Resultats per: Subirana Rebull- Rosa M. (Rosa Maria)- 1948-

Barcelonne, capital de Catalogne

Barcelonne, capital de Catalogne de Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu, i Adam Perèlle.

Barcelonne, capital de Catalogne de Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu, i Adam Perèlle.

“Barcino, que vulgarment s’anomena Barcelona, és la ciutat més cèlebre d’Espanya...” Amb aquestes paraules comença la descripció de la primera vista impresa de la ciutat, editada per Braun i Hogenberg a Civitates Orbis Terrarum (Colònia, 1572), el primer recull sistemàtic de ciutats del món. A partir d’aquesta referència seran múltiples els gravats que s’ocuparan de representar la capital de Catalunya des de dues de les seves principals perspectives: des de la muntanya de Montjuïc i des de la mar Mediterrània.

Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu (1612-1674), reial cartògraf, enginyer militar i dibuixant de la cort de Lluís XIV de França, i el gravador Adam Perèlle (1638-1695) són els autors del primer sky line de la ciutat presentat des del mar. Publicat a Plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne (c. 1660); posteriorment ha estat objecte de nombroses estampacions amb lleugeres variants, totes elles acuradament ressenyades al documentat Atles de Barcelona, de Ramon Soley (1998).

Aquest gravat calcogràfic titulat Barcelonne, capital de Catalogne (París, c. 1676) és una d’aquestes variants, alhora que una veritable joia cartogràfica. Ens mostra el perfil de la ciutat amb una precisa senyalització dels seus indrets i edificis més notables. Sens dubte, la visió des del mar estigué potenciada per l’interès que havia generat a tot Europa l’activitat del port de Barcelona, alhora que per la bellesa urbanística de la ciutat, tantes vegades descrita i divulgada pels viatgers. Es tracta d’un veritable testimoni gràfic del panorama que es podia apreciar des de la coberta de qualsevol vaixell que entrés a port. Cal destacar, però, un detall curiós: la representació a primer terme de les misterioses muntanyes de Montserrat, ocupant l’espai que correspondria al Tibidabo. Una clara evidència d’idealització cartogràfica en benefici dels símbols que millor podien inspirar als artífexs del moment.

Lògicament, la primera edició d’aquest gravat degué correspondre a la voluntat de transmetre coneixements fidedignes, fins i tot a possibles interessos militars. Amb tot, l’esmentada representació montserratina, i el fet que fins a distàncies cronològiques de gairebé un segle es mantingués aquesta imatge com a model i s’anés transmetent inalterable a través de diferents tallers de gravat, ens la situa dins una apreciació ornamental o commemorativa.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher de Daniel Maclise

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher de Daniel Maclise.

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher és un dels dos gravats que, formant tàndem, decoren actualment la sala gran de converses de l’Ateneu Barcelonès. Van ingressar a la col·lecció gràcies a la donació de Joaquim de Montaner amb motiu del 50è aniversari de la seva entrada a l’entitat barcelonina. Ambdues temàtiques potencien l’hegemonia anglesa de principis del segle xix. Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher vol significar el domini anglès en la política del continent europeu, mentre que la seva parella, Mort de Nelson, fa referència al control marítim dels anglesos. Foren traduïdes al llenguatge gràfic a partir de les monumentals pintures murals amb les quals Daniel Maclise (1806-1870) decorà, entre el 1859 i el 1861, la Royal Gallery del Palau de Westminster.

L’escena fa referència al darrer episodi de la batalla de Waterloo (18 de juny de 1815), en la qual Napoleó fou definitivament derrotat per les tropes aliades angloprussianes a les ordres de Wellington. Recull just el moment de la salutació de Sir Arthur Wellesley, primer duc de Wellington (1769-1852), i el mariscal prussià Gebhard Leberecht Blücher (1742-1819) després d’obtenir la victòria conjunta sobre les forces franceses, que es presenten fugint disperses cap a la llunyania.

