Resultats per: Esteve- Carme

Barcelonne, capital de Catalogne

Barcelonne, capital de Catalogne de Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu, i Adam Perèlle.

Barcelonne, capital de Catalogne de Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu, i Adam Perèlle.

“Barcino, que vulgarment s’anomena Barcelona, és la ciutat més cèlebre d’Espanya...” Amb aquestes paraules comença la descripció de la primera vista impresa de la ciutat, editada per Braun i Hogenberg a Civitates Orbis Terrarum (Colònia, 1572), el primer recull sistemàtic de ciutats del món. A partir d’aquesta referència seran múltiples els gravats que s’ocuparan de representar la capital de Catalunya des de dues de les seves principals perspectives: des de la muntanya de Montjuïc i des de la mar Mediterrània.

Sebastien de Pontault, Chevalier de Beaulieu (1612-1674), reial cartògraf, enginyer militar i dibuixant de la cort de Lluís XIV de França, i el gravador Adam Perèlle (1638-1695) són els autors del primer sky line de la ciutat presentat des del mar. Publicat a Plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne (c. 1660); posteriorment ha estat objecte de nombroses estampacions amb lleugeres variants, totes elles acuradament ressenyades al documentat Atles de Barcelona, de Ramon Soley (1998).

Aquest gravat calcogràfic titulat Barcelonne, capital de Catalogne (París, c. 1676) és una d’aquestes variants, alhora que una veritable joia cartogràfica. Ens mostra el perfil de la ciutat amb una precisa senyalització dels seus indrets i edificis més notables. Sens dubte, la visió des del mar estigué potenciada per l’interès que havia generat a tot Europa l’activitat del port de Barcelona, alhora que per la bellesa urbanística de la ciutat, tantes vegades descrita i divulgada pels viatgers. Es tracta d’un veritable testimoni gràfic del panorama que es podia apreciar des de la coberta de qualsevol vaixell que entrés a port. Cal destacar, però, un detall curiós: la representació a primer terme de les misterioses muntanyes de Montserrat, ocupant l’espai que correspondria al Tibidabo. Una clara evidència d’idealització cartogràfica en benefici dels símbols que millor podien inspirar als artífexs del moment.

Lògicament, la primera edició d’aquest gravat degué correspondre a la voluntat de transmetre coneixements fidedignes, fins i tot a possibles interessos militars. Amb tot, l’esmentada representació montserratina, i el fet que fins a distàncies cronològiques de gairebé un segle es mantingués aquesta imatge com a model i s’anés transmetent inalterable a través de diferents tallers de gravat, ens la situa dins una apreciació ornamental o commemorativa.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-

Retrat de Josep Pla

Retrat de Josep Pla de Manuel Cusachs.

Retrat de Josep Pla de Manuel Cusachs.

Com relata en el seu dietari intitulat El quadern gris, el 12 de gener de l’any 1919 Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) va ser donat d’alta com a soci de l’Ateneu Barcelonès i esdevingué un lector assidu de la biblioteca de l’entitat. Hi va conèixer l’escriptor Alexandre Plana, que es convertí en el seu mentor i l’introduí en la penya de l’Ateneu per antonomàsia, més coneguda com la penya Borralleras. Les tertúlies i, sobretot, els personatges que formaven part de la penya ens són ben coneguts gràcies a les descripcions i els retrats psicològics que en fa l’escriptor empordanès.

L’any 1976, arran de la seva amistat amb Josep Pla, l’escultor i pintor Manuel Cusachs i Xivillé (Mataró, 1933) li féu un retrat en directe i el presentà en una exposició individual que va tenir lloc a Figueres. Referint-se a aquell retrat, el mateix Pla va escriure: “La semblança de l’escultura amb la meva cara hi és prodigiosament donada. Mentre me la mirava, vaig dir-me internament: «Aquesta és una escultura sobre la qual l’artista ha projectat el caràcter». El caràcter és la projecció, sobre una obra plàstica, de la vida humana real i concreta. En aquest tros de bronze la vida hi és".

Després de la mort de Josep Pla, la vila de Palafrugell acordà erigir un monument a la seva memòria i l’encarregà a l’escultor Cusachs, que va fer una reinterpretació ampliada del cap de l’escriptor cofat amb boina, que es va fondre en bronze seguint el procés de la cera perduda.

