Iris

Iris de Josep Maria Subirachs

Iris de Josep Maria Subirachs.

L’escultor Josep M. Subirachs i Sitjar (Barcelona, 1927) s’ha lliurat també a la pintura, el dibuix i el gravat, pràctiques artístiques que ha treballat indistintament i amb les quals ha desenvolupat temes comuns al llarg de la seva trajectòria. Format als tallers dels escultors noucentistes Enric Monjo i Enric Casanovas, i a l’Escola de Belles Arts –a la qual assistia com a alumne lliure–, el 1948 es va donar a conèixer públicament a la Casa del Llibre, on va presentar una exposició d’obres figuratives d’esperit mediterrani, una línia que abandonà als primers anys cinquanta quan es vinculà al renovador grup Postectura i especialment en instal·lar-se a París, becat per l’Institut Francès de Barcelona, ja que a la capital francesa va tenir un coneixement directe dels moviments cubistes i surrealistes, que incidiren en la seva figuració. Amb tot, la seva obra no es va tornar més tensa i dramàtica ni adquirí el marcat accent expressionista que la caracteritza fins després d’una estada a Bèlgica. Des d’aleshores, i sense renunciar a aquesta manera de fer, la seva producció ha anat evolucionant, des d’una abstracció geometritzada fins a les construccions apòcrifes i arcaïtzants dels últims anys del segle xx, amb combinacions d’escultura, pintura i dibuix dins d’un realisme d’arrel metafísica, en el qual també podem inscriure uns paisatges imaginaris que basteix a partir de remembrances arqueològiques, d’estructures llegendàries, d’arquitectures renaixentistes i d’elements procedents de la realitat.

En aquest món de ficcions apareix sovint la idea dels espais oberts, del camí, del laberint, de la solitud, concepte que també tracta en el gravat Iris, que Subirachs divideix en dos hemisferis, el tel·lúric i el còsmic. A la part baixa, la terra i, en ella, els caminals intricats d’un laberint, la sortida del qual condueix cap a la part celestial, com buscant la infinitud, que expressa a través de l’arc de Sant Martí, una idea que continuà desenrotllant posteriorment, com va fer a Laberint, l’escultura de fusta pintada que féu el 1993, o a Dèdal, l’acrílic sobre fusta del 2004.

Giralt-Miracle, Daniel, 1944-