Resultats per: Sala i Tubert- Lluïsa

Platja de Sitges

Platja de Sitges de Joan Roig Soler

Platja de Sitges de Joan Roig Soler.

Joan Roig Soler (Barcelona, 1852-1909) pintà aquesta platja de Sitges cap al 1885. Instal·lat en aquesta vila a finals dels anys setanta, hi fundaria, amb Mas i Fontdevila, l’Escola Luminista. La seva obra captà amb constància la vibració lumínica del paisatge, interès plàstic que el portà a viatjar per tot Catalunya. La primera producció, però, se centrà en els entorns més propers de la Blanca Subur: les seves platges i els seus carrers.

Entre el 1881 i el 1908, Roig registrà gran part de les vendes de quadres en una llibreta de comptes.[1] Gràcies a la informació que proporciona, ha estat possible identificar algunes de les obres del pintor, com ara aquesta ribera que va comprar l’Ateneu Barcelonès a la Primera Exposición de Acuarelas, Dibujos, Pinturas al Óleo y Esculturas, organitzada pel Centro de Acuarelistas de Barcelona. La mostra s’inaugurà a mitjan 1885 al Museu Martorell i el pintor hi aportà, a més d’aquesta Platja de Sitges, una Sortida de port i un Carrer Major. L’Ateneu pagà al pintor 600 pessetes, de les quals, restades les 30 de comissió per a l’entitat promotora i les 77 del marc, li suposaren un ingrés de 493 pessetes.

Tot i viure uns quants anys a Sitges, l’artista no es desvinculà mai de Barcelona. La inquietud cultural que posseïa i la selecta clientela que comprava obres d’art l’instaren a relacionar-se amb els nuclis intel·lectuals i artístics de la ciutat. Així, fou soci transeünt de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès, en el registre del qual consta la seva baixa l’abril del 1883. També fou membre del Centro de Acuarelistas –nom adoptat pel Cercle Artístic entre el 1882 i el 1887– i formà part de la comissió organitzadora de l’exposició on vengué el quadre que ara ens ocupa.

El paisatge retratat mostra la riba marítima de Sitges, si bé en una situació geogràfica inversa a la real, que s’evidencia per la falsa ubicació de l’església. Aquesta llicència, batejada en argot artístic com a caprici, fou un recurs plàstic recurrent en l’obra de Roig. L’extensió de sorra a primer pla i l’aguda incidència de la llum en les cases caracteritzen aquesta assolellada escena mediterrània.

Notes

[1] Vegeu Sala Tubert, L. "Joan Roig i Soler: libreta de comptes 1881-1908". Butlletí XV. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2001, p. 169-225. El manuscrit original es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Sala i Tubert, Lluïsa

Retrat de l’arquitecte Josep Vilaseca

Retrat de l’arquitecte Josep Vilaseca de Luís Graner.

Retrat de l’arquitecte Josep Vilaseca de Luís Graner.

Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 1848-1910) fou un arquitecte de reconeguda solvència, autor del monumental estudi, d’essència clàssica, dels germans Masriera (1882) i de l’Arc de Triomf, símbol de l’Exposició Universal del 1888, en el qual ja s’endevinen indicis de modernitat. Compartí projectes de joventut amb Domènech i Montaner i la seva obra fou considerada eclèctica per les combinacions estètiques que plantejava. Amb Domènech bastiren, doncs, el pont que havia d’unir la tradició amb el Modernisme. Al marge dels coneixements tècnics, les seves inquietuds intel·lectuals el portaren a interessar-se per la literatura i la música, i va esdevenir un autèntic home de la Renaixença.

La vinculació de Vilaseca amb l’Ateneu Barcelonès la trobem documentada al registre de socis. Fou membre de la Secció d’Indústria entre el 1888 i el 1896 i, a finals dels anys vuitanta, formà part de la comissió que havia de treballar en la idea i la construcció d’un nou edifici per a l’entitat.