Posteriorment, coincidint amb la cloenda de l’Any Pla, un grup de socis de l’Ateneu Barcelonès va promoure la col·locació d’un retrat del gran prosista i ateneista a la seu de l’entitat i amb aquest objectiu es va formar la Comissió Pro Bust Josep Pla, encarregada de recaptar diners per sufragar una nova fosa en bronze del cap modelat per Manuel Cusachs. L’obra es va instal·lar a la biblioteca el 28 de gener de l’any 2000, essent president de l’Ateneu Jordi Sarsanedas i Vives.

L’estilització formal que caracteritza l’obra de l’escultor mataroní, amb el tractament rugós de la textura, és palesa en aquesta obra, que mostra els gestos facials del retratat de manera molt expressiva. És en el gènere del retrat, essencialment figuratiu però amb innovadores propostes formals, on Cusachs ha plasmat de manera eloqüent la millor faceta de la seva creativitat.

Subirachs, Judit, 1959-

Bust de Jacint Verdaguer

Bust de Jacint Verdaguer de Manuel Fuxà.

Bust de Jacint Verdaguer de Manuel Fuxà.

L’11 de juny de l’any 1902, l’endemà del traspàs de Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), la Junta de l’Ateneu Barcelonès, presidida per l’escriptor Ramón Picó i Campamar, dugué a terme una reunió extraordinària i acordà encarregar un bust de l’autor de L’Atlàntida a l’escultor Josep Llimona. Cinc mesos després, atenent l’elevat cost que havia pressupostat Llimona, la mateixa Junta decidí encarregar l’obra a l’escultor Fuxà.

Manuel Fuxà i Leal (Barcelona, 1850-1927) fou un dels escultors més prolífics de l’època de la Restauració borbònica. Autor de nombrosos mausoleus, monuments commemoratius i retrats, i d’escultura aplicada a l’arquitectura, inicià la seva formació a l’Escola de la Llotja de Barcelona i als tallers de Joan Roig i Solé i de Rossend Nobas, i la va completar a París. Va ser professor de la Llotja, escola que també dirigí del 1911 al 1920, i president de la Junta de Museus i Exposicions de Barcelona.

El retrat pòstum de mossèn Cinto que es conserva a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès és un sobri bust de factura realista que testimonia un nivell tècnic destacadíssim del seu autor. Esculpit en marbre blanc de textura homogènia i datat el 1903, el model en guix del mateix bust s’exhibeix a la Casa Museu Verdaguer de la Vil·la Joana, a Vallvidrera (Barcelona). El poeta sacerdot és representat amb el cap cofat per un birret, vestit amb capa i sotana cordada amb botons i tancada al voltant de l’alçacoll per un cordó acabat amb dues borles.

L’aparença de mossèn Cinto Verdaguer ens és coneguda gràcies a diverses fotografies, gravats, dibuixos, pintures, escultures i medalles, ja que des de la seva joventut va ser retratat per artistes plàstics coetanis i posteriors. En el terreny escultòric, a més del bust que hem comentat, sobresurten l’estàtua de bronze de cos sencer i dempeus, esculpida per Joan Borrell Nicolau –que corona el monument commemoratiu inaugurat a Barcelona l’any 1924– i la figura realitzada per Josep Llimona –que forma part del conjunt monumental que la mateixa ciutat va dedicar al doctor Bartomeu Robert.

Subirachs, Judit, 1959-

Bust de Bartomeu Robert

Bust de Bartomeu Robert de Joan Piqué.

Bust de Bartomeu Robert de Joan Piqué.

El 10 d’abril de l’any 1902 moria a Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal, metge i polític, que fou alcalde de Barcelona, president de la Lliga Regionalista i diputat a les Corts. Poc temps després del traspàs, l’escultor Joan Piqué i Carbó (Barcelona, 1880 – Santa Coloma de Farners, 1929) va proposar que l’Ateneu Barcelonès li comprés un bust del Doctor Robert, que havia estat president de l’entitat del 1881 al 1882 i del 1900 al 1901. Atès que l’11 d’abril del mateix any la Junta de l’Ateneu ja havia acordat col·locar el retrat del difunt a la galeria d’expresidents i l’havia encarregat al pintor Arcadi Mas i Fontdevila, s’acordà no accedir a la petició de l’escultor i aquest, dos mesos més tard, va decidir fer-ne la donació.

