Una entitat com l’Ateneu Barcelonès, al cap d’un segle i mig d’existència, acaba tenint, sense proposar-s’ho, un veritable museu d’art a l’interior. És un museu lògicament irregular, aparentment incoherent, que no compleix ni ha de complir necessàriament les normatives legals dels museus. Tampoc no té les finalitats d’aquest tipus d’institucions. Acaba essent allò d’artístic que la mateixa història de l’entitat ha anat reunint amb el pas dels anys i que il·lustra palpablement moltes de les circumstàncies de la seva llarga vida. A moltes entitats de tota mena els acaba passant el mateix: una universitat, un col·legi professional, una societat cultural, un club recreatiu, un banc..., i com més antiga és l’entitat més dens sol ser el seu patrimoni artístic. I arriba un moment que tot aquest conjunt de peces, reunides per la mateixa evolució de la institució, es fan tan visibles com a conjunt que sorgeix la necessitat de catalogar-les i de fer-ne conèixer la naturalesa i el valor a la resta de la societat.
A l’Ateneu Barcelonès li ha arribat el moment de fer saber que disposa de testimonis molt diversos de la pintura, l’escultura o el gravat. En el moment que foren creats segurament ningú no pensava en el valor artístic d’aquests testimonis, sinó en la seva representativitat. Però ara, sense oblidar-nos tampoc d’aquesta representativitat, que forma part del que l’Ateneu ha estat i del que és, podem passar a observar amb una certa distància tota aquesta veritable col·lecció, valorant-ne l’entitat artística i no tant els “arguments” de cada peça.
Així doncs, a l’Ateneu, per començar, hi trobarem les pintures murals del mateix palau, preexistent, que li fa de seu. També hi trobarem els elements funcionals bellament dissenyats de les antigues reformes que es van fer a l’immoble per adaptar-lo a la nova circumstància: de residència senyorial a estatge d’una entitat social.
Els primers temps de l’entitat, com en tantes altres institucions, era costum honorar els presidents, i en aquest cas també els socis més destacats, penjant els seus retrats en una galeria pictòrica d’homenatge. L’Ateneu té, doncs, una bona sèrie de retrats de personatges de la segona meitat del segle xix, fets per destacats pintors catalans d’aquella època. Igualment hi ha diversos busts escultòrics de figures del món cultural, generalment posteriors al conjunt dels retrats pictòrics, algun dels quals és molt recent.
A la col·lecció també hi ha pintures que no tenen cap origen directament ateneístic, sinó que són adquisicions que l’entitat va fer en alguna exposició, per embellir les seves estances, o donatius d’artistes amics o de socis. En aquesta sèrie d’obres, diríem que purament artístiques, hi ha un gruix important d’exemples de temps recents, quan la darrera Junta Directiva es va proposar que l’Ateneu no fos només un lloc on es respirés fortament l’ambient del segle xix, sinó també el del segle xxi, i per això es van propiciar donacions i es van fer encàrrecs a diversos artistes contemporanis que han fet que la imatge de l’Ateneu, sense perdre el seu caràcter originari, també tingui un accent marcadament actual, símbol de la vocació de societat viva que té.
Sense haver-s’ho proposat mai, doncs, l’Ateneu Barcelonès (que també té unes quantes estampes calcogràfiques no catalanes) permet, entre moltes altres coses, fer un repàs, si no antològic, sí prou representatiu, per les successives etapes de l’art català dels temps moderns. S’hi poden veure murals de Francesc Pla, El Vigatà, exponents de la millor pintura del set-cents tardà. També hi ha altres murals més moderns, com la mostra notable de l’artista romàntic Josep Mirabent, que a part de pintor era un dels grans decoradors d’interiors de la Catalunya de mitjan segle XIX.
El principal representant de l’escola realista vuitcentista catalana, Ramon Martí i Alsina, deixà a l’Ateneu diversos retrats de personatges ben pròxims a la seva sensibilitat, com Ildefons Cerdà o Josep Anselm Clavé; i d’altra banda, Ricard Martí i Aguiló, fill de l’artista i pintor com el seu pare, va fer per al mateix Ateneu un dels millors retrats que se’n coneixen. El realisme burgès de la mateixa època està molt ben representat per una figura de Romà Ribera. Paisatgistes de primer ordre de la Catalunya del segle xix tardà, com Modest Urgell i Joan Roig i Soler, també tenen obres molt representatives a la col·lecció de l’Ateneu.
Igualment alguns dels principals pintors i escultors del Modernisme, com Alexandre de Riquer, Lluís Graner o Eusebi Arnau, també són ben representats a la col·lecció, encara que les obres que hi tenen no són de les més característicament modernistes. En canvi, la reforma arquitectònica de Josep Maria Jujol sí que va deixar a la seu de l’entitat uns espais ben marcats per l’esperit d’aquell moviment que donà personalitat pròpia a l’art català del tombant de segle. I si busquem traces noucentistes, hi trobarem busts d’Enric Casanovas, Josep Dunyach, Rafael Solanic o Martí Llauradó, tots de gran qualitat, i una estàtua mitològica, la d’Atenea, en certa manera patrona de l’entitat, obra de Lluís Montané i Mollfulleda.
Entre les obres dels temps més recents, hi trobarem originals de Josep Guinovart, Narcís Comadira, Maria Girona, Antoni Llena i intervencions en grans dimensions de Jordi Benito o Frederic Amat, i alhora hi veurem obra estampada d’Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs o Albert Ràfols i Casamada.
De totes les obres (ara només n’he esmentat una selecció) se n’ha fet la catalogació, i s’ha encarregat a diversos especialistes, els més pròxims a cada peça, i en més d’un cas els seus principals experts, que redactin un breu treball, una fitxa, de cada una, text que pretén donar les claus essencials del que són i del que representen.
A part de tot això, i per acabar, cal fer notar que un jove historiador de l’art, Xavier Triadó i Subirana, va fer la tasca prèvia de posar ordre al conjunt d’obres escampades per tots els racons de la casa abans d’emprendre’n o encomanar-ne l’anàlisi, i ha desbrossat el camí de la recerca a molts dels col·laboradors, facilitant-los les dades que ha trobat sobre les obres a l’arxiu de l’Ateneu.
Una important institució privada de la ciutat i del país (recordem que als seus primers temps l’Ateneu Barcelonès es deia Ateneu Català) s’ha fet així més visible als ulls de tothom, i els seus fons, ben interessants, podran ser ara difosos i més a l’abast d’estudiosos i amants de l’art.
Francesc Fontbona
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans