origens als nostres dies. Barcelona: La Magrana; Institut Municipal d'Història, 1986, p. 30 i 217.

[2] Elias, Feliu. Benet Mercadé, la seva vida i la seva obra. Barcelona: Publicacions de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art, 1921, p. 87.

Triadó, Xavier