Joan Piqué, escultor format a l’Escola de la Llotja de Barcelona i deixeble de Venanci Vallmitjana, s’especialitzà en retrats i fou l’autor del monument al filantrop Pedro Viteri (Mondragón). També esculpí diversos capitells i relleus per a la catedral de Vitòria i per al Palau Episcopal de Burgos.

El bust de Bartomeu Robert, fet en guix i patinat simulant bronze, és el resultat d’un estudi de les faccions molt realista, lluny de qualsevol tipus d’idealització. El rostre aconsegueix, amb el domini del modelatge, la força de l’expressió del retratat, que porta bigoti i barba i llueix corbata de llaç sota el coll de la camisa. Complementa la indumentària una jaqueta o abric d’amples solapes creuades.

El material amb què està feta l’obra planteja una qüestió que cal apuntar: la possibilitat que hi hagi una altra versió del mateix bust feta amb material definitiu, ja que el guix és un material tou i d’una gran fragilitat que s’acostuma a utilitzar per crear models o buidatges d’obres modelades amb fang i que, posteriorment, són plasmades amb materials més nobles i, sobretot, més resistents, com el marbre o el bronze.

Subirachs, Judit, 1959-

Bust de Narcís Oller

Retrat de Narcís Oller d'Eusebi Arnau.

Retrat de Narcís Oller d'Eusebi Arnau.

Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1864-1934) havia fet en fang el retrat del novel·lista Narcís Oller i Moragas (Valls, 1846 – Barcelona, 1930), que va ser exposat a la Sala Parés el novembre del 1898. La premsa del moment en comentava la gran semblança, i concretament Raimon Casellas en va fer un comentari molt afalagador.

L’any 1931 Arnau va modelar de nou el bust de l’escriptor, poc després de la seva mort. El treball, que tenia un pressupost de dues mil pessetes, va quedar anotat a la seva llibreta, on consta que va cobrar mil pessetes a compte i que les va rebre de Joaquim Cabot.

El retrat que es troba a l’Ateneu és buidat en guix i va ser ofert per la vídua i el fill de l’escultor a l’entitat. La iniciativa queda reflectida en una carta del 9 d’agost de 1933, dirigida a Joan Oller –fill de l’escriptor–, en la qual la institució accepta de grat la donació i explica com el president ha donat resposta a la família, comentant que, tots dos noms –Arnau i Oller– són prou representatius del renaixement artístic i literari de Catalunya perquè l’Ateneu tingui l’honor de rebre el present. L’escultor Josep Dunyach es va oferir per retocar els petits desperfectes que el bust havia sofert i també es va ocupar de la seva col·locació en un dels angles del Saló de Sessions.

L’acte va tenir lloc el 28 de març de 1935 a les deu del vespre i hi van assistir els fills del gran novel·lista, el fill de l’escultor Arnau i un públic nombrosíssim, entre el qual abundaven els literats i els artistes. Joan Santamaria va contribuir a l’organització i es va llegir un estudi de Manuel de Montoliu sobre la personalitat literària de Narcís Oller, i de Caterina Albert, Alfons Maseras i Ernest Moliné sobre diversos aspectes de la seva obra. Joan Alavedra i Carles Capdevila van llegir els treballs de Moliné i d’Albert.

Posteriorment el bust es va reproduir en bronze. Francesc Matheu, impulsor dels bustos patrocinats pels Jocs Florals de Barcelona, tancava amb aquest la seva sèrie, el 6 de maig de 1934. En aquesta ocasió, ja no es va pensar en el Parc de la Ciutadella i es van plantejar diverses possibilitats, com el passeig de Sant Joan o el passatge Madoz (al costat de la plaça Reial), però finalment s’optà per la cruïlla de Via Augusta amb Diagonal. Posteriorment, després de la guerra, fou traslladat a la plaça de Narcís Oller, on es troba en l’actualitat.

Marín Silvestre, Maria Isabel, 1955-

Bust de Marià Aguiló

Retrat de Marià Aguiló d'Eusebi Arnau.

Retrat de Marià Aguiló d'Eusebi Arnau.