L’escena fou documentada fidelment per la mateixa reina Victòria, que aconseguí informació de primera mà d’un dels protagonistes de l’acció, Nostitz, un antic ajudant de camp de Blücher. La composició segueix fil per randa tots els detalls de l’encontre davant les restes d’una antiga fonda que havia estat utilitzada per Napoleó com a centre estratègic de comandament. Una làpida sobre el mur, just al centre la composició, ens recorda el seu nom “A la Belle Aliance”. Així mateix, cal destacar l’habilitat per al gènere del retrat de Maclise, la qual cosa permet la identificació de gran part dels personatges principals, com ara, entre altres, el general Somerset, Lord Artur Hill i l’honorable Henry Percy –a les ordres de Wellington–, i Geniseneau, Nostitz, Blülow i Ziethen –sota el comandament de Blücher. Sobre un cavall blanc i amb l’espasa a l’espatlla, excel·leix la figura de l’anglès Sir Hussey Vivian, qui presentà batalla al costat de les forces prussianes. En conjunt, el tractament donat a les actuacions de determinats grups de personatges mostra més un interès per captar la tragèdia de la guerra que no pas per la plasmació d’una victòria.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-

Mort de Nelson

Mort de Nelson de Daniel Maclise

Mort de Nelson de Daniel Maclise.

La Mort de Nelson (1863-1865), ocorreguda durant el combat naval de Trafalgar, fou el tema escollit per Daniel Maclise (1806-1870), juntament amb l’Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher, per decorar la Royal Gallery del Palau de Westminster. En aquest sentit cal remarcar que Trafalgar (1805) i Waterloo (1815) van ser les dues victòries més importants de l’època i les que, en conseqüència, provocaren el canvi hegemònic dels anglesos vers la política continental i marítima a Europa.

Considerades obres mestres de Maclise, aquestes colossals pintures murals foren àmpliament divulgades mitjançant gravats calcogràfics, dos exemplars dels quals formen part actualment de la col·lecció de l’Ateneu Barcelonès gràcies a la donació de Joaquim de Montaner.

En el marc de les campanyes napoleòniques, el 21 d’octubre de 1805 s’enfrontaren, prop del cap de Trafalgar, la flota britànica contra una coalició francoespanyola. El gravat que ens ocupa representa just el moment que l’almirall Horatio Nelson (1758-1805) cau mortalment ferit i és atès pels seus homes. Rigorosament documentat amb alguns dels supervivents de la batalla, el pintor irlandès organitza la composició centrant-la en la figura jacent de Nelson, a l’entorn de la qual diferents grups de combatents continuen la seva activitat. Poques hores després d’aquest luctuós succés, els anglesos aconseguirien el triomf absolut.

Tot i ser la victòria naval que motivà la definitiva renúncia napoleònica a la invasió de la Gran Bretanya, alhora que posà fre a la preponderància marítima francesa en benefici de l’anglesa, no es presenta mitjançant un llenguatge triomfalista, sinó al contrari. Les conseqüències traumàtiques del combat queden plasmades amb tota la seva cruesa en la descripció de l’atenció als ferits, i en l’escenificació de les diferents activitats de tots els combatents. D’altra banda, gràcies a la dedicació al gènere del retrat per Maclise, hi ha diversos personatges que es poden identificar
fàcilment, com el capità Hardy o el doctor Beatty.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-

Sostres de la planta noble

Sostres de la planta noble de Francesc Pla, el Vigatà

Sostres de la planta noble de Francesc Pla, el Vigatà.

Els sostres de la planta noble que Francesc Pla i Duran, El Vigatà (Vic, 1743 – Barcelona, 1805), va pintar al Palau Savassona cap al 1796 s’han conservat parcialment, malgrat les diverses transformacions volumètriques i d’organització que ha sofert l’edifici en el transcurs dels segles. Seu de l’Ateneu Barcelonès des del 1906, avui aixopluga les estances de la seva biblioteca. Les corresponents a l’antic menjador han estat recentment restaurades, mentre que les de les dependències que havien estat habilitades en un determinat període com a saló d’actes encara estan en ple procés de restauració.

El conjunt d’aquestes pintures murals ha patit al llarg del temps diverses intervencions i restauracions, la qual cosa complica la programació de la seva actual neteja i l’estudi de les diferents actuacions. Hi ha pintures sobreposades a altres i fins que no se n’acabin les anàlisis prèvies i es prenguin les decisions oportunes, no se’n podrà fer una valoració definitiva.