La memòria presentada per Santiago Gubern a la Sessió Pública inaugural del Curs Acadèmic 1910-1911, feia referència a la vetllada necrològica que van dedicar a l’arquitecte l’Ateneu i l'Associació d’Arquitectes de Catalunya, de la qual Vilaseca fou president entre el 1893 i el 1894. En aquest acte participaren Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda i Vicenç Artigas. També fou inaugurada una exposició amb la selecció d’alguns dels seus millors projectes.

El retrat de Josep Vilaseca fou executat per Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 1863-1929) cap al 1898 –en el revers de la tela consta la data del 14 de maig de 1898– i fou donat a l’Ateneu, en una data posterior, per Dolors Montserrat i Vilaseca. De mida mitjana, mostra Vilaseca de mig cos i en actitud seriosa. Els trets facials revelen un home madur que gaudeix d’un estatus consolidat. El tipus de composició fa pensar que es tracta d’una obra d’encàrrec. En contrast amb les dures anatomies i expressions que el pintor captava de personatges desarrelats i oprimits, retratà també aquests representants de la societat intel·lectual i benestant. Entre els seus models figuraren noms rellevants del Modernisme com Raimon Casellas, copsat amb gran efectisme.

Sala i Tubert, Lluïsa

Retrat de Josep Yxart i de Moragas

Retrat de Josep Yxart i de Moragas de Luís Graner.

Retrat de Josep Yxart i de Moragas de Luís Graner.

Josep Yxart i de Moragas (Tarragona, 1852 – Barcelona, 1895) presidí l’Ateneu Barcelonès durant el curs 1892-1893. Home de lletres, va treballar en els àmbits literari i artístic, i va esdevenir un dels crítics més prestigiosos de l’època premodernista. L’any 1886, Yxart, referint-se a l’Ateneu, manifestava que era “el reflex d’un veritable vici romàntic per crear societats literàries i científiques”.[1] Pocs anys després, la seva presidència contribuiria activament al creixement que havia de convertir l’entitat en un poderós nucli cultural i polític. El maig del 1895 moria prematurament i el 13 d’agost del mateix any, la Junta de l’Ateneu encarregava a Lluís Graner –que seria soci de la Secció de Belles Arts entre el 1898 i el 1900– l’execució d’aquest magnífic retrat. El 30 de desembre de 1897, se li dedicava un cerimoniós homenatge amb motiu de la col·locació del retrat a la Galeria de Socis Il·lustres. En la vetllada, Joaquim Cabot i Rovira llegia el recordatori escrit pel també desaparegut Joan Sardà.[2]

El fet d’encarregar el retrat a Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 1863-1929) es deu al prestigi que aquest havia assolit com a retratista. En aquest cas, executà una composició acadèmica no exempta de certa teatralitat. Amb distinció, un Yxart a peu dret subjecta el que probablement és un dels seus manuscrits i dirigeix una mirada resoluda a l’espectador. L’aparença física és notable, i també la plasmació dels trets psicològics d’un home que destacà per la seva rigorositat. A costat i costat, dos canelobres donen rellevància a l’escena, potser recordant que es tracta d’un retrat d’homenatge a títol pòstum.

Pel que fa als aspectes plàstics de l’escena, cal destacar la importància que Graner atorga als efectes lumínics. De fet, aquest és un dels aspectes que caracteritzaren la seva obra. Amant de la música, el teatre i el cinema, l’any 1904 abandonava els pinzells per gestionar la Sala Mercè i els Espectacles i Audicions Graner. Com Yxart, fou un home obert i modern, potser un visionari. Arruïnat i decebut, reprendria la tasca pictòrica i, a finals del 1909, marxaria cap a Amèrica, on se’l reconegué, a més de com a paisatgista, també com a reputat retratista.

Notes

[1] Casassas, Jordi. L'Ateneu Barcelonès: dels seus orígens als nostres dies. Barcelona: La Magrana; Institut Municipal d'Història, 1986, p. 15.

[2] Sardà, J. José Yxart, estudio necrológico. Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1898. En l'edició d'aquest estudi apareix reproduït el retrat.

Sala i Tubert, Lluïsa