El retrat de l’escriptor Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) va ser encarregat per l’Ateneu a l’escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1864-1934), per ser col·locat a la Biblioteca. Concretament, a proposta d’un membre de la Junta Directiva, Roca, s’havia pres l’acord, en la sessió del 4 d’octubre de 1897, d’honorar la memòria del literat dedicant-li una vetllada necrològica.

El bust de marbre es va mostrar al Saló Central de la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, que va tenir lloc a Barcelona l’any 1898. Tenia el número 929 del catàleg, en el qual s’especificava que havia estat encarregat per l’Ateneu. Eusebi Arnau el va presentar juntament amb Bes de mare, obra molt emblemàtica. Bonaventura Bassegoda va comentar a La Renaixença del 26 de maig: “Tampoch se necessita ésser molt entés pera deduhir del exámen de las obras, que las del Eussebi Arnau son las que s`aguantan més de totes. Duas n`hi té, un grupo «Bes de Mare» y`l retrato del malaguanyat patriarca de nostra literatura en Marian Aguiló, busto en marbre destinat á la Biblioteca del Ateneu Barcelonés. Aquest es d`una semblansa exactíssima, es una verdadera evocació del difunt, ahont á traves del marbre hi batega la vida. Es un enmotllat de l`ánima de don Marian, si aixís podem dirho. En quant á factura prou y massa coneguda és la trassa de l`Arnau pera que`ns sorprenga...”

El bust va ser posat sobre una columna adornada amb fistons de llorer i col·locat a la biblioteca de l’Ateneu el dia 6 de juny de 1898, en un acte de gran solemnitat en el qual es va fer la lectura d’un estudi biogràfic a càrrec de mossèn Jaume Collell –mestre en Gai Saber– i de poesies de mossèn Costa i Llobera i del consoci Riera i Bertran.

Seguint la pauta d’inaugurar petits monuments de personatges literaris al Parc de la Ciutadella, iniciada el 1908, el 9 de maig de 1909 es va retre homenatge a Marià Aguiló. Prèviament es va obrir una llista de subscripció, encapçalada pels mestres en Gai Saber i continuada per altres personalitats de les lletres catalanes. En la llista inicial figuraven Jaume Collell, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Narcís Oller, Teodor Llorente, Torras i Bages... Així doncs, i per iniciativa del Consistori dels Jocs Florals, s’hi va col·locar el bust retrat de Marià Aguiló, segons el model –lleugerament modificat a la base– que Arnau havia fet el 1897 per encàrrec de l'Ateneu.

Marín Silvestre, Maria Isabel, 1955-

Carta portolana de la Mediterrània de 1339

Carta portolana de la  Mediterrània de 1339 d'Angelino Dulcert.

Carta portolana de la Mediterrània de 1339 d'Angelino Dulcert.

La tradició cartogràfica mediterrània a la baixa edat mitjana tingué el seu màxim exponent en la confecció de les anomenades cartes portolanes. Es tracta de mapes manuscrits damunt d’una superfície de pell que dibuixen la línia de costa sobre una trama de rumbs, amb els topònims en disposició perpendicular seguint-ne el perfil. Van sorgir de tallers artesanals de ciutats portuàries, bàsicament de la Mediterrània occidental, i una de les més productives fou la de Mallorca.

Les primeres cartes, que sobten per la precisió mai vista fins aquell moment del dibuix de la costa, es feien servir com a eines de navegació. Ben aviat, però, van esdevenir objectes de luxe. L’austeritat dels primers exemplars –el més antic conservat és de finals del segle xiii– va donar pas a unes cartes cada vegada més ornamentades amb banderoles, dibuixos de ciutats o representacions de llegendes.

De les cartes portolanes del segle xiv, una de les més espectaculars és, sens dubte, la que trobem reproduïda a l’Ateneu Barcelonès. Malgrat que en aquesta còpia, feta segurament al segle xix, és pràcticament il·legible la informació textual que hi ha al mapa, l’original permet llegir-ne perfectament el nom de l’autor i la data. En una inscripció en el marge oriental, just sota la representació del rei Usbech, hi diu: “Hoc opus fecit Angelino Dulcert ano MCCCXXXVIIII de mense Augusti in civitate maiorichorum”. Sabem, doncs, que Angelino Dulcert l’enllestí a la ciutat de Mallorca, l’any 1339. És l’exemplar datat més antic que s’ha conservat i es guarda a la Biblioteca Nacional de França.

