En la piedra 13 i En la piedra 14

En la piedra 13 i En la piedra 14 de Joan Hernández Pijuan

En la piedra 13 i En la piedra 14 de Joan Hernández Pijuan

En la piedra 13 i En la piedra 14 són dos gravats de Joan Hernández Pijuan realitzats el 2003 que pertanyen a la sèrie de litografies sobre pedra del mateix títol. De cadascun dels 14 exemplars diferents, se’n van efectuar 35 proves, 5 proves d’artista i 3 proves fora de comerç, totes elles numerades.

Les dues obres de l’Ateneu Barcelonès tenen unes mides de 155 x 39 cm i porten el número d’edició 34/35. Estampats sobre paper Japó contraencolat sobre paper Arches, aquests gravats aglutinen alguns dels trets més significatius de l’artista.

“Soc home de síntesi”, va dir Hernández Pijuan en el seu discurs d’entrada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid l’any 1996. La síntesi, que impregna tota la seva obra, el porta a trobar l’essència dels temes que aborda, entre els quals sobresurt el paisatge. El paisatge auster de la Segarra que apareix a les seves pintures, dibuixos i gravats no recull l’anècdota efímera, sinó que traspua transcendència i atemporalitat. L’abstracció d’elements reals de la natura, com camps cultivats, arbres, camins, dolços turons, núvols, solcs del tractor, bales de farratge, interioritzats per l’artista de manera contemplativa, gairebé passiva, inciten l’espectador a sortir d’ell mateix, a mirar, a observar.

Per Hernández Pijuan l’espai és el protagonista de les seves obres tot i que estigui esquitxat de formes abstractes, atàviques, fins i tot en podríem dir arcaiques. A En la piedra 13 i En la piedra 14 trobem l’abstracció i l’essència dels camps de la Noguera: turons, solcs de les terres llaurades, bales de farratge amuntegades, imatges que ens fan retrocedir fins a les decoracions incises dels vasos campaniformes del segon mil·lenni aC.

L’elecció de la tècnica no és un tema menor per a l’autor, sinó que la tria de cadascuna d’elles respon a una intencionalitat determinada, tot i que el tema pugui ser el mateix. El gravat té unes qualitats tècniques completament diferents de les de la pintura o les del dibuix. El gravat té “un altre temps, un altre suport, una tècnica no tan immediata i depèn d’una posterior estampació”, deia l’artista.

En el text Del pintor que grava, Hernández Pijuan fa una defensa de la tècnica del gravat, que, afirma, no s’ha de veure únicament com un mitjà “reproductor”, sinó com un art i unes tècniques regides per les seves pròpies lleis. L’olor de les tintes, el tacte i el pes dels papers, les planxes, la premsa, la recerca de nous resultats amb la variació de les esperes, dels procediments. La vivència de gravar una planxa és per a l’artista una experiència “insubstituïble”, no exempta de sensualitat i del tot diferent de la de dibuixar o de la de pintar. El gravat no ha de ser un dibuix o una pintura traspassats a una planxa per reproduir-ne còpies, sinó que per fer un gravat “s’ha de pensar en gravat” i se n’han de conèixer les tècniques. Aquestes no han de ser substitutives, no han d’imitar el llapis, la cera, la ploma o el pinzell, sinó que han de ser el que són i han d’estar en funció del que fan.

En definitiva, el mestratge de la tècnica i del color, la utilització dels elements gràfics, que s’ordenen i equilibren de manera controlada i disciplinada, i el degoteig seré de formes mínimes esdevenen implacables en el temps i l’obra de Joan Hernández Pijuan esdevé inoblidable.

Perelló Ferrer, Antònia M. 1958-