Francesc Pla, El Vigatà, és, sens dubte, el darrer gran pintor barroc de l’escena catalana. Tal com indica el seu sobrenom, nasqué a Vic, on fou batejat el 25 de juny de 1743. Inicià la seva formació al taller de Manuel Tramulles, el qual, juntament amb el seu germà Francesc, encapçalava la llista dels pintors més reconeguts de l’època. Assolí el mestratge i ingressà com a membre de ple dret del Col·legi de Pintors de Barcelona l’any 1771. La seva peculiar personalitat li comportà problemes i, fins i tot, plets amb la clientela a causa de l’incompliment de terminis contractuals.

Desvinculat del sector acadèmic, amb la força del seu traç pictòric decorà al tremp nombrosos programes iconogràfics als salons de palaus i cases catalans, dels quals tenim excel·lents testimonis a Barcelona. Proper a la manera de fer de Frans Hals, les formes obertes de les seves composicions, i el gest valent i contundent de la seva pinzellada, el defineixen com un artífex a qui li interessa més el resultat en el conjunt de les seves creacions que no pas la perfecció del detall. Valorat per la crítica historiogràfica com a preromàntic, la seva producció destaca per sobre de la de la resta dels pintors del moment.

A l’espai conegut avui com a Biblioteca Jujol, que correspon a les estances de l’antic menjador del palau –la sala gran i una petita càmera contigua–, llueix un ric programa al·legòric basat en representacions mitològiques, bíbliques i històriques que pretenen plasmar els valors de la societat del moment.

A la petita cambra que, probablement, comunicava l’antic menjador amb les dependències del servei, una representació de format circular dels déus Mart i Venus units per la torxa de l’amor que sosté un entremaliat putto centra la decoració del sostre. Amb l’escenificació de l’esperit guerrer de Mart dominat per l’enamorament de Venus es vol potenciar el poder de l’Amor i, alhora, la preeminència de la Pau, tan necessària per a la prosperitat d’una societat. Els frisos que recorren el perímetre de l’escòcia combinen un seguit de garlandes de flors i llorer, símbols de victòria, que flanquegen quatre medallons amb perfils de rostres romans.

El conjunt es completava amb dos plafons de caràcter bíblic que avui, a causa de les reformes de climatització, han passat a formar part del fons de la col·lecció artística de l’Ateneu.

A l’espai destinat originàriament a menjador, Ceres i Saturn, com a déus vinculats a l’agricultura, presideixen l’escena en què Mercuri (déu del comerç) i Minerva (deessa de la ciència) acompanyen Prosèrpina en el seu semestral retorn a la superfície. Filla de Ceres i esposa de Plutó, és una divinitat de la Terra i simbolitza el renaixement anual de la natura. Així, es plasma una clara al·legoria a tot allò que feia progressar la societat del moment: el comerç, la ciència i l’agricultura. Als frisos del perímetre es representen, a les cantonades, les quatre estacions. En forma de rectangle, el conjunt mostra als extrems de cada costat allargat les quatre virtuts cardinals i, al centre de cada un, escenificacions d’històries romanes: la Continença d’Escipió i l’Heroisme de Muzio Scevola. Als extrems curts, hi ha dos medallons amb bustos de guerrers.

El sostre de l’anomenada Biblioteca Canuda és, de fet, el més complicat en tots els sentits. Es tracta d’un espai que ha sofert diverses modificacions estructurals i, en conseqüència, s’han vist afectades les pintures murals. En l’actual procés de restauració s’està apreciant la superposició de diferents capes pictòriques. Cal esperar les anàlisis específiques, però sembla que una bona part de l’obra de Francesc Pla, El Vigatà, ha quedat coberta per intervencions posteriors. Iconogràficament, el conjunt queda dividit en dues parts, cada una presidida per un dels déus suprems de l’Olimp: Júpiter i Juno. De format rectangular, en un dels extrems la temàtica està dedicada al Judici de Paris i s’hi representen els déus protagonistes de la narració mítica: Júpiter, Mercuri, Juno, Venus i Minerva. A l’extrem contrari, hi figuren Juno, Perseu –que ja ha plasmat a l’escut de Minerva el cap de la Medusa– i unes altres dues figures femenines, probablement, una idealització de les dues gorgones immortals. La representació de Vulcà fa referència a la indústria.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-