La carta de Dulcert conté bona part dels elements descriptius que caracteritzen les cartes portolanes, com el dibuix de la serralada de l’Atles africà en forma de pota de gall o la mar Roja il·luminada amb aquest color, i també moltes descripcions geogràfiques que no trobem en cartes anteriors. És un exemple magnífic del període culminant de la confecció d’aquest tipus de cartografia.

Aquesta carta fou inclosa en una pretesa escola cartogràfica catalana i els treballs en aquest sentit publicats per l’erudit finès Nordenskiold van fer fortuna i van contribuir a difondre l’adjectiu català en l’àmbit de la història de la cartografia a escala internacional. Amb aquest reconeixement, els intel·lectuals de Catalunya van trobar en les cartes portolanes el testimoni d’un passat medieval tan espectacular com el que podien oferir l’arquitectura o la pintura.

Montaner, Maria Carme, 1958-

Vista panoràmica de Barcelona y de las escuadras reunidas, tomada con motivo de la Exposición Universal de 1888

Vista panorámica de Barcelona y de las escuadras reunidas, tomada con motivo de la Exposición Universal de 1888

Vista panorámica de Barcelona y de las escuadras reunidas, tomada con motivo de
la Exposición Universal de 1888

La vista de la façana marítima de Barcelona feta amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 que podem veure a l’Ateneu Barcelonès és obra d’Antonio de Caula Concejo –nascut a La Corunya l’any 1847, pintor i conservador del Museo Naval, que es va dedicar a la pintura de vistes de ports amb l’esquadra espanyola– i del litògraf M. Ramírez, amb estampació a càrrec de José M. Mateu.

A la part inferior del document hi ha una relació dels edificis de l’Exposició i el nom dels vaixells dels diferents països participants, amb les corresponents banderes. La projecció internacional i cosmopolita de la ciutat de Barcelona va tenir lloc principalment a través del seu port, on es van reunir les esquadres dels estats que participaren a l’Exposició. Al costat dret d’aquesta façana marítima, símbol de la força de la ciutat, veiem l’espai destinat a l’Exposició Universal, la Ciutadella, zona que havia estat espai militar i que es convertia en imatge de la indústria, les arts i l’oci. El gran Palau de la Indústria que veiem representat a la part dreta de la imatge, semicircular i avui desaparegut, era la part central de l’exposició.

L’Exposició Universal de Barcelona va ser la primera d’Espanya. L’esforç de la ciutat va ser enorme: es van aixecar edificis, obrir vies, engrandir passeigs, improvisar jardins i parcs, enderrocar edificis, urbanitzar barris sencers. Alguns dels edificis i monuments construïts per a l’ocasió encara avui es mantenen, com per exemple l’Arc de Triomf. Revisem la història d’aquest espai destinat a l’Exposició Universal: la Ciutadella va ser construïda el 1715 quan Felip V, després de la Guerra de Successió, va voler imposar la victòria i exercir un control polític i militar sobre la ciutat i així creà una fortalesa amb la supressió d’edificis existents i de cases veïnals. Es tardà tres anys per edificar-la. Barcelona mantingué durant 150 anys la silueta de la Ciutadella en el seu teixit urbà. El 1869 els terrenys van ser cedits a l’Ajuntament i, atenent la necessitat de crear espais verds a la ciutat, es va construir el Parc. La idea de celebrar l’Exposició Universal a Barcelona va néixer el 1885, en una època de desenvolupament industrial i comercial, d’impacte urbanístic i social i de noves aportacions en els camps tècnic, científic i artístic. Hi concorregueren 19 països, 12.000 expositors i 2.240.000 visitants, que durant vuit mesos van generar una gran activitat.

Isern, Concepció

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher de Daniel Maclise

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher de Daniel Maclise.

Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher és un dels dos gravats que, formant tàndem, decoren actualment la sala gran de converses de l’Ateneu Barcelonès. Van ingressar a la col·lecció gràcies a la donació de Joaquim de Montaner amb motiu del 50è aniversari de la seva entrada a l’entitat barcelonina. Ambdues temàtiques potencien l’hegemonia anglesa de principis del segle xix. Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher vol significar el domini anglès en la política del continent europeu, mentre que la seva parella, Mort de Nelson, fa referència al control marítim dels anglesos. Foren traduïdes al llenguatge gràfic a partir de les monumentals pintures murals amb les quals Daniel Maclise (1806-1870) decorà, entre el 1859 i el 1861, la Royal Gallery del Palau de Westminster.

L’escena fa referència al darrer episodi de la batalla de Waterloo (18 de juny de 1815), en la qual Napoleó fou definitivament derrotat per les tropes aliades angloprussianes a les ordres de Wellington. Recull just el moment de la salutació de Sir Arthur Wellesley, primer duc de Wellington (1769-1852), i el mariscal prussià Gebhard Leberecht Blücher (1742-1819) després d’obtenir la victòria conjunta sobre les forces franceses, que es presenten fugint disperses cap a la llunyania.

L’escena fou documentada fidelment per la mateixa reina Victòria, que aconseguí informació de primera mà d’un dels protagonistes de l’acció, Nostitz, un antic ajudant de camp de Blücher. La composició segueix fil per randa tots els detalls de l’encontre davant les restes d’una antiga fonda que havia estat utilitzada per Napoleó com a centre estratègic de comandament. Una làpida sobre el mur, just al centre la composició, ens recorda el seu nom “A la Belle Aliance”. Així mateix, cal destacar l’habilitat per al gènere del retrat de Maclise, la qual cosa permet la identificació de gran part dels personatges principals, com ara, entre altres, el general Somerset, Lord Artur Hill i l’honorable Henry Percy –a les ordres de Wellington–, i Geniseneau, Nostitz, Blülow i Ziethen –sota el comandament de Blücher. Sobre un cavall blanc i amb l’espasa a l’espatlla, excel·leix la figura de l’anglès Sir Hussey Vivian, qui presentà batalla al costat de les forces prussianes. En conjunt, el tractament donat a les actuacions de determinats grups de personatges mostra més un interès per captar la tragèdia de la guerra que no pas per la plasmació d’una victòria.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-

Mort de Nelson

Mort de Nelson de Daniel Maclise

Mort de Nelson de Daniel Maclise.

La Mort de Nelson (1863-1865), ocorreguda durant el combat naval de Trafalgar, fou el tema escollit per Daniel Maclise (1806-1870), juntament amb l’Encontre del duc de Wellington i el mariscal Blücher, per decorar la Royal Gallery del Palau de Westminster. En aquest sentit cal remarcar que Trafalgar (1805) i Waterloo (1815) van ser les dues victòries més importants de l’època i les que, en conseqüència, provocaren el canvi hegemònic dels anglesos vers la política continental i marítima a Europa.

Considerades obres mestres de Maclise, aquestes colossals pintures murals foren àmpliament divulgades mitjançant gravats calcogràfics, dos exemplars dels quals formen part actualment de la col·lecció de l’Ateneu Barcelonès gràcies a la donació de Joaquim de Montaner.

En el marc de les campanyes napoleòniques, el 21 d’octubre de 1805 s’enfrontaren, prop del cap de Trafalgar, la flota britànica contra una coalició francoespanyola. El gravat que ens ocupa representa just el moment que l’almirall Horatio Nelson (1758-1805) cau mortalment ferit i és atès pels seus homes. Rigorosament documentat amb alguns dels supervivents de la batalla, el pintor irlandès organitza la composició centrant-la en la figura jacent de Nelson, a l’entorn de la qual diferents grups de combatents continuen la seva activitat. Poques hores després d’aquest luctuós succés, els anglesos aconseguirien el triomf absolut.

Tot i ser la victòria naval que motivà la definitiva renúncia napoleònica a la invasió de la Gran Bretanya, alhora que posà fre a la preponderància marítima francesa en benefici de l’anglesa, no es presenta mitjançant un llenguatge triomfalista, sinó al contrari. Les conseqüències traumàtiques del combat queden plasmades amb tota la seva cruesa en la descripció de l’atenció als ferits, i en l’escenificació de les diferents activitats de tots els combatents. D’altra banda, gràcies a la dedicació al gènere del retrat per Maclise, hi ha diversos personatges que es poden identificar
fàcilment, com el capità Hardy o el doctor Beatty.

Subirana Rebull, Rosa M. (Rosa Maria), 1948-